El rei Ricard III, de William Shakespeare

Després de veure diverses vegades les escenes de Looking for Richard d'Al Pacino, no m'he pogut estar d'anar a l'obra, en traducció de Josep M. de Sagarra. Sembla que és una peça primerenca de Shakespeare, amb molta sang i grans dosis de propaganda: els anglesos hem d'estar units ("aquesta illa ingovernada") i no han de tornar mai més guerres civils com les dels York i els Lancàster, però novament la força dels personatges és la que fa l'obra memorable.

S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.

El millor de tot és que, tot i la seva lletgesa, el duc aspirant el tron fa cara de mosqueta morta i té la barra de dir que no és la seva pretensió ser rei, ell no vol tants maldecaps, "primer seria quincallaire! Lluny del meu cor el pensament de ser-ho". I la gràcia és que els espectadors, i lectors, sabem perfectament que la realitat és la contrària, i això només fa que augmentar el nostre odi cap al personatge. Algun moment de debilitat sí que té l'home, en la seva solitud (el seu càstig és estar sol com tot dèspota), a mig camí i al final quan se li presenten els espectres, però com ell mateix reconeix ja no hi ha res que l'aturi, "un pecat n'estira un altre" i avall que fa baixada, ni ell mateix pot evitar-ho. L'ambició pel poder en la seva cara més sinistra.

No sé si el Ricard III real va ser realment així, o és que en Shakespeare li tenia mania.