Al cor de les paraules, de Montserrat Abelló

Des d'abans de Nadal tinc a la vora, a l'escriptori, Al cor de les paraules, l'obra poètica completa de Montserrat Abelló. L'obro de tant en tant i en llegeixo alguns poemes, sempre a l'atzar. No hi trobo diferències d'estil importants tot i abastar un període ben ampli, del 1963 al 2002, però sí un vitalitat encomanadissa, unes ganes de viure sempre presents, elements difícils de trobar en molts poetes, amb tirada al lament i el dolor existencial. Llegir Abelló fa venir ganes de seguir endavant, ja sé que buscar una utilitat a la poesia és un sacrilegi, però és que els llibres d'autoajuda fan pudor.

Abelló n'és la antítesi perquè no cau en la ingenuïtat ni en l'edulcoració, no adopta cap posat per quedar bé, les coses són com són i "la vida diària no en té, / de mesura", com acaba un poema de l'exili: "Ja no tenim a l'abast / de la mà / meravelles de somnis, sinó llàgrimes denses / d'esperances que es perden / i el fel amarg de pobles / sotmesos." Em temo que les noves generacions tampoc no en tenim gaires, de somnis ni esperances, la submissió és més subtil, més difícil d'assenyalar.

"Ara ve el moment terrible / en què passem pel costat / sense veure-hi. / No és estar sola / que puny, sinó la indiferència / que ens envolta." La societat, avui.

Nota: precisament avui Vilaweb li publica una entrevista.

Musicals

Van regalar-los Boscos endins, l’últim muntatge de Dagoll Dagom, un musical molt i molt fluixet i d’ideologia nord-americana carrinclona i obsoleta (és curiós, amb la moda antiamericana que es gasta a casa nostra: deu ser només això, una moda), que ha aconseguit, com em passa sempre en casos similars, mitificar encara més Antaviana i Nit de Sant Joan, que sí que m’hagués agradat viure, però no vaig poder per haver nascut massa tard i en un lloc on el teatre estava gairebé reservat a la Festa Major (la situació no ha millorat gaire).

N'he sentit parlar amb tant d'entusiasme, i n'he escoltat els discos tantes vegades, sobretot la Nit de Sant Joan amb música de Jaume Sisa, que és probable que fets avui em decebessin. Però no me’ls perdria. Per compensar escolto un cop més El congrés dels solitaris, també de Jaume Sisa, un musical sense escenari ni actors, només els que l’oïdor sigui capaç de construir-se al cap, però un musical amb totes les lletres. Crec que no se’n va parlar gaire, o gens, quan va sortir. En musicals com aquest sí que hi seria, en els que es munten últimament a Barcelona ja m'hi han vist prou (a no ser que toqui fer d’acompanyant).

Sis homes, de Josep Maria Fonalleras

En la dicotomia entre fantasia i realisme, jo sóc de realisme. Entenem-nos, trobo curiosos els llibres que parlen d'éssers androides que viuen en "un regne on mai fa fred, la gent és feliç i no és necessari beure ni menjar", cosa que està molt i mot bé, on un personatge "finalment decideix emprendre l'aventura cap al seu palau", i un altre "fastiguejada per la seva actitud, el perseguirà per dur-lo a casa una altra vegada", com escriu l'Anna en la seva Blogosfera. Però són llibres que s'allunyen de la descripció de la societat i de les persones, del nostre interior inòspit, coses que -crec- busco en la literatura, perquè en aquesta mena de coses no hi acostumes a pensar, llegeixes el que ve de gust i punt. Però no m'agrada el realisme d'aquí no hi passa res, sinó el de Kafka, per entendre'ns, amb mans palmípedes, portes que són on no toquen, i passadissos que duen enlloc. Que un oficinista es llevi un dia convertit en un escarbat és el més normal del món.

Tot plegat m'ha vingut al cap després de llegir aquest llibre de contes de Josep M. Fonalleras, i curiosament em passa amb molts altres narradors catalans actuals, com Toni Sala o Pere Guixà. Estil exquisit, prosa admirable, però no acabo de saber mai què m'expliquen, de què em parlen. I no és que Fonalleras parli en aquest llibre de gent avorrida, que es lleva de mala gana, es dutxa i se'n va a treballar, sinó d'homes que viuen situacions límit o extravagants: un infart (i que pot explicar-ho), un il·luminat que li agafa per dejunar, un escriptor que en vol matar un altre que té èxit (¿quants llibres hi ha que parlin o hi surtin escriptors?). Però tot plegat contat des de la més absoluta quotidianitat i neutralitat, sembla que no passi res de res. I quan aquesta manera de narrar l'he trobada aplicada a una residència de gent gran, la tristor se m'ha duplicat i he tingut seriosos problemes per continuar. "Deus tenir raó: això no es pot escriure. Com es pot escriure la ràdio d'en Prisco? I les estones sense dir res, milers d'estona de silenci o amb el decorat del fil musical?". Un llibre ferm, bell, escrit de manera implecable però que dubto que sigui capaç de recordar, que me'n quedi amb una imatge nítida, com ja em va passar amb Avaria.

