Poesia catalana per a cosmopolites

Durant anys i panys ho he negat, però finalment ho he acabat assumint i acceptant, i així estic més amb pau amb la societat i amb mi mateix: l'embolcall és important, molt important, i pot fer que un contingut -ja sigui deporable o magnífic- es miri amb uns ulls d'interès o de menyspreu. La percepció general és que tot allò relacionat amb el substantiu poesia acompanyat de l'adjectiu catalana, és avorrit i obsolet, i a fe que en molts casos és així, com ja denunciava ara fa exactament 80 anys El Manifest groc, però també és cert que n'hi ha de la categoria del campanar mundial.

Ara bé, ¿com la fem conèixer si els catalans no tenim altaveus, no tenim plataformes, no tenim res? Doncs s'agafa l'antítesi, allò en què la modernitat i el cosmopolitisme se li suposen (com el valor en el soldat espanyol), i es fa la barreja, com les receptes de cuina que estan de moda ara, que barregen el dolç amb el salat i aquesta mena d'experiments. A una banda, doncs, poesia catalana contemporània de qualitat, i a l'altra, el matrimoni rapsòdic Lou Reed i Laurie Anderson. Baralles a la cua immensa per les mancances organitzatives i els que remenen les cireres ocupant les primeres fileres de cadires sense cap esforç, tan panxos ells. On hi hagi premsa i fotos, ells hi són, mai no fallen.

El so de la sala va ser pèssim al començament, fet que va posar de mala gaita el rapsoda, fins i tot va moure els músculs facials per fer una ganyota i maleir el que li devia venir de gust. Segurament tampoc no hi devia veure bé, amb aquell llumenet misèrrim. Llàstima, perquè va encetar el recital amb una mica de desgana i no va aconseguir agafar el to fins cap al final. Tres quarts d'hora. Llàstima, no vam poder gaudir del millor Reed, del Reed de debò. Amb una tensió que semblava que hagués de caure rodó damunt l'escenari, va acabar fent-se un automassatge per resistir, i va marxar samarreta negra que li marcava la panxa voleiant la mà un cop, el palmell tot obert.

La seva muller, la rapsoda a l'altra banda de l'Atlàntic, no devia patir aquests problemes, i va estar magnífica. Jo no la coneixia de res, era el primer cop que en sentia el nom. Recitava la nostra poesia, que ja no era nostra perquè passava a ser universal, com si l'hagués mamada del mugró matern, il·lusió, sentiment i ironia. Un somriure murri tota l'estona, la joia de viure, l'antítesi del seu company. Devia pensar com són, aquests catalans. La seva lectura del manifest groc va causar commoció a la sala, un públic no habitual, que va irrompre en aplaudiments.



Reed recitant Amèrica d'Enric Casasses, amb Anderson de fons, expectant, i inici de la seva lectura d'El Manifest groc.

Sublim i ridícul

A Tiefland, òpera d'Eugen d'Albert de 1902 basada en la Terra Baixa de Guimerà del 1896, passa del sublim al ridícul (no agafo aquest terme pejorativament) amb una velocitat sorprenent, no sols els personatges, ni el text, sinó la música. De l'himne viatgem al número de vodevil amb una facilitat que és plaent a l'oïda, del tot aliena a la brusquedat. I si el Romanticisme sovint és grotesc (aquí sí que és pejoratiu), i més el tardà, l'humor és el que el redimeix i fa compensar la balança.

El pobre pastor que deïfica les dones queda redimit per les xafarderes compulsives, la pobra molinereta explotada i violada, per l'amo feudal amb problemes de finançament (com els bancs d'avui en dia). Després d'una cullerada de cant a l'amor, una altra de xerrameca d'ànecs, després d'un plany de deixar de viure, uns esgarips de fanfarró. Som ridículs i sublims. Deu ser per això que Tiefland es manté com a òpera de repertori.

Sembla ser que a Hitler li agradava: ¿reia sota el nas quan la sentia?

Per cert, canviant de tema, la visió d'Espanya a Tiefland no difereix gaire de la de Vicky Cristina Barcelona, no hem avançat gaire en cent anys.