Farsa, de Màrius Serra
El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.
La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.
El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.
La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.
3 comentaris:
Doncs si llegeixes la Trilogia de Deptford del Robertson Davies voldràs ser un gran mag.
L'Espolsada, no he llegit res d'en Davies, ni tan sols ressenyes sobre els seus llibres. Fins i tot he hagut de buscar-lo en un catàleg, veig que és el de El cinquè en joc
Aviat en tindràs notícies jo ara passo per l'últim de la trilogia, boníssima! Publicada com no podia ser d'altra manera per Libros del Asteroide.
El cinquè en joc va ser el premi llibreter de fa un parell d'anys.
Publica un comentari a l'entrada