Diplomacy i Montaigne

Fa un parell de setmanes em vaig llegir les regles del Diplomacy per a una partida que no va poder ser: és comprensible, per al joc complet calen 7 persones i 6 hores de partida, amb espais on poder deliberar. Sembla ser que era el joc preferit de Henry Kissinger i de John F. Kennedy, o sigui que poca broma, tot i que ells van poder jugar-hi en la complexitat del món real, el segon deixant-hi la vida i tot. Diplomacy és un joc de guerra, wargame, poc convencional, d'Allan B. Calhamer editat el 1954 per la mítica Avalon Hill, ambientat a la convulsa Europa de la primeria del segle XX. He dit poc convencional perquè només és possible col·locar un exèrcit per territori i tots els exèrcits tenen la mateixa força, per tant l'estratègia és important, la tàctica és important, però el més important per damunt de tot és la diplomàcia: els jugadors xerren entre ells abans de cada tirada, apunten els moviments en secret en un paper, i aleshores mouen tots alhora, al mateix torn. No en va s'acostuma a presentar el joc amb un mariscal (o qualsevol altre individu) amb una o més espases clavades a l'esquena.


M'ha fet gràcia que la lectura de les regles coincidís amb l'inici de lectura del primer llibre dels Assaigs de Michel de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso (he llegit al Culturas de La Vanguardia que Jordi Galves desaconsella aquesta traducció, no sé per què). Montaigne és un saberut que als 39 anys (a la seva època ja era un vell) ha llegit tots els clàssics a l'abast i té autoritat per parlar de tot, entre d'altres coses de l'art de la guerra i de la diplomàcia. Ja al capítol 5 explica la manera de lluitar decorosa i esportiva dels romans: "el seu antic estil, el qual consistia, deien ells, a combatre amb valor, no amb subtilitats ni per sorpreses o trobades nocturnes ni per fugides fingides i contraatacs sobtats, i no s'emprenia cap guerra que no s'haguera declarat abans i, sovint, després d'haver anunciat el lloc i l'hora de la batalla." Però ja al capítol 6, titulat precisament "L'hora perillosa dels parlaments", deixa clar que es tracta de pràctiques d'altres èpoques, definitivament obsoletes: "foren desallotjats a la força pel nostre exèrcit i altres dels seus partidaris es queixaven de traïció, ja que durant les mediacions per arribar a un acord i mentre encara durava el tractat se'ls havia sorprès i destrossat, fet que potser hauria tingut sentit en un altre segle, però, com acabe de dir, les nostres maneres estan molt lluny d'aquestes regles i els uns no han de confiar en els altres fins que sobre l'acord no s'haja estampat el darrer segell." Doncs això, som hereus del Renaixement, i la nostra manera de lluitar, al Diplomacy, a la guerra de debò o a la vida quotidiana, és la del tot s'hi val.

Novetats, amb Bernardo Atxaga

Avui he configurat un lector de RSS amb els blocs que acostumo a consultar, relacionats aquí a la dreta, per tant he eliminat els fluxos d'actualització que tenia configurats.

I parlant de novetats, per mitjà de l'efecte Jauss 2.0 m'he assabentat d'una novetat de debò important: "El Blog de Bernardo Atxaga: el modo en que Atxaga quiere escribir su próximo libro. Atxaga bloguea en euskera, desde diferentes perspectivas: Astoarena (El burro, animal de buena memoria), Nevadako egunak (Un escritor vasco en el Lejano Oeste), Paradisuaz (Poemas y Notas), y Gogoetak (Sobre literatura y otras realidades)." Com que és en basc no el podem llegir, com a mínim jo, però el que m'importa de la notícia és la cerca de noves formes literàries. De la mateixa manera que cada avenç tecnològic ha suposat una nova manera de llegir, el mateix passarà amb la xarxa de les xarxes, una de grossa n'està venint, i cal estar a l'aguait per no perdre el temps en activitats obsoletes.

