Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per 
recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.
També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.
És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."
L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.
A causa de l'apagada informativa, i sense que serveixi de precedent:
Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.
I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.
Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.
Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.
La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."
Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.
El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.
Una noia de Massachusetts "després de dinou anys de córrer rere les bones notes, els premis i les beques d'alguna mena o altra" i educada per ser una bona muller però en rebel·lia perquè "el que [un home] realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per al seus peus", té la sort de ser una de les guanyadores d'un concurs d'una revista de modes que té com a premi un mes de feina a Nova York, "despeses pagades, i piles i piles de regals, com ara entrades per al batllet i desfilades de models i pentitats...", o sigui un vida de luxe aparent, tot promoció publicitària, per a unes noies que poca cosa més han fet que anar a l'institut i a l'església. Són unes pàgines prou divertides, ja que la protagonista té esperit crític i narra les misèries de la societat llampant i l'american dream i la revolució sexual de primeries dels seixanta.
Al capítol desè torna al seu poble, i com que llegeixo un exemplar que no és de primera mà, em trobo escrit a llapis al començament del capítol: "Avís per a navegants: a partir d'aquest capítol es comença a patir". Caram, què deu passar? Doncs el desvetllament de la malaltia del cap, "estaria contentíssima de tenir alguna malaltia al meu cos, hauria preferit mil vegades una malaltia del cos que una malaltia del cap." Comença, doncs, una llibre diferent: aïllament general; rebuig a la mare, els veïns, els pretendents; primeres visites mèdiques; primer ingrés; un ingrés en porta un altre; metges fatxendes i metges que escolten; hospitals caríssims per a bojos, una mica bojos i molt bojos, i hospitals públics mísers. Un pelegrinatge que molt podria ser el de l'autora, narrat en primera persona, cosa que converteix el llibre en un document excepcional, que explicar què sent, què fa, com se troba una persona que viu "en l'infern abans de morir", que té una "campana de vidre" asfixiant damunt del cap, quines interaccions manté amb un proïsme que té una percepció de la realitat diferent a la seva.
El to és formidable: gens de sensacionalisme, ni exhibicionisme, ni planys, ni crítiques a tort i a dret, ni anar de màrtir, fins i tot abunden les notes còmiques com l'home que fa tornar boges les dones literalment. Per ser a primers dels seixanta veiem una sanitat molt avançada, nosaltres hi devíem estar a anys llum perquè després diguin dels nordamericans, i hi surten professionals que fan electroxocs amb traça i d'altres que són barroers, alguns que escolten i d'altres que van per feina (i pel dòlar), de fet els temps i les actituds tampoc no han canviat gaire. La novel·la té final feliç gràcies a uns electroxocs eficaços, però obre un futur ple "d'interrogants". Desgraciadament l'autora va tornar a patir la campana de vidre.
La traducció catalana és de Josep Miquel Sobrer.
"Pese a que yo guardaba una cauta distancia de unos diez metros, las letras y los colores anarajados de la caja resultaban perfectamente visibles y familiares: era el Tercer Reich, mi Tercer Reich. ¿Qué hacía el Quemado, a esas horas, con mi juego? ¿Acaso había ido al hotel e Ingeborg por despecho se lo había regalado? ¿Lo había robado? Preferí esperar sin hacer ninguna clase de preguntas pues intuí que en la oscuridad, entre el mar y el Paseo, había otra persona y pensé que ya tendríamos tiempo el Quemado y yo para resolver nuestros asuntos en privado. Así que me quedé en silencio y aguardé. El Quemado abrió la caja y comenzó a desplegar el juego en el parapeto. Va a estropear las fichas, pensé, pero seguí sin decir nada. La brisa nocturna movió un par de veces el tablero. No recuerdo en qué momento el Quemado dispuso las unidades en unas posiciones que nunca antes había visto. Mal asunto para Alemania. Tú llevas Alemania, dijo el Quemado. Tomé asiento en el parapeto, frente a él, y estudié la situación. Sí, mal asunto, todos los frentes a punto de romperse y la economía hundida, sin Fuerza Aérea, sin Marina de Guerra, y con un Ejército de Tierra insuficiente para tan grandes enemigos."
