Las ratas, de Miguel Delibes

Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".

Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.