Si ja és sorprenent trobar-se, en els temps que corren, tesis de defensa de les humanitats, encara n'és més que provinguin del món de l'empresa. En general, la creativitat no empresarial està renyida amb fer treballar els diners, un luxe prescindible i una nosa a la productivitat. Per això vaig llegir amb molta felicitat l'article L'ascensor cultural dels professors d'Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en què reinvindiquen la cultura, el pensament i les arts, les humanitats en definitiva encara que ells parlin d'humanisme.
Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.
Les noves tecnologies també reben de debò: l'excés d'informació, la banalització, el have fun al preu que sigui, el descarrilament de la civilització. Temes tan sols esmentats en l'article, però que obren un debat-mare-dels-ous de la societat actual. Potser no passa d'aquí, però ara que estan bandejades de tot arreu, no estaria gens malament que les humanitats tornessin a ser reivindicades, sense pedanteria, condescendència ni folklorismes contrapoduents.
Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".
En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.
Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."
Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre "-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda..." Davant d'aquest panorama, les sortides d'emergència són l'amistat, l'amor i, és clar, l'alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè "Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris", la realitat s'ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: "La minyona m'hauria hagut d'estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos". Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d'elevada, i si hem de creure la solapa "el van 'convidar' a abandonar el país". "El més important del capitalisme és la llibertat", i punt: això és l'únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; "no hi ha educació ideològica". Un llibre formidable.
De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.
Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.
No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.
Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.
Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.
En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.
Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per 
recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.
També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.
És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."
L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.
A causa de l'apagada informativa, i sense que serveixi de precedent:
Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.