El Tercer Reich és una novel·la de pèrdua de contacte amb la realitat i embogiment a causa de la passió pel joc, com n'hi ha moltes, però la novetat és que el joc no són les cartes (sempre em ve al cap la dama de piques picant l'ullet) ni els escacs, sinó els jocs de guerra o wargames, però no els més estilitzats i simplificats que corren ara, sinó els de mapes hexagonals d'un gruix de full de paper, comptadors de cartró i regles de l'extensió d'una nouvelle, dels quals Roberto Bolaño era un gran afeccionat. Precisament per això sobta que l'autor acabi oferint aquesta visió negativa i una mica suada del món del joc (ja sabem que jugar massa pot tornar boig, però també estimar o menjar massa, o voler massa diners o poder), i el narrador que assisteix en un congrés internacional de jugadors afirma que "llegué a la conclusión de que el ochenta por ciento de los ponentes necesitaba atención psiquiátrica. Para consolarme me repetía que eran inofensivos."
Com a lector-jugador m'ha agradat trobar-me amb un autor que sap de què parla, però sense descobrir en cap moment el to: no sé si Bolaño es riu de tot aquest món lúdic, o es riu dels que el critiquen, què pretén en el fons. Fa, això sí, la impressió de novel·la inacabada. El que és clar és que el protagonista és un personatge peculiar però aparentment assenyat, amb l'ambició del campió (és el campió d'Alemanya de la seva especialitat), i escriu un dietari que és l'obra que tenim a les mans, el gènere ideal per anar descobrint el seu procés d'embogiment. La vida real es barreja amb els moviments damunt el tauler, fins al punt que a la fi al dietari en lloc de posar el dia en curs al capdamunt del full hi posa la data de la batalla.
Dic que el narrador és aparentment assenyat perquè és jove, amb una xicota fogosa acabada d'estrenar, se'n van a la Costa Brava en ple agost de vacances, i al noi no se li acut res més que muntar a l'habitació un tauler permanent de Rise and Decline of the Third Reich (el llibre mai no l'esmenta clarament, però ha de ser aquest), amb els comptadors que no cauen mai tot i el servei de neteja (inversemblant), i pretén escriure articles per a revistes especialitzades. A partir d'aquí vivim la fricció entre el món hedonista "del carrer" (la xicota i altres turistes i autòctons que només volen prendre el sol, llegir novel·la fàcil, anar a la disco, beure i cardar) i el món "dels jugadors", un món hermètic i obsessiu, sacrificat, "el rigor del tablero hexagonado". Aquesta confrontació és el millor de la novel·la. "El amor, ya se sabe, es una pasión excluyente, aunque en mi caso espero poder conciliar la pasión por Ingeborg con mi dedicación a los juegos": desig càndid i inabastable on n'hi hagi. La noia s'avergonyeix que el seu xicot parli de les seves batalletes en públic, i en una discussió li retreu que "todas la han tocado" referint-se a una amiga seva amb fama de fàcil "pero tu estabas encerrado en la habitación con tu guerra." Més clar l'aigua: la noia s'estimava més que el seu xicot grapegés i intentés tirar-se la seva amiga que no perdés el temps jugant, preferia que fos un noi normal al cap i a la fi. Després d'aquesta confessió les coses ja no poden continuar igual, "en ese momento se rompe algo. Ignoro qué, aunque intuyo su importancia."
