Sempre he tingut tendència valorar més l'art que la vida, encara que ja fa anys que vaig deixar enrere la il·lusió que fossin destriables, i que aquella estigués per sobre d'aquesta. Per la malaltia d'un familiar, he estat unes setmanes totalment apartat de l'art, de la bellesa creada per l'home quan deixar de ser humà i ateny el més enllà. Era incapaç de llegir, escoltar música, veure una pel·lícula, conversar, jugar. Tot ens era superflu, no venia a tomb, la vida exigia dedicació exclusiva. A poc a poc hem pogut tornat a llegir uns fragments, fer una partideta, veure una pel·lícula de la qual només prestàvem atenció a estones. L'art sense vida no és possible, i la vida sense art insofrible.
