Pregunta-ho a la pols, de John Fante

La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.

A Pregunta-ho a la pols els personatges es troben immersos en la gran depressió econòmica dels anys 30, tots miren d'espavilar-se com sigui a Los Angeles, una ciutat robada al desert amb "els dits pàl·lids i blancs de les extensions ermes, sempre allargats per reclamar el seu fill captiu". Liberalisme a ultrança, ningú no coneix ningú, la família -si n'hi ha- és lluny, els immigrants viuen una lluita a mort, el diner és el déu, cap jove no aspira a funcionari ni a un ajut estatal a la Califòrnia del sud, terra promesa que acull desvagats i perduts de l'est per devorar-los (he recordat The grapes of wrath). No hi ha terme mig: només pots triomfar i comprar-te un Ford 1929, com el protagonista, o ser un perdedor i acabar en un psiquiàtric, o en una cabana al mig del desert, per deixar-t'hi morir.

L'obra comença navegant una mica sense rumb, però a mida que avança es consolida una relació triangular d'amor-odi-mort que en centra i accentua la força narrativa. Fa gràcia, als nostres ulls, la descripció del capitalisme popular incipient, que ha convertit els EUA en el que són ara, i que s'ha exportat a la resta del món, a Espanya als anys 60 (30 anys de retard, doncs): alguns treballadors ja tenen utilitari, ni que sigui un pot, i nevera. També fa gràcia la fal·lera que manifesten tots els fills d'immigrants per ser més americans que ningú: "Partint d'una terra plena de sorra i de cactus els americans havíem construït un imperi. (...) Gràcies a Déu jo havia nascut americà." Això ho pensa el protagonista, fill d'immigrants italians, mentre li dol que altres neguin la seva americanitat però alhora ell la nega a una filla d'immigrants mexicans: "Quan jo era un infant de Colorado, Smith i Parker i Jones m'havien ofès amb els seus cognoms horribles, m'havien tractat de dago [llatí], i els seus fills m'havien ofès, de la mateixa manera que jo t'he ofès aquesta nit, Camila. M'havien ofès tant que mai no podria convertir-me en un d'ells". Per això fuig, a Los Angeles dels anys 30 tothom era estranger. I potser avui també.