Desitjo que aquestes noves formes literàries, nous gèneres literaris fins i tot, s'emportin riu avall la major part de la putrefacció escrita i audiovisual que ens inunda. La llàstima és que, d'aquí a unes dècades, el lector mitjà probablement serà incapaç de llegir una novel·la lineal, com El Roig i el negre o Anna Karènina. Però bé, això ja passa ara.

Les escopinades de Céline

Després de la sorpresa del Viatge al fons de la nit i, al cap de poc, Mort a crèdit, un amic gran lector va indicar-me (bé, no m'ho va indicar clarament, però jo ho vaig entendre com a un consell) que no calia que llegís res més de Céline, perquè no deixaven de ser "escopinades de l'autor contra els seus enemics." En principi hauríem de llegir les obres sense conèixer-ne la vida dels autors, però en aquest cas la coneixença és indispensable: Louis-Ferninand Destouches, nom real de Louis-Ferninand Céline, va lluitar amb l'exèrcit francès a la Guerra del 14, va ser ferit i condecorat, després va treballar de metge de suburbi i va escriure les novel·les pseudoautobiogràfiques que he esmentat i que van tenir un èxit aclaparador. Després, articles i plamfets antisemites. L'home era molt de dretes i en certa manera estava fascinat amb la pujada al poder del líder nacionalsocialista del país veí.

Un cop acabada la Guerra del 39, Céline de seguida ha d'escapar-se cames ajudeu-me per les acusacions de col·laboracionista i traïdor. Tocava dir que a França la majoria de la població havia estat resistent, que només hi havia hagut quatre venuts i calia ajusticiar-los. És empresonat a Dinamarca i condemnat a mort, amb una commutació de pena posterior. Fantasía para otra ocasión va ser escrita en part a la presó danesa i sí, són escopinades diàfanes contra els enemics, els que no saben valorar el seu patriotisme ("...¡miserable ingratitud de los francos!...") o els aprofitats ("¡Los que ganaron miles de millones en la Ocupación no aúllan! Esperan a la otra guerra, ¡la próxima!)". Oscar Wilde a la presó li va agafar per escriure els textos sobre el perdó més entendridors que he llegit mai, per contra en Céline tot és odi, bilis, sarcasme, renecs i insults. El llibre té dues parts, en edició anotada per posar-nos al corrent de les anècdotes privades, amb bona traducció de Carlos Manzano (la traducció és importantíssima perquè Céline escrivia en argot, sembla ser que els francesos avui tenen dificultats per llegir-lo).

He aconseguit llegir-ne la primera part, deu pàgines cada vegada com a molt, ben dosificat perquè a part de les escopinades i les bromes privades (les notes de l'edició són imprescindibles però alenteixen el ritme de lectura), hi ha l'estil Céline més exagerat que mai: frases curtetes sovint sense verb, admiracions i tres punts a dojo. Ritme sincopat. L'autor és conscient que "Este libro, por ejemplo, ¡sería raro que no resultara un churro!...", tot i que té l'esperança, real o simulada, que els seus compatriotes acabin cridant "'¡Gloria a Ferninand! ¡Compradlo! ¡Fantasía! ¡Fantasía! ¡Gloria y miles de millones para Ferninand!". Céline va acabar en l'ostracisme per la resta de la seva vida, però les seves primeres novel·les no han deixat mai de ser altament valorades pel lector francès, molt més que per la crítica.

Va viure fins al 1961 i va publicar quatre llibres més, em temo que tots de la mateixa pasta. "Tengo tantas cosas que contar, que habría de vivir ciento veinte años, sin cesar de escribir, para daros a conocer las premisas... doscientos años para emprender bien... ¡y no lo comprenderíais todo!..." Ha valgut la pena llegir aquest Céline caigut perquè entremig de les redundàncies i la ràbia, hi ha observacions i sortides prou divertides en aquests temps políticament correctes que corren, però l'esforç de lectura és considerable. I és que se'n fot, de nosaltres, lectors d'hores perdudes, que ens hauríem de conformar amb el Reader's Digest. I, malgrat tot el que va haver de passar, el seu patriotisme va quedar incòlume: "A un verdugo que me hablara en francés le perdonaría casi todo... ¡el odio que siento a las lenguas extranjeras! ¡chamulles increíbles que existen! ¡qué camelos!"

Sonata de tardor, d'Ingmar Bergman

Novament una pel·lícula de terror d'Ingmar Bergman: Sonata de tardor (Höstsonaten), molt més que L'hora del llop (Vargtimmen), que vaig veure l'any passat, sobre una parella de perduts que maten el temps en una illa on la venteguera és considerable i, és clar, comencen a aparèixer fantasmes a tort i a dret. Sonata de tardor, per contra, no compta amb cap element fantàstic, tot plegat és casolà, quotidià, familiar com aquests dies nadalencs de trobada, ben propicis a treure's mútuament els draps bruts.