Els jugadors com els fanàtics religiosos acostumen a fer proselitisme, el narrador és clar que no pot evitar-ho, i acaba captant el personatge més estrany i estrafolari de la Costa Brava (un cop més l'etiqueta pejorativa per al món dels jocs). Juguen una partida que dura dies i el novell l'acabarà guanyant, fet del tot inversemblant si tenim en compte que les mateixes regles del joc adverteixen d'entrada que "it takes several play sessions before a new player begins to become familiar with this game". La novel·la és plena d'elements al límit de la versemblança, i aquest de debò que li fa molt de mal, però el pitjor de tot és que també és plena de línies argumentals que no s'acaben, personatges mig dibuixats dels quals perdem la pista, i una tensió dramàtica imitació (suposo que paròdia) de les novel·les de misteri que es dilueix en un anticlímax soporífer. Però quan es fa una paròdia es fa fins al final. Val a dir que el llibre s'ha publicat postumament, per tant no sabem si l'autor hagués volgut que es publiqués tal com el llegim. Estem davant el debat mil vegades debatut de si els textos incomplets i inèdits dels autors de prestigi s'han de publicar per al gran públic o mantenir-los al calaix per als estudiosos. Personalment, m'ha agradat la lectura pel tema dels jocs, no sé què pensarà el públic en general, ni els bolañòfils que n'hi ha molts. Al cap i a la fi és una novel·la molt millor que moltes de les que es consideren acabades i revisades, com les protagonitzades pel detectiu Florian Linden suposo.
Quimera, "creació imaginària de l'esperit que es pren com una realitat", és creure que hi guanyaràs molt diners, i col·lapse vol dir que el sistema s'atura, no rutlla endavant ni enrere. El subtítol és Crónica de un desenlace anunciado, o sigui la descripció del curs natural de les coses del 2002 a la tardor del 2008. El gruix del llibre està format per una recopilació d'articles de Garcia Montalvo publicats a la premsa i revistes especialitzades en el període esmentat, en tot cas defensant l'existència de la bombolla, tot i que a partir del 2005 qualsevol referència es silenciava sistemàticament. Aquests documents presenten l'avantatge de deslliurar el professor de l'etiqueta del "yoyalodijismo", la transformació de quan el vaixell s'enfonsa, i alhora l'evolució cronològica dels fets i dels testimonis, però té l'inconvenient que moltes idees es repeteixen uns quants cops explicades en diversos registres, segons el mitjà on es publicaven, fet que dificulta la unitat del llibre i la seva lectura.
Algunes tesis del llibre són: la gran pujada de preus era per especulació i no pels costos de construcció, ni la demanda "real", ni el preu del sòl (aquest puja després dels pisos, i no a l'inrevés); hi havia -hi ha- bombolla pel sol fet que es compra un actiu amb el pensament que es revaloritzarà automàticament; la facilitat de crèdit i l'ajuda fiscal són els que l'han provocada; es construïa massa (un excedent de 250.000 habitatges anuals); el 2007 la situació seguia ambígua ("en junio el BBVA y el Banco de Santander deciden vender gran parte de sus edificios e irse de alquiler. Sin embargo, en las mismas fechas, se produce la fusión de Martinsa y Fadesa. Hay que suponer que los bancos y cajas que financian la operación piensan que invertir en el sector inmobiliario seguirá siendo un gran negocio"); les agències de valoració (les que posen les AAA) van fracassar perquè depenen del venedor del producte financer, que les collen, i no del possible comprador, com funcionaven en altres temps.
Hi ha un capítol dedicat al paper jugat per alguns fòrums d'internet, sobretot el d'idealista, ja que la veritat estava vedada en els mitjans de comunicació oficials, que viuen del que viuen. Desgraciadament és un capítol poc consistent i que podria haver donat molt més, així doncs és una oportunitat per a algú que s'hi vulgui i pugui dedicar.
Tenint en compte que el llibre es va publicar la tardor del 2008, seria interessant un annex que expliqués el que ha passat posteriorment, o esperar un any o dos, perquè sembla que no n'aprenguem mai, sembla que les entitats financeres vulguin mantenir la situació al preu que sigui i tornar a construir en el sòl excedentari que els sobreïx perquè no baixi de valor! En aquest cas sí que Spain is different, i ens podria sortir molt car: "los préstamos españoles (personales con garantía hipotecaria) reducen la propensión de las familias a abandonar sus viviendas y transferir el riesgo a los bancos al no poder saldar su deuda simplement con la devolución del inmueble. Pero esto puede ser un arma de doble filo: en principio reduce el ritmo de crecimiento de la morosidad ("la hipoteca es lo último que se deja de pagar") pero en el medio plazo afectará al consumo durante bastante tiempo y podría prolongar la crisis". No hi ha pitjor malalt que el que no es reconeix la malaltia.
