Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.
I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.
Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.
Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.
La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."
Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.
El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.
Una noia de Massachusetts "després de dinou anys de córrer rere les bones notes, els premis i les beques d'alguna mena o altra" i educada per ser una bona muller però en rebel·lia perquè "el que [un home] realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per al seus peus", té la sort de ser una de les guanyadores d'un concurs d'una revista de modes que té com a premi un mes de feina a Nova York, "despeses pagades, i piles i piles de regals, com ara entrades per al batllet i desfilades de models i pentitats...", o sigui un vida de luxe aparent, tot promoció publicitària, per a unes noies que poca cosa més han fet que anar a l'institut i a l'església. Són unes pàgines prou divertides, ja que la protagonista té esperit crític i narra les misèries de la societat llampant i l'american dream i la revolució sexual de primeries dels seixanta.
Al capítol desè torna al seu poble, i com que llegeixo un exemplar que no és de primera mà, em trobo escrit a llapis al començament del capítol: "Avís per a navegants: a partir d'aquest capítol es comença a patir". Caram, què deu passar? Doncs el desvetllament de la malaltia del cap, "estaria contentíssima de tenir alguna malaltia al meu cos, hauria preferit mil vegades una malaltia del cos que una malaltia del cap." Comença, doncs, una llibre diferent: aïllament general; rebuig a la mare, els veïns, els pretendents; primeres visites mèdiques; primer ingrés; un ingrés en porta un altre; metges fatxendes i metges que escolten; hospitals caríssims per a bojos, una mica bojos i molt bojos, i hospitals públics mísers. Un pelegrinatge que molt podria ser el de l'autora, narrat en primera persona, cosa que converteix el llibre en un document excepcional, que explicar què sent, què fa, com se troba una persona que viu "en l'infern abans de morir", que té una "campana de vidre" asfixiant damunt del cap, quines interaccions manté amb un proïsme que té una percepció de la realitat diferent a la seva.
El to és formidable: gens de sensacionalisme, ni exhibicionisme, ni planys, ni crítiques a tort i a dret, ni anar de màrtir, fins i tot abunden les notes còmiques com l'home que fa tornar boges les dones literalment. Per ser a primers dels seixanta veiem una sanitat molt avançada, nosaltres hi devíem estar a anys llum perquè després diguin dels nordamericans, i hi surten professionals que fan electroxocs amb traça i d'altres que són barroers, alguns que escolten i d'altres que van per feina (i pel dòlar), de fet els temps i les actituds tampoc no han canviat gaire. La novel·la té final feliç gràcies a uns electroxocs eficaços, però obre un futur ple "d'interrogants". Desgraciadament l'autora va tornar a patir la campana de vidre.
La traducció catalana és de Josep Miquel Sobrer.
"Pese a que yo guardaba una cauta distancia de unos diez metros, las letras y los colores anarajados de la caja resultaban perfectamente visibles y familiares: era el Tercer Reich, mi Tercer Reich. ¿Qué hacía el Quemado, a esas horas, con mi juego? ¿Acaso había ido al hotel e Ingeborg por despecho se lo había regalado? ¿Lo había robado? Preferí esperar sin hacer ninguna clase de preguntas pues intuí que en la oscuridad, entre el mar y el Paseo, había otra persona y pensé que ya tendríamos tiempo el Quemado y yo para resolver nuestros asuntos en privado. Así que me quedé en silencio y aguardé. El Quemado abrió la caja y comenzó a desplegar el juego en el parapeto. Va a estropear las fichas, pensé, pero seguí sin decir nada. La brisa nocturna movió un par de veces el tablero. No recuerdo en qué momento el Quemado dispuso las unidades en unas posiciones que nunca antes había visto. Mal asunto para Alemania. Tú llevas Alemania, dijo el Quemado. Tomé asiento en el parapeto, frente a él, y estudié la situación. Sí, mal asunto, todos los frentes a punto de romperse y la economía hundida, sin Fuerza Aérea, sin Marina de Guerra, y con un Ejército de Tierra insuficiente para tan grandes enemigos."
El Tercer Reich és una novel·la de pèrdua de contacte amb la realitat i embogiment a causa de la passió pel joc, com n'hi ha moltes, però la novetat és que el joc no són les cartes (sempre em ve al cap la dama de piques picant l'ullet) ni els escacs, sinó els jocs de guerra o wargames, però no els més estilitzats i simplificats que corren ara, sinó els de mapes hexagonals d'un gruix de full de paper, comptadors de cartró i regles de l'extensió d'una nouvelle, dels quals Roberto Bolaño era un gran afeccionat. Precisament per això sobta que l'autor acabi oferint aquesta visió negativa i una mica suada del món del joc (ja sabem que jugar massa pot tornar boig, però també estimar o menjar massa, o voler massa diners o poder), i el narrador que assisteix en un congrés internacional de jugadors afirma que "llegué a la conclusión de que el ochenta por ciento de los ponentes necesitaba atención psiquiátrica. Para consolarme me repetía que eran inofensivos."
