Amor i brossa, d'Ivan Klíma

D'Amor i brossa d'Ivan Klíma, publicat al català el 2002 amb traducció de Kepa Uharte, se'n va fa ressò la premsa cultural ara fa uns mesos, arran de la traducció al castellà, que sembla que és la que marca el ritme. L'acció de la novel·la se situa en els anys en què va ser escrita, just abans de la revolució de vellut de 1989 de l'antiga República dels txecs i els eslovacs, i sorprèn la poca diferència entre la societat que narra la novel·la i la que vivim nosaltres. Sí, ja sé que aquella gent no tenia res per comprar, hi havia cues a les botigues, no podies sortir del país i per llenguallarg anaves a la garjola, però en el fons ens assemblen molt, potser és que el nostre benestar i la nostra llibertat són un miratge. Benestar sempre que facis el que toca fer i llibertat sempre que pensis el que cal pensar, com a la novel·la. "Tothom parla de llibertat, amb veu més alta aquells que la neguen als altres."

El protagonista és un escriptor que fa d'escombriaire, una professió que sí que té futur: "cap material no desapareix; en el millor dels casos, canvia d'aspecte. La brossa és immortal: es dispersa per l'aire i s'infla en l'aigua; es dissol, es podreix i es descompon; es transforma en gas, en sutge, viatja pel món i a poc a poc el va enterrant." Ens adonem de seguida que Klíma és un autor molt clarivident. I si no n'hi ha prou amb la brossa, també hi ha les intervencions públiques: "[l'església] destructa, ruinata et devastata pels hussites (...) havia estat sotmesa a diverses reformes, que l'havien empitjorat més i més. Al nostre país tot es reforma constantment: les creences, els edificis i els noms dels carrers. Unes vegades s'amaga el pas del temps i unes altres es dissimula, sempre que no quedi res autèntic que pugui fer de testimoni." Això també em sona.

Però el tema principal és com s'ho fa la gent per trobar ganes de viure i no tirar-se daltabaix d'un pont, això és com estima. El protagonista, en primera persona, està enamorat de dues dones a la vegada: amb una "ja feia gairebé vint-i-cinc anys que estàvem junts i gairebé no ho estàvem", i amb l'altra "fèiem l'amor en un indret estrany i inhòspit, desarrelats de tot el món que ens envoltava, com solament es pot fer als somnis, embriacs l'un de l'altre." L'amor casolà en contraposició a l'amor apassionat que fa tornar joves els que ja passen dels quaranta.

Evidentment és mentida el bolero aquell que diu que és possible estimar dues dones alhora i no tornar-se boig, per la simple raó que totes dues demanen dedicació exclusiva. "Però em creia que m'estimaves més a mi que a cap altra!", criden alhora. La mare dels seus fills no sap res "dels meus motius i passions, o de la meva caiguda", pel fet que "durant anys sencers ens havíem afalagat massa poc, i la nostra relació havia caigut en la banalitat." Per contra, amb l'amant que ha conegut a la feina i hi comparteix les estones de taverna, que és sempre que poden (els obrers ens avorrim i d'aquí deuen venir tants enamoraments laborals), hi viu "experiències que eren solament meves i que em semblaven inimitables i insubstituïbles", però quan les expressa es converteixen "en fets habituals, corrents i vulgarment melodramàtics". Un cop més ens trobem amb la ratlla que separa els escriptors dels escriptorastres: aquests cauen sempre en el melodrama, i per tant en el ridícul. Tots som ridículs quan ens enamorem.

La dona legal s'esforça a millorar des que s'assabenta de la infidelitat, va al psicoanalista i estudia antropologia, mentre que la dona furtiva, després d'uns inicis dolços i de bogeria sexual, exigeix al covard fastigós que es decideixi d'una vegada, que no està per viure d'amagatotis tota la vida. ¿Amb qui es queda l'escriptor-escombriaire?

En el pròxim escrit parlaré d'un altre aspecte del llibre.