El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.
Com acostuma a passar amb els éssers i espais amb què et trobes en un viatge, n'hi ha que et queden per sempre en la memòria mentre que alguns s'obliden si no tenen prou força. I això és el que ha fet la història amb els personatges del llibre: ja han passat a l'estadi de populars el conillet blanc, el barreter, el gat que desapareix o fins i tot l'eruga fumadora, però d'altres com la duquessa o la tortuga d'imitació no han tingut tant sort. L'edició catalana d'Empúries, traducció de Salvador Oliva, compta amb els dibuixos originals de John Tenniel.
En humanitats no acostuma a ser imprescindible que la data de publicació d'un document acadèmic sigui recent, però en aquest cas va la mar de bé ja que, acabat de sortir del forn i entre la recerca i la divulgació, el llibre compila i interpreta la nombrosíssima bibliografia publicada sobre aquesta guerra de l'era moderna, de transcendència mundial, que ha condicionat les nacions i la població d'aquest continent bel·licós, i -no podia ser d'altra manera- ha provocat lectures i interpretacions polítiques interessades per explicar el present a partir d'uns fets passats. "A pesar de que el equilibrio internacional forjado en Utrecht parecía frágil, resultó duradero." I per això Europa i el món són com són.
El llibre segueix una estructura cronològica, que probablement és la millor per entendre el conflicte. A partir dels posicionaments de cadascuna de les potències a l'any 1700 -o sigui la França poderosa i expansionista, l'Àustria i l'Espanya decadents que no volien perdre territori, l'Anglaterra que s'adonava de l'enorme botí americà, els neerlandesos i els portuguesos que abans que res volien conservar la independència, els bavaresos que confiaven en el rei més poderós del món, els saboians que van canviar de bàndol per treure'n més profit-, a partir d'aquests interessos l'autor va desgranant totes les proclames ideològiques, inversions econòmiques, lleves i calamitats imprevisibles que van fer que la guerra no tingués un guanyador clar en cap moment i s'allargués durant anys. Amb tants actors en joc, és evident que l'anàlisi del conflicte no és gens fàcil.
Però Albareda fa fàcil i comprensible allò difícil, i aquesta és la gran aportació al lector no especialitzat. Pren partit, i amb això vull dir que analitza profusament les postures dels diferents regnes de la península ibèrica (el continent, en deien), cosa que és d'agrair ja que des d'acadèmies estrangeres s'acostuma a tractar l'Espanya peninsular de forma unitària, tots dins el mateix sac, sense tenir en compte que la unió dinàstica no significava unió política ni econòmica, ni tan sols entre els territoris de la mateixa Corona d'Aragó, i no diguem entre aquests i els de Castella. També es recrea en les diferències del procés de conquesta (aquest és el terme utilitzat pels estadistes de l'època) que van patir els territoris aragonesos: "A diferencia de lo que sucedió en Valencia y Aragón, donde las nuevas instituciones borbónicas fueron impuestas precipidamente siguiendo el modelo castellano, en Cataluña la elaboración del Decreto de Nueva Planta fue lenta y minuciosa". Igualment, incideix en l'abandonament dels catalans per part dels anglesos i en el fet que el conflicte Espanya borbònica-Àustria va durar unes quantes dècades més, amb una colònia de catalans exiliats que posava llenya al foc.
