El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra

No tinc gens de tirada a obres profètiques, i encara menys a les que ofereixen amb exactitud les dates de les prediccions, però com que alguns articles de Santiago Niño Becerra m'havien cridat l'atenció, m'he decidit a continuar amb el llibre. Com a llibre de divulgació econòmica està prou bé: concís, sense embarbussaments ni llenguatge políticament correcte ni massa tècnic, encara que l'estil literari tira a fluixet, que no és poca cosa si quedem que és més important la manera de dir que el que es diu.

En resum, els cicles econòmics duren 250 anys i canvien amb una gran crisi que s'allarga en el temps, i amb ells canvia també la manera de viure i de pensar de la gent. El sistema capitalista va substituir el mercantilista fa 250 anys (sense competència, "el comunismo nunca existió en realidad. En los países en los que nominalmente estuvo vigente, una clase burócratica sin vinculación alguna con el pueblo se hizo con el poder del Estado (...) y se puso a planificar la economía"; l'autor tampoc no creu que la lluita obrera aconseguís gran cosa, sinó que les reformes es van anar fent per mantenir el sistema), quan la burgesia va dir a la noblesa que volia manar. O sigui que estem a punt de complir el termini i, és clar, no sabem el que ens vindrà a sobre, tot i que es pot albirar.

L'inici va ser la filosofia calvinista, l'obligació de l'individu de donar el millor de si, per tant als burgesos, classe emergent, el que els tocava era acumular riquesa, com al joc de taula Brass. Durant aquests 250 anys el sistema, com és inevitable, ha patit crisis de diversa magnitud, la més important la del 1929, on la prioritat d'acumular riquesa va donar pas a la demanda, i la intervenció estatal, o sigui que la gent i els estats tinguessin diners per consumir i, per tant, reduir stocks. Aquesta política, però, només va tenir èxit gràcies a la Segona Guerra Mundial, una veritable tabula rasa, un món per ser reconstruït i repoblat, però la festa es va acabar el 1973 quan es va haver de reconèixer que els recursos (petroli sobretot) no eren barats ni, encara pitjor, il·limitats. La sortida de la crisi es va aconseguir substituint la preeminència de la demanda per l'oferta, o sigui acceptant l'atur estructural i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, dels treballadors, que es veuria compensada perquè els costos de producció anirien baixant de preu, i els productes cada cop serien més barats (això ja ens sona, ¿no?). ¿I què passava si cada cop es produïa més i la gent i les administracions públiques no podien comprar?, doncs se solucionava amb el crèdit, i quan aquest es fes inassumible, doncs més crèdit, i després més crèdit, i més... fins que ha petat.

I ara som aquí, en un estat de transició posant pegats perquè no ens acabem de creure la situació, i les dates concretes que l'autor dóna són: a l'octubre del 2009 s'acaba el bròquil, 2010-2012 horribles, tot paralitzat amb l'única supervivència de les macro i microempreses, i no totes, i aleshores començarà la recuperació progressiva que no es podrà considerar recuperació perquè es tractarà del naixement d'un nou sistema econòmic (i social, i filosòfic, i d'altres coses) que veurem més o menys dibuixat el 2018.

El millor de les prediccions del llibre és que no haurem d'esperar gaire per saber si es compleixen o no. D'altra banda, també és interessant la visió històrica que ofereix de l'economia del Regne d'Espanya, en un parell de pàgines està enllestida. No donem per gaire, i a sobre amb tots els números per rebre de valent.

Automobile, de Martin Wallace

Acabat de sortir del forn, Automobile és -un altre- joc de simulació econòmica, de Martin Wallace, un autor no gaire aficionat a aquesta temàtica. La història és la mateixa: produir com més barat millor i vendre com més car millor, i qui s'enriqueix més guanya, en aquest cas en el negoci incipient de producció de cotxes en cadena als Estats Units de principis del segle passat. Però el que fa realment nou el joc és la plasmació d'una sèrie de conceptes econòmics que jo no havia vist mai damunt un tauler, simbolitzats per cubs blancs i negres (en els eurogames sempre hi acaben sortint cubs), els blancs per a les coses bones i els negres per a les dolentes o molt dolentes, pictòricament incorrecte.

Els blancs són la R+D+i, utilitzada per crear cotxes més nous i potents, i també per millorar les tècniques de venda. Els negres simbolitzen tres coses, totes nefastes per a una economia que pretengui ser competitiva: sobreproducció amb la conseqüent acumulació d'estocs, venedors que no venen perquè no troben compradors (i sentint-ho molt els hem d'enviar al carrer), i fàbriques que es queden obsoletes i com més obsoletes més cubets negres ens mengem. Els cubets negres no són de franc, sinó una rèmora que suposen un cost per a tota la partida. El mecanisme del joc funciona prou bé, amb rapidesa si els jugadors són repetidors, i per a un rang que comprèn de 3 a 5 jugadors o fabricants, però penso que amb més fabricants més dificultat presenta el joc ja que la competència augmenta i la demanda no creix exponencialment. El disseny és una mica lleig de vegades confús, pel meu gust.

O sigui que no s'hi val produir com un desesperat, produir més i més cotxes quan el negoci rutlla, perquè quan les vendes no arribin, que acaben no arribant, al fabricant, a part d'haver-se gastat els quartos i haver-se de menjar els excedents amb patates, li cauen al damunt els cubets negres com a símbol d'improductivitat i despeses de manteniment. Un joc agradable de jugar perquè és totalment extrapolable a la vida real, on s'hi venen cotxes com s'hi podrien vendre pisos, medicines o viatges turístics. Si apliquéssim el joc a l'economia espanyola, ¿quants cubets blancs i negres tindríem? Em temo que no podríem veure el sol de la negror dels núvols.