Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."
Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre "-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda..." Davant d'aquest panorama, les sortides d'emergència són l'amistat, l'amor i, és clar, l'alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè "Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris", la realitat s'ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: "La minyona m'hauria hagut d'estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos". Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d'elevada, i si hem de creure la solapa "el van 'convidar' a abandonar el país". "El més important del capitalisme és la llibertat", i punt: això és l'únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; "no hi ha educació ideològica". Un llibre formidable.
De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.
Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.
No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.
Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.
Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.
En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.
Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per 
recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.
També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.
És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."
L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.
A causa de l'apagada informativa, i sense que serveixi de precedent:
Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.
I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.
Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.
Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.
La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."
Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.
El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.
Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."