I un altre posicionament encara més clar: Albareda nega que Felip V suposés la modernització per a Espanya, ni tan sols el naixement de l'Estat-nació espanyol. El seu avi Lluís XIV és vist com un gran home d'estat, però en el fons els seus interessos eren dinàstics i patrimonials, no pensava en el benestar de "França" ni dels "francesos" sinó en el seu llinatge i els seus territoris. Va posar-se en aquesta guerra "aun a costa de arruinar a Francia y dejar el Estado en bancarrota", només per posar el nét (a qui no estimava gaire, per cert) a la cadira espanyola, tot i que al final ja n'estava fins als nassos i poc després d'Utrecht França va tenir cap problema a declarar la guerra a Espanya. Felip V només era una mala còpia del seu avi, de qui va heretar poques virtuts però tots els vicis multiplicats: la cort espanyola va ser un niu de dispendi per capritxos bèl·lics, amiguisme, clientelisme, pujada de taxes i venda de càrrecs. Espanya va quedar tan arruïnada com França, perdent gran part del seu territori, i sense cap mena d'influència política en el nou món que es dissenyava. L'únic en què va excel·lir el nou rei va ser a reprimir els pobles aragonesos i els catalans en particular, contra els quals tenia una tírria descomunal. Fins i tot el seu avi, que sabia de què parlava perquè ja s'havia annexionat un bon tros de Catalunya, li recomanava (original en francès) "es mejor tenerlos como súbditos manteniéndoles sus privilegios [les constitucions i lleis pròpies] que tenerlos por enemigos y estar expuesto a revueltas (...). Dudo que estos consejos sean escuchados aunque convienen a los intereses del rey de España."
Vet aquí un llibre de seixanta pàgines, perquè la segona meitat és una recopilació d'articles que tracten de la independència de Catalunya publicats del setembre del 2005 a l'actualitat, la majoria a l'Avui. El sòcioleg Cardús no havia tractat aquest tema amb tanta assiduïtat, i és que el lustre s'hi ha prestat, per l'obertura de la caixa dels trons del nou Estatut promogut pel nou govern que va asseure's a la Generalitat. Paradoxalment, una llei que havia d'acostar-nos a Espanya ens n'ha fet allunyat com mai. L'autor va al gra i comença explicant "per què hi ha tants catalans que creuen que la reforma de l'Estatut ha marcat el final definitiu de les esperances en un possible encaix amb Espanya." Els catalans -els que no ens resignem a ser una regió de la nació espanyola- no acabem de trobar una estructura política adequada a les nostres necessitats, però en canvi "el que és segur és que Espanya sí que s'agrada tal com és."
L'autor l'ha encertada fent un llibre curtet, perquè són faves comptades: Espanya no serà mai federal ni plurinacional, per tant només queden les opcions de la República catalana o de seguir com ara, que "és la que té més números de ser escollida", "el fangar on som", l'anar fent, la rialleta i el fer veure que tot bé per no córrer el risc de perdre la cadira. És una opció que ens du "a la irrellevància en tots els terrenys i a la dissolució com a nació." Cardús aposta per la República catalana, queda prou clar ja en el títol, i tot seguit exposa set "arguments" per defensar-la, i més enllà deu "criteris a tenir en compte" perquè aquest nou país no sigui un nyap i arribi a bon port. "En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem."
I això és tot, que no és poc, perquè aquest canvi, com tota revolució, implica una modificació en la ment de la gent, com a mínim d'una majoria, "una emancipació mental", perquè l'opressió existeix en la ment de l'oprimit. "La realitat política actual demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència. Queda molt camí per fer."
Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.
El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.
Aquest és un llibre revisionista, en el sentit que pretén millorar la imatge del primer rei de la monarquia que actualment regna a Espanya. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó és notori i comprensible que aquest rei conservi eternament la mala fama, el que jo desconeixia és que l'aversió s'estén -o s'estenia- a la resta de l'Estat: embogit, estrangeritzat (era francès i mai no va arribar a ser espanyol, i "su obsesión por la sucesión francesa no le abandonó en toda su vida") i calçasses (tot i que l'autor no hi està d'acord). És un llibre fàcil i divertit de llegir amb finalitat divulgativa, ben documentat, però lamentablement escrit des d'una òptica nacional espanyola, per referir-se a una època en què no hi havia nacions. Henry Kamen tracta Felip en tot moment com a rei legítim de l'Imperi i l'arxiduc com a aspirant estranger a la corona. Els felipistes reben en tot moment un tractament positiu, de "leales", mentre que els austriacistes són titllats de "rebeldes" y "sediciosos".
