Camisa de foc, d'Anna Carreras

Una amiga meva forma part d'un grup de treball que estudia la incidència de la guerra civil, o sigui la Guerra civil espanyola 1936-39, en la tercera generació en l'àmbit de la salut mental. Sembla que és en la tercera generació després del conflicte on les malalties mentals troben un sòl fèrtil per germinar, les precedents prou feina han tingut a tirar endavant, oblidar i acotar el cap. Aquesta teoria no deu anar desencaminada si fem un cop d'ull al nostre voltant, sense aturar-nos en ningú en concret, ja que "la bogeria és una de les poques coses que estan ben repartides en aquest món", segons la citació de Franco Basaglia que apareix en la novel·la Camisa de foc d'Anna Carreras.

La dona dels ulls de pluja viu un "amor sanguinari" amb en George G., l'home de la seva vida, l'home 10, "l'amant ideal, l'home perfecte, creat a imatge i semblança de la meva concepció primigènia de què cosa ha de ser l'Home, l'home que vull, l'home que em pren, l'home que em palpa", però en George G. ja no hi és, i és clar, per substituir-lo només hi ha una opció: buscar uns quants infrahomes i construir-ne un de nou a partir de retallets, d'aquí d'allà. Així, amb aquest objectiu, la narradora conviu amb uns quants amants cadascun dels quals presenta una tipologia malaltissa diferent: hipocondria, paranoia, angoixa, anorèxia (i bulímia), esquizofrènia, autisme, obsessió, bipolaritat i amnèsia. Els límits d'aquestes patologies no estan clars i sovint són intercanviables, com a la vida mateixa, però sí que els trets, les maneres de parlar, d'actuar, defineixen distintament cada un dels amants de la dona-d'ombra-cansada.

La narradora tracta les descripcions amb molta habilitat, i això s'agraeix, després que la literatura i el cinema d'entreteniment s'hagin encarregat d'estereotipar els malalts mentals com als ogres dels nostres dies, amb una serra mecànica a una mà i un cap tallat a l'altra. Els personatges de Camisa de foc són malalts mentals com nosaltres, com els que ens trobem cada dia, a la feina, a les hores de lleure, a l'ascensor. Però atenció, ni un bri de maternalisme pudent ni discurs de voluntariat a hores perdudes. Els malalts també són avorrits i previsibles perquè "la follia anava perdent imaginació al llarg dels segles i, principalment, a través de les cultures dites desenvolupades."

La novel·la assoleix un to molt aconseguit, amb una trama ridícula i un humor persistent que és el que la fa llegible, de l'humor blanc per a nens al cinisme més negre que la mort. "Havia canviat el so del timbre feia poc, com tenia per costum després de cada relació enllestida." El llibres és ple de referències literàries (i musicals) adequades a cada moment, i és que la història de la literatura és plena de malaltia mental, tant en els autors com en els personatges. Un altre aspecte que sorprèn positivament de la novel·la és l'alt registre lingüístic amb què embolcalla i embadaleix el lector: pròxima a la poesia en el fons li importa poc què diu i sí com ho diu. Una petita joia.