Ja deia José M. Fonollosa que qui es vulgui dedicar a l'art ha de mantenir-se en celibat, i sobretot no enredar-se a muntar famílies. Doncs la Ingrid Bergman interpreta la Charlotte, una pianista d'èlit que no ha fet cas a la recomanació d'en Fonollosa, ha tingut dues filles i, és clar, les ha deixades abandonades. La pel·lícula narra la visita de la mare a la llar de l'Eva (Liv Ullmann), i la porqueria que li vomiten al damunt, que no es treu de sobre (superficialment) fins que aconsegueix tocar el dos cames ajudeu-me. Per acabar-ho d'adobar l'Eva és incapaç d'estimar perquè no ha rebut amor de petita, per acabar-ho d'adobar l'Eva sí que ha aconseguit estimar el seu fill però ha mort ofegat als 4 anys, per acabar-ho d'adobar hi ha l'Elena, una germana que pateix una malaltia degenerativa, per acabar-ho d'adobar la malaltia se li va agreujar a causa d'una decepció amorosa amb un col·lega de la mare i l'abandonament d'aquesta, per acabar-ho d'adobar quan la Charlotte va intentar fer de mare (a causa que la carrera se li començava a eclipsar) l'Eva ho recorda com una època horrorosa.

Tot una panorama, de pares que fugen i fills abandonats.

Òpera

Jo, que sóc més de literatura que de música, molt més, les òperes acostumen a decebre'm. Vaig llegir en un article de Jordi Llovet -els seus magnífics articles del dijous- que hi ha poquíssimes òperes amb valor literari, tres o quatre com a molt, i les enumerava. Desgraciadament no en recordo el nom. I és que els temes i arguments dels librettos són d'una puerilitat i una grogor que fan caure la cara de vergonya. Ja ho sé, a cadascú el que li pertoca, l'òpera és música i cant, però suposo que per deformació professional no puc estar-me de buscar-hi el cantó literari, i aquí sí que hem begut oli.

Ja he dit que sóc llec en la matèria, però és que musicalment tampoc em convencen. Alguns fragments potser sí, però les obres senceres són pesades com elles soles. Amb el Romanticisme hi ha ben poca cosa que s'aprofiti, tot plegat una catipén a carrincló que tomba d'esquena, i pel que fa a les peces del segle XX, de sons industrials ja tenim el dia a dia, amb el que agraïm el silenci. A part que no puc deixar de pensar que és gènere d'una altra època: la despesa de personal que exigeix no hi ha empresa en condicions normals que la suporti.


Amb aquest panorama, l'òpera buffa, o sigui còmica, amb menys pretensions d'entrada, s'aguanta millor. El final de La Cenerentola de Rossini és igualment ridícul, però les escenes satíriques són del millor que m'he trobat, són vigents i podrien passar avui mateix: avidesa de progrés social i fer passar bou per bèstia grossa. I l'amor que mou muntanyes. El conte en què es basa també segueix ben vigent: la Ventafocs és l'aspirant a Operación Triunfo i la fada que ens ha de treure de la misèria per ballar amb el príncep (o princesa) és la televisió. Els segons de glòria que deia en Warhol. La Ventafocs queda primera en el concurs i com a premi té el privilegi de cantar l'ària final, en aquest cas magníficament interpretada per Silvia Tro (segon repertori, però segons els que hi entenen no va deslluir gens).

S'agraeix el muntatge de Comediants, potser tanta coloraina acaba fent mal als ulls, però com a mínim l'escenografia és sòbria i justa, no hi ha mecanismes estranys que provoquen sorollets que tapin la música. La millor escenografia és la que no es nota, però és clar, amb tants directors d'escena amb grans idees per actualizar obres, ja ho havíem oblidat. I si del que es tracta és d'actualitzar, suprimim les representacions d'òpera tal com havien estat pensades i s'ha acabat, oi?