Després de dir que la majoria de combatents van ser estrangers, fins i tot en les batalles peninsulars, i que els espanyols eren la població civil a qui tocava el rebre, l'autor surt amb estirabots com ara "desgraciadamente, el verano no resultó favorable para los españoles", per referir-se a les derrotes felipistes de la campanya del 1710. Cada dos per tres cau en l'error d'anomenar espanyoles les tropes de Felip i estrangeres les de Carles, o encara pitjor en les batalles del Regne de València descriu que les tropes austriacistes estaven formades per anglesos, alemanys (?) i catalans (??), el pitjoret d'Europa assolant les meravelloses i exòtiques terres hispanes. No té cap vergonya d'afirmar que Felip V "había defendido los intereses de la Península en el campo de batalla", com si l'altra part hagués estat moguda pel Cantó Fosc. És un punt de vista que el lector ha de conèixer i tenir en compte abans de llençar el llibre a la paperera, curiós en un historiador anglès afincat a Catalunya.
Dit això, no deixa de ser interessant conèixer la vida i les inquietuds del rei, que patia un "desorden bipolar" i per tant alternava les etapes d'eufòria amb les d'enfonsament. Les d'eufòria coincidien amb les bregues militars, o sigui que no s'estava d'instigar el sarau, i contra els aragonesos hi tenia una predilecció inquietant. Una de les tesis del llibre és que "Felipe V creó una nación" i "puso en la Península los cimientos del Estado moderno", en el qual "los castellanos desempeñaban una parte irrelevante". L'autor afirma això últim amb un interès compensatori, però no és difícil adonar-se que el que vam perdre els aragonesos no té punt de comparació amb la pèrdua de poder del poble castellà en front de la cort envoltada de francesos i italians.
Deu ser cert que podem considerar Felip V com el pare de l'Estat-nació espanyol, perquè vist avui patia els mateixos vicis i defectes que l'actual: domini d'uns territoris peninsulars damunt els altres, catalanofòbia, ineptitud en relacions internacionals, política nacional basada en el nepotisme i l'intercanvi de favors, cap mena de suport a la gent vàlida, desinterès pel benestar social i l'economia productiva, política de la mena "a salto de mata", pujada d'impostos com a recurs fàcil quan l'Estat es troba entre les cordes... Ben poques diferències trobem entre aquella estructura política de fa tres-cents anys i l'actual, l'estat que va fundar aquell home a l'ombra de Lluís XIV no ha funcionat ni funcionarà mai. Ja és hora de començar a desmantellar-lo.
El subtítol és Mite i realitat de l'heroi valencià, de força ajut per als lectors catalans ja que així sabem que el nom de Joan Baptista Basset correspon a un heroi valencià. També serveix perquè coneguem la postura de l'autor perquè, tot i que el llibre és una breu biografia del militar a partir de les poques dades que se'n disposen, sovint tendencioses, o sigui seguint el mètode científic, és clar que anomenant heroi ja dóna un to positiu al personatge. En tot cas, vergonya per al catalans que majoritàriament no tenim ni idea de qui va ser Basset, amb una vida que va sobrepassar de bon tros les de Moragues, Villarroel i d'altres militars austriacistes. No hi ha dubte que a la història només hi ha lloc pels vencedors.
Basset era "el segon" de Jordi de Hessen-Darmstadt, fins que aquest va morir al primer setge de Barcelona el 1705. I dic que la seva llegenda va sobrepassar d'altres, perquè ja duia molta mili a sobre quan viatjava a bord del vaixell que de Lisboa al Mediterrani va fer una marrada per conquerir Gibraltar, que els anglesos es van afanyar a afanar tot i que el comandament retia lleialtat a l'Arxiduc Carles. Ja després del Tractat de Gènova, rumb a Barcelona perquè els aliats tenien clar que la prioritat era la capital del Principat, Basset es va despenjar i pel seu compte va muntar un incipient exèrcit per intentar convertir a la causa els seus paisans començant per la costa alacantina, al·legant que en Felip Borbó era un usurpador, i va desembarcar a Altea, per aconseguir Dénia.
