Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carrol

El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.

Com acostuma a passar amb els éssers i espais amb què et trobes en un viatge, n'hi ha que et queden per sempre en la memòria mentre que alguns s'obliden si no tenen prou força. I això és el que ha fet la història amb els personatges del llibre: ja han passat a l'estadi de populars el conillet blanc, el barreter, el gat que desapareix o fins i tot l'eruga fumadora, però d'altres com la duquessa o la tortuga d'imitació no han tingut tant sort. L'edició catalana d'Empúries, traducció de Salvador Oliva, compta amb els dibuixos originals de John Tenniel.