Com a lector-jugador m'ha agradat trobar-me amb un autor que sap de què parla, però sense descobrir en cap moment el to: no sé si Bolaño es riu de tot aquest món lúdic, o es riu dels que el critiquen, què pretén en el fons. Fa, això sí, la impressió de novel·la inacabada. El que és clar és que el protagonista és un personatge peculiar però aparentment assenyat, amb l'ambició del campió (és el campió d'Alemanya de la seva especialitat), i escriu un dietari que és l'obra que tenim a les mans, el gènere ideal per anar descobrint el seu procés d'embogiment. La vida real es barreja amb els moviments damunt el tauler, fins al punt que a la fi al dietari en lloc de posar el dia en curs al capdamunt del full hi posa la data de la batalla.
Dic que el narrador és aparentment assenyat perquè és jove, amb una xicota fogosa acabada d'estrenar, se'n van a la Costa Brava en ple agost de vacances, i al noi no se li acut res més que muntar a l'habitació un tauler permanent de Rise and Decline of the Third Reich (el llibre mai no l'esmenta clarament, però ha de ser aquest), amb els comptadors que no cauen mai tot i el servei de neteja (inversemblant), i pretén escriure articles per a revistes especialitzades. A partir d'aquí vivim la fricció entre el món hedonista "del carrer" (la xicota i altres turistes i autòctons que només volen prendre el sol, llegir novel·la fàcil, anar a la disco, beure i cardar) i el món "dels jugadors", un món hermètic i obsessiu, sacrificat, "el rigor del tablero hexagonado". Aquesta confrontació és el millor de la novel·la. "El amor, ya se sabe, es una pasión excluyente, aunque en mi caso espero poder conciliar la pasión por Ingeborg con mi dedicación a los juegos": desig càndid i inabastable on n'hi hagi. La noia s'avergonyeix que el seu xicot parli de les seves batalletes en públic, i en una discussió li retreu que "todas la han tocado" referint-se a una amiga seva amb fama de fàcil "pero tu estabas encerrado en la habitación con tu guerra." Més clar l'aigua: la noia s'estimava més que el seu xicot grapegés i intentés tirar-se la seva amiga que no perdés el temps jugant, preferia que fos un noi normal al cap i a la fi. Després d'aquesta confessió les coses ja no poden continuar igual, "en ese momento se rompe algo. Ignoro qué, aunque intuyo su importancia."
Els jugadors com els fanàtics religiosos acostumen a fer proselitisme, el narrador és clar que no pot evitar-ho, i acaba captant el personatge més estrany i estrafolari de la Costa Brava (un cop més l'etiqueta pejorativa per al món dels jocs). Juguen una partida que dura dies i el novell l'acabarà guanyant, fet del tot inversemblant si tenim en compte que les mateixes regles del joc adverteixen d'entrada que "it takes several play sessions before a new player begins to become familiar with this game". La novel·la és plena d'elements al límit de la versemblança, i aquest de debò que li fa molt de mal, però el pitjor de tot és que també és plena de línies argumentals que no s'acaben, personatges mig dibuixats dels quals perdem la pista, i una tensió dramàtica imitació (suposo que paròdia) de les novel·les de misteri que es dilueix en un anticlímax soporífer. Però quan es fa una paròdia es fa fins al final. Val a dir que el llibre s'ha publicat postumament, per tant no sabem si l'autor hagués volgut que es publiqués tal com el llegim. Estem davant el debat mil vegades debatut de si els textos incomplets i inèdits dels autors de prestigi s'han de publicar per al gran públic o mantenir-los al calaix per als estudiosos. Personalment, m'ha agradat la lectura pel tema dels jocs, no sé què pensarà el públic en general, ni els bolañòfils que n'hi ha molts. Al cap i a la fi és una novel·la molt millor que moltes de les que es consideren acabades i revisades, com les protagonitzades pel detectiu Florian Linden suposo.
Quimera, "creació imaginària de l'esperit que es pren com una realitat", és creure que hi guanyaràs molt diners, i col·lapse vol dir que el sistema s'atura, no rutlla endavant ni enrere. El subtítol és Crónica de un desenlace anunciado, o sigui la descripció del curs natural de les coses del 2002 a la tardor del 2008. El gruix del llibre està format per una recopilació d'articles de Garcia Montalvo publicats a la premsa i revistes especialitzades en el període esmentat, en tot cas defensant l'existència de la bombolla, tot i que a partir del 2005 qualsevol referència es silenciava sistemàticament. Aquests documents presenten l'avantatge de deslliurar el professor de l'etiqueta del "yoyalodijismo", la transformació de quan el vaixell s'enfonsa, i alhora l'evolució cronològica dels fets i dels testimonis, però té l'inconvenient que moltes idees es repeteixen uns quants cops explicades en diversos registres, segons el mitjà on es publicaven, fet que dificulta la unitat del llibre i la seva lectura.