La seva arribada es va estendre com la pólvora, fins a la capital del Regne, ja que el poble l'associava a la llibertat i a la fi dels mals usos dels nobles. És per això que, encara que tota la vida va ser fidel a l'Arxiduc i va portar-li més victòries, sempre va resultar una figura incòmoda. Quan va guanyar València els aliats per fi van enviar-li tropes, amb Peterborough al capdavant, però per fer-li la guitza, fins al punt d'empresonar-lo sota acusacions que el llibre assenyala com a falses. Van veure's obligats a alliberar-lo després de la desfeta d'Almansa, però els regnes de València i d'Aragó eren a un pas d'estar sota jou borbó i Basset va seguir la resistència al Principat fins al famós 11 de setembre. Amb la sortida cua entre cames de l'Arxiduc, aspirant a emperador, aquest li va tornar els honors i una pensió pecuniària, però el mal ja estava fet. Després de caure Barcelona, Basset va preferir no fugir a Àustria i va acabar en presons hispanes, i d'aquí a la maledicció pública del seu nom i la seva memòria hi ha un pas, perquè els bons només ho poden ser del bàndol correcte, els que s'han equivocat de bàndol han de ser dolents per força.
El subtítol del llibre és De los imperios plurinacionales a los estados unitarios, o sigui la defensa de la tesi que els estats-nació neixen al segle XVIII, l'estructura política anterior es basava en territoris amb una població més o menys homogènia culturalment, més o menys units pel rei, primus inter pares. O com deixa clar Lucien Bély, el prologuista, "las relaciones no son todavía internacionales ya que las naciones no existen". Amb Espanya i Àustria (i el Sacre Imperi) no sols s'acaben o s'esllangueixen els imperis plurinacionals, sinó també el concepte de primus inter pares, ja que el rei vol ser l'únic, l'inqüestionable, el centre, l'estat, el sol.
L'autor dóna per entès que amb la mort de Carles II i la presa de possessió de Felip d'Anjou (Felip d'En Jou, segons un dietarista català de l'època), aquest, convertit en Felip V d'Espanya, no deixa de ser un titella del seu avi, el rei de França. Aquesta acumulació de càrrecs és el que va fer esclatar la guerra, perquè els austríacs exigien l'herència que creien que els corresponia, però els anglesos (aviat Regne de la Gran Bretanya, autèntics vencedors de la guerra) i els holandesos no podien tolerar tanta acumulació de territori en les mateixes mans (pensem en l'altra banda de l'Atlàntic, i que Portugal a l'inici de la guerra encara era aliada de França). La dependència de Felip V del seu avi duraria uns anys, perquè amb temps i una canya va anar agafant responsabilitats fins a acabar sentint-se realment el rei dels espanyols, i fins va acabar renunciant al dret d'ocupar el tron de França, al qual tenia dret per la mort de l'hereu de Lluís XIV, requisit indispensable perquè s'acabés la guerra. Malgrat tot, els funcionaris i militars van seguir sent francesos perquè els espanyols del règim anterior eren una nul·litat, a part que l'imperi estava socialment i econòmica a la bancarrota. La noblesa espanyola, austriacista i felipista, surt ben retratada en bona part del llibre.
Si Lluís XIV era un "nacionalista", va ser una raó "nacional" la que va fer que optés per acceptar l'herència, va triar el millor per França, o sigui ell. Però acceptant-la havia de complir unes condicions molt ben detallades al testament, i les va anar incomplint totes, una a una: els regnes d'Espanya i França no podien unir-se mai de la vida, i Lluís XIV el mateix 1700 va reconèixer el dret de Felip V a la successió de la corona francesa (desig d'una "monarquia universal"); l'imperi espanyol no es podia disgregar sota cap concepte, i el 1701 el rei sol va començar a posar el nas i les tropes als Països Baixos Catòlics, tan anhelats, a part que la pau final es va fer a costa de territoris espanyols; i el nou rei d'Espanya havia d'acceptar les llibertats, lleis i costums de tots els regnes de l'imperi, i ja sabem que els aragonesos vam acabar ben servits d'aquest conflicte. L'autor no aprofundeix gaire en aquest últim tema, i és comprensible perquè encara el patim, és el pecat original de la fundació de l'estat-nació espanyol. Tira pilotes fora: els responsables de la desaparició de la Corona d'Aragó ("privilegios de Cataluña" segons ell) són els estrangers, "en el contexto de una guerra de Luis XIV -no de España y menos de Castilla- contra los aliados, no contra Cataluña": "la desestimación de Luis XIV, el abandono de la reina Ana primero y Jorge I después y el empecinamiento de Carlos VI."
