L'avar, de Molière, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller

Gairebé tres-cents anys són el que separen aquestes dues obres, del barroc a la modernitat, els segles que necessita l'individu per refermar-se davant la col·lectivitat. Jo entre tants. Aquest refermament implica també una diferència en la concepció de la bogeria, i és que ambdues obres van de la bogeria, del procés degeneratiu, del trastorn a què porta una obsessió que distorsiona la percepció de la realitat i contra la qual l'individu no sols no hi sap lluitar, sinó que s'hi rabeja per supervivència.

En la societat en què el grup és el que importa i els seus membres només compten en tant que són part del grup, la bogeria és fins i tot simpàtica i fins agradable de portar. És una nosa, una molèstia, però no deixa de ser un furóncol incòmode del grup, una malaltia d'una part que el tot ha de suportar. La ceba del garrepa extrem fa que els joves no es puguin casar, ni els pobres puguin treure el ventre de pena, però l'obsés acaba els seus dies amb les seves cabòries solitàries, i els altres el deixen fer mentre no molesti gaire i després d'haver-li proporcionat una lliçó que serveixi d'exemple. Per això l'avar és comèdia.

Això ja no és possible en la societat industrialitzada i psicoanalitzada. L'individu vol ser ell, així doncs la bogeria és d'ell i prou. Els que l'estimen prou que l'adverteixen, l'advocat, la dona, la neboda, però l'obsessió és una presó per ell, de la qual no pot sortir-ne sinó és per prosseguir en el camí de degradació, amb un final que no pot ser altre que l'expulsió del grup.

Els dos muntatges que hem pogut veure en l'escena barcelonina han posat l'accent en els dos bojos que no baixen del burro i es van convertint en animals asocials, Joan Pera com a Harpagon i Eduard Fernàndez com a Eddie Carbone, còmic i tràgic. Però si en el text modern els personatges secundaris tenen un pes i van modulant el protagonista, en el primer són comparses que serveixen per accentuar el comportament excèntric de l'ànima posseïda pel pecat mortal.