Dues d'Ingmar Bergman

Potser la pel·lícula que més em va impressionar de les que vaig veure l'any passat, el 2006 encara, va ser Saraband, d'Ingmar Bergman, filmada el 2003, sembla ser que per a la televisió. Televisió sueca, deu ser, perquè a casa nostra no m'imagino una pel·lícula com aquesta en hora punta, com a molt amb una mica de sort en algun segon canal d'alguna pública. Com no podia ser d'altra manera, atès al ritme d'a corre-cuita a què estem avesats a viure, el ritme de la pel·lícula se'm va fer insultantment lent, però a poc a poc em vaig anar quedant glaçat a la butaca pel panorama familiar que es desgranava com en un malson: pare i fill que no es poden veure tot i viure a tocar, l'odi del pare és embogidor, la dona és morta, i com una pilota de ping-pong la néta desitjada sobre la qual recau tot el pes de redempció familiar, no és gens estrany que a la fi toqui el dos. Se m'ha quedat gravada l'escena en què l'avi, curull de remordiments, es lleva a mitjanit tot suat brandant els braços al límit de la desesperació, suplicant el consol de l'ex amb qui fa anys que no es parla. Una pel·lícula terrorífica.


Aquests dies festius van bé per visitar clàssics pesants, i li ha tocat el torn a Fanny i Alexander per gentilesa de la Filmoteca. N'havia vist fragments a la tele, però això del cine està molt millor perquè t'asseus en una butaca i els perills d'interrupció són mínims. A més la temàtica és nadalenca, o sigui que serveix per complir. Comencem amb la nit de nadal d'una família aristocràtica sueca, dedicada al teatre amb més bona voluntat que altra cosa, són feliços i canten i xalen, les criades participen de la festa, els senyors es peten davant els nens i persegueixen les criades, com ha de ser, mentre les senyores els troben la mar de divertits i ridículs.

Però no hi ha res que duri per sempre, i menys la felicitat: el pater familias la palma, i la dona passat el dol decideix casar-se amb el senyor bisbe (com a mínim els bisbes catòlics no posen el nas en aquest a mena d'assumptes), que està malalt amb la llei de Déu, la veritat, el perjuri, l'austeritat i totes aquestes qüestions que obsessionen tant els protestants. Vol seguir "el camí correcte" al preu que sigui. Als nens orfes no els fa cap gràcia perquè veuen a venir el que els caurà a sobre, sobretot al gran. Em carreguen molt la corrupció i la picaresca que practiquem als països meridionals, però després de veure on pot arribar el fanatisme dels que s'entesten a fer el que cal, seguir la norma a qualsevol preu, doncs què voleu què us digui, una mica de disbauxa sí que és necessària. Com que la pel·lícula com he dit és nadalenca tot acaba bé: el pobre dolent crema entre flames (literalment), els exiliats retornen a la llar familiar, i la criada té el fill del senyor que és acceptat com un més de la família, apa. Una mica d'enveja sí que fan, aquests suecs.

Carcassonne, de Klaus-Jürgen Wrede

Carcassona em va entusiasmar de jove-jove, potser hi va condicionar la bona companyia de grup, el temps primaveral, i el fet de dormir dins la cité, a l'alberg de joventut. Fa uns anys un company de feina em va confessar que li tenia tírria, per ser una ciutat medieval restaurada amb mentalitat romàntica, i sí, quan hi he tornat, de debò que hi he vist una ciutat redissenyada amb una idea preconcebuda, idíl·lica, aquelles torres d'exincastillos, i a sobre en ple estiu i el un turistam que vessava per tot els carrerons. La realitat pot variar completament segons com la miris.

El Carcassonne és un joc una mica menyspreat pels jugadors durs, els habituals. Com tots els "jocs alemanys" o eurogames, el tema, l'ambientació és una excusa, el que importa és el component estratègic, lúdic, participatiu. Un gran joc, dels millors, per tornar-hi una vegada i una altra, i encara més per fer conèixer aquest món lúdic a persones que no hi tenen tirada. És senzill, apte per a nens, i precisament la senzillesa amb una enormitat d'opcions al darrere és el que el fa gran. Els jugadors compten només amb unes rajoletes i uns ninotets, el meeples, que ja s'han convertit en un símbol.

I és tot, cal anar col·locant rajoletes per formar un paisatges i els ninotets per fer-los treballar, al burg, al camí, de monjo o de pagès. Si els jugadors coneixen el nombre de rajoletes i les van controlant, es redueix enormement el factor sort, com passa amb el dòmino, ja que com més pecetes hagin sortit amb menys sorpreses et pots trobar. El joc base compta amb moltíssimes expansions, o sigui ampliacions, però a mi ja m'està bé el joc primigeni, del 2000, senzillesa al màxim. I a més, si prescindim de la capsa, és portable, cap en qualsevol maleta (però a l'hora de jugar cal una superfície plana prou gran per desplegar-hi el tauler, sempre variable). A la plataforma de jocs en línia en temps real Brettspielwelt és, de molt, el joc més jugat.