El llibre s'acaba amb uns capítols dedicats a les guerres a l'altra banda de l'Atlàntic, pel control de les colònies, i com van fer-s'ho els anglesos per convertir-se en la potència del segle XVIII, una mica decebedors perquè aporten moltes dades i línies d'investigació però poques concrecions.
Aquest llibre és la traducció castellana de Catalunya en un conflicte europeu, títol adequat ja que realment analitza el paper del Principat durant el canvi dinàstic a l'Espanya del 1700. En concret estudia les causes del canvi de bàndol de catalans i de tots aragonesos als anys 1702 a 1705, de preferir en Carles a en Felip, tenint en compte que va ser un canvi de gran part de la població i no d'una minoria selecta. La gal·lofòbia imperava a tot Espanya i a tots nivells, però a Catalunya s'accentuava: els records de les últimes invasions eren recents i, encara pitjor, coïa l'annexió dels comtats del nord. Catalunya era important per proclamar-se rei d'Espanya, i per tant tots dos aspirants van fer mans i mànegues per guanyar-se-la.
Felip, ja V, va venir a Barcelona i va jurar les Constitucions. També va concedir tot el que creia que podia concedir. Ara bé, amb el temps la gent es va coneixent i els modes de com s'és realment, sense caretes, van aflorant. Algunes actuacions del nou rei no van agradar gens: va canviar un virrei estimat per un ministre castellà acòlit, va expulsar comerciants anglesos i holandesos de la ciutat, però el pitjor eren les disputes provinents del conflicte de legitimitat política: si el rei tenia el poder absolut, aleshores les lleis estaven per sota d'ell encara que les hagués jurades.
En aquesta escletxa van saber negociar els anglesos, mestres de la diplomàcia, que havien aconseguit poc abans que Portugal (1703) i Savoia (1704) canviessin de bàndol. Amb Aragó, i més concretament amb Catalunya, ho van aconseguir el 1705, el mateix any que Lluís XIV, el rei sol, va començar a oferir la pau a Anglaterra, perquè ja n'estava fins als nassos de la guerra provocada per l'entronització del seu net i veia que no en trauria res de bo, com va acabar sent. Però els anglesos s'estaven posant les botes a base de victòries militars amb en Mambrú i no van començar a pensar en la pau fins al 1709, després que els torys fessin fora els whigs del parlament. Amb les excuses que ells, els torys, no havien firmat cap pacte amb els catalans, que havien estat els whigs, i que en Carles passava a heretar el tron del Sacre Imperi, van deixar aquesta dissortada i trista terra sola en el món. L'agonia va durar fins al 1714 com bé sabem i patim.
Un llibre de divulgació de poc més de cent pàgines, amb el retrat del rei encantat a la coberta, que compta amb l'aptitud no esbiaixar-se excessivament en direcció a cap nacionalisme, cosa difícil pel fet que tracta l'època que es considera bressol de l'Estat espanyol. L'anàlisi només tracta la Guerra de Successió com a conseqüència, fet inevitable d'una societat sense valors, desanimada i en bancarrota comercial, per tant endinsa l'anàlisi en l'Espanya dels últims Àustries, centrada sobretot en els aspectes socials. Els autors dubten que a aquesta dinastia es pugui deslligar de l'absolutisme, forma de govern que tradicionalment s'ha associat als Borbons.
Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."
Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.
L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.
A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.
Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.
Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.
Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".
Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.
Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.
Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.
