Felipe V. El rey que reinó dos veces, de Henry Kamen

Aquest és un llibre revisionista, en el sentit que pretén millorar la imatge del primer rei de la monarquia que actualment regna a Espanya. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó és notori i comprensible que aquest rei conservi eternament la mala fama, el que jo desconeixia és que l'aversió s'estén -o s'estenia- a la resta de l'Estat: embogit, estrangeritzat (era francès i mai no va arribar a ser espanyol, i "su obsesión por la sucesión francesa no le abandonó en toda su vida") i calçasses (tot i que l'autor no hi està d'acord). És un llibre fàcil i divertit de llegir amb finalitat divulgativa, ben documentat, però lamentablement escrit des d'una òptica nacional espanyola, per referir-se a una època en què no hi havia nacions. Henry Kamen tracta Felip en tot moment com a rei legítim de l'Imperi i l'arxiduc com a aspirant estranger a la corona. Els felipistes reben en tot moment un tractament positiu, de "leales", mentre que els austriacistes són titllats de "rebeldes" y "sediciosos".

Després de dir que la majoria de combatents van ser estrangers, fins i tot en les batalles peninsulars, i que els espanyols eren la població civil a qui tocava el rebre, l'autor surt amb estirabots com ara "desgraciadamente, el verano no resultó favorable para los españoles", per referir-se a les derrotes felipistes de la campanya del 1710. Cada dos per tres cau en l'error d'anomenar espanyoles les tropes de Felip i estrangeres les de Carles, o encara pitjor en les batalles del Regne de València descriu que les tropes austriacistes estaven formades per anglesos, alemanys (?) i catalans (??), el pitjoret d'Europa assolant les meravelloses i exòtiques terres hispanes. No té cap vergonya d'afirmar que Felip V "había defendido los intereses de la Península en el campo de batalla", com si l'altra part hagués estat moguda pel Cantó Fosc. És un punt de vista que el lector ha de conèixer i tenir en compte abans de llençar el llibre a la paperera, curiós en un historiador anglès afincat a Catalunya.

Dit això, no deixa de ser interessant conèixer la vida i les inquietuds del rei, que patia un "desorden bipolar" i per tant alternava les etapes d'eufòria amb les d'enfonsament. Les d'eufòria coincidien amb les bregues militars, o sigui que no s'estava d'instigar el sarau, i contra els aragonesos hi tenia una predilecció inquietant. Una de les tesis del llibre és que "Felipe V creó una nación" i "puso en la Península los cimientos del Estado moderno", en el qual "los castellanos desempeñaban una parte irrelevante". L'autor afirma això últim amb un interès compensatori, però no és difícil adonar-se que el que vam perdre els aragonesos no té punt de comparació amb la pèrdua de poder del poble castellà en front de la cort envoltada de francesos i italians.

Deu ser cert que podem considerar Felip V com el pare de l'Estat-nació espanyol, perquè vist avui patia els mateixos vicis i defectes que l'actual: domini d'uns territoris peninsulars damunt els altres, catalanofòbia, ineptitud en relacions internacionals, política nacional basada en el nepotisme i l'intercanvi de favors, cap mena de suport a la gent vàlida, desinterès pel benestar social i l'economia productiva, política de la mena "a salto de mata", pujada d'impostos com a recurs fàcil quan l'Estat es troba entre les cordes... Ben poques diferències trobem entre aquella estructura política de fa tres-cents anys i l'actual, l'estat que va fundar aquell home a l'ombra de Lluís XIV no ha funcionat ni funcionarà mai. Ja és hora de començar a desmantellar-lo.