Algunes tesis del llibre són: la gran pujada de preus era per especulació i no pels costos de construcció, ni la demanda "real", ni el preu del sòl (aquest puja després dels pisos, i no a l'inrevés); hi havia -hi ha- bombolla pel sol fet que es compra un actiu amb el pensament que es revaloritzarà automàticament; la facilitat de crèdit i l'ajuda fiscal són els que l'han provocada; es construïa massa (un excedent de 250.000 habitatges anuals); el 2007 la situació seguia ambígua ("en junio el BBVA y el Banco de Santander deciden vender gran parte de sus edificios e irse de alquiler. Sin embargo, en las mismas fechas, se produce la fusión de Martinsa y Fadesa. Hay que suponer que los bancos y cajas que financian la operación piensan que invertir en el sector inmobiliario seguirá siendo un gran negocio"); les agències de valoració (les que posen les AAA) van fracassar perquè depenen del venedor del producte financer, que les collen, i no del possible comprador, com funcionaven en altres temps.
Hi ha un capítol dedicat al paper jugat per alguns fòrums d'internet, sobretot el d'idealista, ja que la veritat estava vedada en els mitjans de comunicació oficials, que viuen del que viuen. Desgraciadament és un capítol poc consistent i que podria haver donat molt més, així doncs és una oportunitat per a algú que s'hi vulgui i pugui dedicar.
Tenint en compte que el llibre es va publicar la tardor del 2008, seria interessant un annex que expliqués el que ha passat posteriorment, o esperar un any o dos, perquè sembla que no n'aprenguem mai, sembla que les entitats financeres vulguin mantenir la situació al preu que sigui i tornar a construir en el sòl excedentari que els sobreïx perquè no baixi de valor! En aquest cas sí que Spain is different, i ens podria sortir molt car: "los préstamos españoles (personales con garantía hipotecaria) reducen la propensión de las familias a abandonar sus viviendas y transferir el riesgo a los bancos al no poder saldar su deuda simplement con la devolución del inmueble. Pero esto puede ser un arma de doble filo: en principio reduce el ritmo de crecimiento de la morosidad ("la hipoteca es lo último que se deja de pagar") pero en el medio plazo afectará al consumo durante bastante tiempo y podría prolongar la crisis". No hi ha pitjor malalt que el que no es reconeix la malaltia.
El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.
Com acostuma a passar amb els éssers i espais amb què et trobes en un viatge, n'hi ha que et queden per sempre en la memòria mentre que alguns s'obliden si no tenen prou força. I això és el que ha fet la història amb els personatges del llibre: ja han passat a l'estadi de populars el conillet blanc, el barreter, el gat que desapareix o fins i tot l'eruga fumadora, però d'altres com la duquessa o la tortuga d'imitació no han tingut tant sort. L'edició catalana d'Empúries, traducció de Salvador Oliva, compta amb els dibuixos originals de John Tenniel.
En humanitats no acostuma a ser imprescindible que la data de publicació d'un document acadèmic sigui recent, però en aquest cas va la mar de bé ja que, acabat de sortir del forn i entre la recerca i la divulgació, el llibre compila i interpreta la nombrosíssima bibliografia publicada sobre aquesta guerra de l'era moderna, de transcendència mundial, que ha condicionat les nacions i la població d'aquest continent bel·licós, i -no podia ser d'altra manera- ha provocat lectures i interpretacions polítiques interessades per explicar el present a partir d'uns fets passats. "A pesar de que el equilibrio internacional forjado en Utrecht parecía frágil, resultó duradero." I per això Europa i el món són com són.
El llibre segueix una estructura cronològica, que probablement és la millor per entendre el conflicte. A partir dels posicionaments de cadascuna de les potències a l'any 1700 -o sigui la França poderosa i expansionista, l'Àustria i l'Espanya decadents que no volien perdre territori, l'Anglaterra que s'adonava de l'enorme botí americà, els neerlandesos i els portuguesos que abans que res volien conservar la independència, els bavaresos que confiaven en el rei més poderós del món, els saboians que van canviar de bàndol per treure'n més profit-, a partir d'aquests interessos l'autor va desgranant totes les proclames ideològiques, inversions econòmiques, lleves i calamitats imprevisibles que van fer que la guerra no tingués un guanyador clar en cap moment i s'allargués durant anys. Amb tants actors en joc, és evident que l'anàlisi del conflicte no és gens fàcil.
