Olga, de Josep Romeu

Deunidoret els llibres de narrativa catalana eròtica o pornogràfica que han aparegut aquest últim any, ben bé una vintena, entre autors coneguts, autors poc o gens coneguts, autors blogaires i autors col·lectius. Deu ser la compensació per l'efecte TINS, acrònim inventat -també- pels nord-americans: two incomers no sex, és a dir si els dos membres de la parella es fan un fart de treballar per pagar deutes pendents, poca creativitat pot haver-hi al llit (o a d'altres llocs menys còmodes). Aleshores, la manca de sexe real compartit es supleix amb ficció solitària a hores perdudes.

El TINS no és el problema de l'Olga perquè va optar per deixar la feina per dedicar-se a la família -tan feminista que era quan anava a l'institut-, però el fill ja és massa gran perquè li estiguin a sobre i el marit diputat (concretament d'ERC) arriba tardíssim a casa per culpa d'un govern "que no era una veritable coalició sinó que cadascú es considerava el protagonista que governava amb uns socis, que no sempre eren de fiar". Per tant, de temps li'n sobra, massa, i abocada a les feines domèstiques s'avorreix i com més va més humiliada se sent. L'internet és a l'abast de tothom, i és fàcil començar a xafardejar webs sadomasoquistes, però no pas "per recrear-s'hi viciosament" sinó "per una curiositat intel·lectual, i això la tranquil·litzava". La progressió iniciàtica ("iniciació al sado", recordo que deia un anunci classificat del diari barceloní més seriós) és espectacular, en 21 dies passa de ser una pàmfila a enganxar-se una agulla d'estendre roba al mugró per sentir alguna cosa, xafardejar en un antre barceloní de malviure, i experimentar una sessió de tarda de sumissió i bondatge vertaders amb un desconegut. Tot en una Barcelona i una Gràcia de postal, i un poblet de la mena de Ventdelplà, que semblen extrets de la publicitat institucional.

A part de la velocitat de l'acció, que no correspon al tempo narratiu ja que la novel·la avança prou lentament per fer grinyolar el clímax, l'evolució personal de la protagonista està ben narrada, és creïble. La llavor hi és, la protagonista està cansada de ser "la minyona" de la família, "la dona del diputat, a qui acompanyava només en les recepcions o quan calia entretenir l'acompanyant d'algun altre polític", i farta de la trepa que fa la gara-gara al seu marit per aconseguir algun càrrec. "Posats a fer, va pensar que era més gratificant [en plena sessió de sadomasoquisme] aquella forma de ser tinguda com a ornament, estesa damunt la taula, com a objecte i objectiu de plaer." Les descripcions no són gens exagerades, s'agraeix que tinguin en compte les lleis de la física i de l'anatomia, no com la majoria de fantasies pornogràfiques, llàstima que el narrador xerri més del compte i es repeteixi (novament és un llibre al qual hagués anat bé una esporgada), i que maleïts gerundis de posterioritat destrossin l'escena de més tensió narrativa.

Igualment, és d'agrair que la novel·la toqui un tema bastant verge en narrativa catalana i se'n surti prou bé, de la mateixa manera que és la primera novel·la que trobo que parli de la pèrdua de la innocència d'ERC per l'entrada al govern: on abans organitzaven un acte reinvindicatiu per quatre quartos, ara amb 3.000 euros no en tenen ni per dissenyar el logo; on abans tot era fer bullir l'olla, ara tot és lluita de lobbies per esgarrapar una mica més de poder. El senyor diputat mira d'anar a treballar a peu en lloc d'agafar l'Audi nou de trinca per "presumir d'una coherència que no era habitual en molts companys de feina, ni tan sols entre els del seu propi partit", i demana a la dona que li triï bé les camises i les hi planxi bé per combatre "aquells Consellers descamisats que malbarataven tota la seva progressia en detalls simbòlics irrellevants". Em pregunto que votarà el senyor diputat en les eleccions del partit de dissabte vinent.