Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per 
recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.
També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.
És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."
L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.
A causa de l'apagada informativa, i sense que serveixi de precedent:
Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.
I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.
Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.
Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.
La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."
Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.
El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.
Una noia de Massachusetts "després de dinou anys de córrer rere les bones notes, els premis i les beques d'alguna mena o altra" i educada per ser una bona muller però en rebel·lia perquè "el que [un home] realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per al seus peus", té la sort de ser una de les guanyadores d'un concurs d'una revista de modes que té com a premi un mes de feina a Nova York, "despeses pagades, i piles i piles de regals, com ara entrades per al batllet i desfilades de models i pentitats...", o sigui un vida de luxe aparent, tot promoció publicitària, per a unes noies que poca cosa més han fet que anar a l'institut i a l'església. Són unes pàgines prou divertides, ja que la protagonista té esperit crític i narra les misèries de la societat llampant i l'american dream i la revolució sexual de primeries dels seixanta.
Al capítol desè torna al seu poble, i com que llegeixo un exemplar que no és de primera mà, em trobo escrit a llapis al començament del capítol: "Avís per a navegants: a partir d'aquest capítol es comença a patir". Caram, què deu passar? Doncs el desvetllament de la malaltia del cap, "estaria contentíssima de tenir alguna malaltia al meu cos, hauria preferit mil vegades una malaltia del cos que una malaltia del cap." Comença, doncs, una llibre diferent: aïllament general; rebuig a la mare, els veïns, els pretendents; primeres visites mèdiques; primer ingrés; un ingrés en porta un altre; metges fatxendes i metges que escolten; hospitals caríssims per a bojos, una mica bojos i molt bojos, i hospitals públics mísers. Un pelegrinatge que molt podria ser el de l'autora, narrat en primera persona, cosa que converteix el llibre en un document excepcional, que explicar què sent, què fa, com se troba una persona que viu "en l'infern abans de morir", que té una "campana de vidre" asfixiant damunt del cap, quines interaccions manté amb un proïsme que té una percepció de la realitat diferent a la seva.
El to és formidable: gens de sensacionalisme, ni exhibicionisme, ni planys, ni crítiques a tort i a dret, ni anar de màrtir, fins i tot abunden les notes còmiques com l'home que fa tornar boges les dones literalment. Per ser a primers dels seixanta veiem una sanitat molt avançada, nosaltres hi devíem estar a anys llum perquè després diguin dels nordamericans, i hi surten professionals que fan electroxocs amb traça i d'altres que són barroers, alguns que escolten i d'altres que van per feina (i pel dòlar), de fet els temps i les actituds tampoc no han canviat gaire. La novel·la té final feliç gràcies a uns electroxocs eficaços, però obre un futur ple "d'interrogants". Desgraciadament l'autora va tornar a patir la campana de vidre.
La traducció catalana és de Josep Miquel Sobrer.
"Pese a que yo guardaba una cauta distancia de unos diez metros, las letras y los colores anarajados de la caja resultaban perfectamente visibles y familiares: era el Tercer Reich, mi Tercer Reich. ¿Qué hacía el Quemado, a esas horas, con mi juego? ¿Acaso había ido al hotel e Ingeborg por despecho se lo había regalado? ¿Lo había robado? Preferí esperar sin hacer ninguna clase de preguntas pues intuí que en la oscuridad, entre el mar y el Paseo, había otra persona y pensé que ya tendríamos tiempo el Quemado y yo para resolver nuestros asuntos en privado. Así que me quedé en silencio y aguardé. El Quemado abrió la caja y comenzó a desplegar el juego en el parapeto. Va a estropear las fichas, pensé, pero seguí sin decir nada. La brisa nocturna movió un par de veces el tablero. No recuerdo en qué momento el Quemado dispuso las unidades en unas posiciones que nunca antes había visto. Mal asunto para Alemania. Tú llevas Alemania, dijo el Quemado. Tomé asiento en el parapeto, frente a él, y estudié la situación. Sí, mal asunto, todos los frentes a punto de romperse y la economía hundida, sin Fuerza Aérea, sin Marina de Guerra, y con un Ejército de Tierra insuficiente para tan grandes enemigos."