Però Albareda fa fàcil i comprensible allò difícil, i aquesta és la gran aportació al lector no especialitzat. Pren partit, i amb això vull dir que analitza profusament les postures dels diferents regnes de la península ibèrica (el continent, en deien), cosa que és d'agrair ja que des d'acadèmies estrangeres s'acostuma a tractar l'Espanya peninsular de forma unitària, tots dins el mateix sac, sense tenir en compte que la unió dinàstica no significava unió política ni econòmica, ni tan sols entre els territoris de la mateixa Corona d'Aragó, i no diguem entre aquests i els de Castella. També es recrea en les diferències del procés de conquesta (aquest és el terme utilitzat pels estadistes de l'època) que van patir els territoris aragonesos: "A diferencia de lo que sucedió en Valencia y Aragón, donde las nuevas instituciones borbónicas fueron impuestas precipidamente siguiendo el modelo castellano, en Cataluña la elaboración del Decreto de Nueva Planta fue lenta y minuciosa". Igualment, incideix en l'abandonament dels catalans per part dels anglesos i en el fet que el conflicte Espanya borbònica-Àustria va durar unes quantes dècades més, amb una colònia de catalans exiliats que posava llenya al foc.
I un altre posicionament encara més clar: Albareda nega que Felip V suposés la modernització per a Espanya, ni tan sols el naixement de l'Estat-nació espanyol. El seu avi Lluís XIV és vist com un gran home d'estat, però en el fons els seus interessos eren dinàstics i patrimonials, no pensava en el benestar de "França" ni dels "francesos" sinó en el seu llinatge i els seus territoris. Va posar-se en aquesta guerra "aun a costa de arruinar a Francia y dejar el Estado en bancarrota", només per posar el nét (a qui no estimava gaire, per cert) a la cadira espanyola, tot i que al final ja n'estava fins als nassos i poc després d'Utrecht França va tenir cap problema a declarar la guerra a Espanya. Felip V només era una mala còpia del seu avi, de qui va heretar poques virtuts però tots els vicis multiplicats: la cort espanyola va ser un niu de dispendi per capritxos bèl·lics, amiguisme, clientelisme, pujada de taxes i venda de càrrecs. Espanya va quedar tan arruïnada com França, perdent gran part del seu territori, i sense cap mena d'influència política en el nou món que es dissenyava. L'únic en què va excel·lir el nou rei va ser a reprimir els pobles aragonesos i els catalans en particular, contra els quals tenia una tírria descomunal. Fins i tot el seu avi, que sabia de què parlava perquè ja s'havia annexionat un bon tros de Catalunya, li recomanava (original en francès) "es mejor tenerlos como súbditos manteniéndoles sus privilegios [les constitucions i lleis pròpies] que tenerlos por enemigos y estar expuesto a revueltas (...). Dudo que estos consejos sean escuchados aunque convienen a los intereses del rey de España."
Vet aquí un llibre de seixanta pàgines, perquè la segona meitat és una recopilació d'articles que tracten de la independència de Catalunya publicats del setembre del 2005 a l'actualitat, la majoria a l'Avui. El sòcioleg Cardús no havia tractat aquest tema amb tanta assiduïtat, i és que el lustre s'hi ha prestat, per l'obertura de la caixa dels trons del nou Estatut promogut pel nou govern que va asseure's a la Generalitat. Paradoxalment, una llei que havia d'acostar-nos a Espanya ens n'ha fet allunyat com mai. L'autor va al gra i comença explicant "per què hi ha tants catalans que creuen que la reforma de l'Estatut ha marcat el final definitiu de les esperances en un possible encaix amb Espanya." Els catalans -els que no ens resignem a ser una regió de la nació espanyola- no acabem de trobar una estructura política adequada a les nostres necessitats, però en canvi "el que és segur és que Espanya sí que s'agrada tal com és."
L'autor l'ha encertada fent un llibre curtet, perquè són faves comptades: Espanya no serà mai federal ni plurinacional, per tant només queden les opcions de la República catalana o de seguir com ara, que "és la que té més números de ser escollida", "el fangar on som", l'anar fent, la rialleta i el fer veure que tot bé per no córrer el risc de perdre la cadira. És una opció que ens du "a la irrellevància en tots els terrenys i a la dissolució com a nació." Cardús aposta per la República catalana, queda prou clar ja en el títol, i tot seguit exposa set "arguments" per defensar-la, i més enllà deu "criteris a tenir en compte" perquè aquest nou país no sigui un nyap i arribi a bon port. "En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem."
I això és tot, que no és poc, perquè aquest canvi, com tota revolució, implica una modificació en la ment de la gent, com a mínim d'una majoria, "una emancipació mental", perquè l'opressió existeix en la ment de l'oprimit. "La realitat política actual demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència. Queda molt camí per fer."
Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.
El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.
Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.
