Acció de Gràcies, de Richard Ford

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida. Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.