El Tercer Reich és una novel·la de pèrdua de contacte amb la realitat i embogiment a causa de la passió pel joc, com n'hi ha moltes, però la novetat és que el joc no són les cartes (sempre em ve al cap la dama de piques picant l'ullet) ni els escacs, sinó els jocs de guerra o wargames, però no els més estilitzats i simplificats que corren ara, sinó els de mapes hexagonals d'un gruix de full de paper, comptadors de cartró i regles de l'extensió d'una nouvelle, dels quals Roberto Bolaño era un gran afeccionat. Precisament per això sobta que l'autor acabi oferint aquesta visió negativa i una mica suada del món del joc (ja sabem que jugar massa pot tornar boig, però també estimar o menjar massa, o voler massa diners o poder), i el narrador que assisteix en un congrés internacional de jugadors afirma que "llegué a la conclusión de que el ochenta por ciento de los ponentes necesitaba atención psiquiátrica. Para consolarme me repetía que eran inofensivos."
Com a lector-jugador m'ha agradat trobar-me amb un autor que sap de què parla, però sense descobrir en cap moment el to: no sé si Bolaño es riu de tot aquest món lúdic, o es riu dels que el critiquen, què pretén en el fons. Fa, això sí, la impressió de novel·la inacabada. El que és clar és que el protagonista és un personatge peculiar però aparentment assenyat, amb l'ambició del campió (és el campió d'Alemanya de la seva especialitat), i escriu un dietari que és l'obra que tenim a les mans, el gènere ideal per anar descobrint el seu procés d'embogiment. La vida real es barreja amb els moviments damunt el tauler, fins al punt que a la fi al dietari en lloc de posar el dia en curs al capdamunt del full hi posa la data de la batalla.
Dic que el narrador és aparentment assenyat perquè és jove, amb una xicota fogosa acabada d'estrenar, se'n van a la Costa Brava en ple agost de vacances, i al noi no se li acut res més que muntar a l'habitació un tauler permanent de Rise and Decline of the Third Reich (el llibre mai no l'esmenta clarament, però ha de ser aquest), amb els comptadors que no cauen mai tot i el servei de neteja (inversemblant), i pretén escriure articles per a revistes especialitzades. A partir d'aquí vivim la fricció entre el món hedonista "del carrer" (la xicota i altres turistes i autòctons que només volen prendre el sol, llegir novel·la fàcil, anar a la disco, beure i cardar) i el món "dels jugadors", un món hermètic i obsessiu, sacrificat, "el rigor del tablero hexagonado". Aquesta confrontació és el millor de la novel·la. "El amor, ya se sabe, es una pasión excluyente, aunque en mi caso espero poder conciliar la pasión por Ingeborg con mi dedicación a los juegos": desig càndid i inabastable on n'hi hagi. La noia s'avergonyeix que el seu xicot parli de les seves batalletes en públic, i en una discussió li retreu que "todas la han tocado" referint-se a una amiga seva amb fama de fàcil "pero tu estabas encerrado en la habitación con tu guerra." Més clar l'aigua: la noia s'estimava més que el seu xicot grapegés i intentés tirar-se la seva amiga que no perdés el temps jugant, preferia que fos un noi normal al cap i a la fi. Després d'aquesta confessió les coses ja no poden continuar igual, "en ese momento se rompe algo. Ignoro qué, aunque intuyo su importancia."
Els jugadors com els fanàtics religiosos acostumen a fer proselitisme, el narrador és clar que no pot evitar-ho, i acaba captant el personatge més estrany i estrafolari de la Costa Brava (un cop més l'etiqueta pejorativa per al món dels jocs). Juguen una partida que dura dies i el novell l'acabarà guanyant, fet del tot inversemblant si tenim en compte que les mateixes regles del joc adverteixen d'entrada que "it takes several play sessions before a new player begins to become familiar with this game". La novel·la és plena d'elements al límit de la versemblança, i aquest de debò que li fa molt de mal, però el pitjor de tot és que també és plena de línies argumentals que no s'acaben, personatges mig dibuixats dels quals perdem la pista, i una tensió dramàtica imitació (suposo que paròdia) de les novel·les de misteri que es dilueix en un anticlímax soporífer. Però quan es fa una paròdia es fa fins al final. Val a dir que el llibre s'ha publicat postumament, per tant no sabem si l'autor hagués volgut que es publiqués tal com el llegim. Estem davant el debat mil vegades debatut de si els textos incomplets i inèdits dels autors de prestigi s'han de publicar per al gran públic o mantenir-los al calaix per als estudiosos. Personalment, m'ha agradat la lectura pel tema dels jocs, no sé què pensarà el públic en general, ni els bolañòfils que n'hi ha molts. Al cap i a la fi és una novel·la molt millor que moltes de les que es consideren acabades i revisades, com les protagonitzades pel detectiu Florian Linden suposo.
Quimera, "creació imaginària de l'esperit que es pren com una realitat", és creure que hi guanyaràs molt diners, i col·lapse vol dir que el sistema s'atura, no rutlla endavant ni enrere. El subtítol és Crónica de un desenlace anunciado, o sigui la descripció del curs natural de les coses del 2002 a la tardor del 2008. El gruix del llibre està format per una recopilació d'articles de Garcia Montalvo publicats a la premsa i revistes especialitzades en el període esmentat, en tot cas defensant l'existència de la bombolla, tot i que a partir del 2005 qualsevol referència es silenciava sistemàticament. Aquests documents presenten l'avantatge de deslliurar el professor de l'etiqueta del "yoyalodijismo", la transformació de quan el vaixell s'enfonsa, i alhora l'evolució cronològica dels fets i dels testimonis, però té l'inconvenient que moltes idees es repeteixen uns quants cops explicades en diversos registres, segons el mitjà on es publicaven, fet que dificulta la unitat del llibre i la seva lectura.
Algunes tesis del llibre són: la gran pujada de preus era per especulació i no pels costos de construcció, ni la demanda "real", ni el preu del sòl (aquest puja després dels pisos, i no a l'inrevés); hi havia -hi ha- bombolla pel sol fet que es compra un actiu amb el pensament que es revaloritzarà automàticament; la facilitat de crèdit i l'ajuda fiscal són els que l'han provocada; es construïa massa (un excedent de 250.000 habitatges anuals); el 2007 la situació seguia ambígua ("en junio el BBVA y el Banco de Santander deciden vender gran parte de sus edificios e irse de alquiler. Sin embargo, en las mismas fechas, se produce la fusión de Martinsa y Fadesa. Hay que suponer que los bancos y cajas que financian la operación piensan que invertir en el sector inmobiliario seguirá siendo un gran negocio"); les agències de valoració (les que posen les AAA) van fracassar perquè depenen del venedor del producte financer, que les collen, i no del possible comprador, com funcionaven en altres temps.
Hi ha un capítol dedicat al paper jugat per alguns fòrums d'internet, sobretot el d'idealista, ja que la veritat estava vedada en els mitjans de comunicació oficials, que viuen del que viuen. Desgraciadament és un capítol poc consistent i que podria haver donat molt més, així doncs és una oportunitat per a algú que s'hi vulgui i pugui dedicar.
Tenint en compte que el llibre es va publicar la tardor del 2008, seria interessant un annex que expliqués el que ha passat posteriorment, o esperar un any o dos, perquè sembla que no n'aprenguem mai, sembla que les entitats financeres vulguin mantenir la situació al preu que sigui i tornar a construir en el sòl excedentari que els sobreïx perquè no baixi de valor! En aquest cas sí que Spain is different, i ens podria sortir molt car: "los préstamos españoles (personales con garantía hipotecaria) reducen la propensión de las familias a abandonar sus viviendas y transferir el riesgo a los bancos al no poder saldar su deuda simplement con la devolución del inmueble. Pero esto puede ser un arma de doble filo: en principio reduce el ritmo de crecimiento de la morosidad ("la hipoteca es lo último que se deja de pagar") pero en el medio plazo afectará al consumo durante bastante tiempo y podría prolongar la crisis". No hi ha pitjor malalt que el que no es reconeix la malaltia.
Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
