Aristòcrata i obrer

Almenar 1710, de Xavier Rubio

2011-11-20T17:18:00.004+01:00

Almenar 1710 és "arqueologia d'una batalla". Si podem fer arqueologia d'assentaments humans, per què no dels indrets on van tenir lloc les batalles principals? Si el desenvolupament humà a la zona no ha estat excessiu, és evident que s'hi han de trobar restes com projectils, alhora que les característiques del terreny permeten recrear amb prou precisió les tàctiques que cada exèrcit va fer servir per imposar-se a l'altre. En aquella època hi havia dos gran tipus de batalles terrestres, setges i a camp obert, i aquestes consistien en gran fileres d'efectius humans, desenes de milers, cavallers i infanteria, que es llençaven contra els altres, talment partits de rugbi a gran escala. L'artilleria era subsidiària, baluernes amb poca potència de tir.

El llibre relata un moment interessant de la Guerra de Successió Espanyola, ja que tot i que els aliats (angloholandesos i el Sacre Imperi) escombraven França a Flandes, els Borbons s'imposaven a la Península des del 1707. Aquesta realitat va canviar quan els anglesos van decidir invertir fortament en l'escenari secundari que era Espanya, i el 1710 van recuperar terreny fins al punt de reconquerir Aragó i arribar a Madrid, fet que paradoxalment els va portar a la ruïna. D'aquí el subtítol del llibre Victòria anglesa a Catalunya.

Abans d'entrar en detall a la batalla, el llibre fa un resum simple i entenedor del conflicte europeu, i tot seguit una visió general dels militars, armes, tecnologia i tàctiques militars de l'època, cosa que s'agraeix perquè és un tema molt poc tocat a casa nostra. Per aquest motiu passa a convertir-se un en un llibre de divulgació apte per al gran públic. Això sí, un corrector lingüístic (humà) abans de l'edició li hagués fet molt de bé.

Prince Eugen of Savoy, de Nicholas Henderson

2011-10-15T18:03:00.005+02:00

Sorprèn que aquesta biografia del Príncep Eugeni de Savoia estigui escrita per un diplomàtic anglès, Sir Nicholas Henderson, perquè no és gens benèvola amb la política internacional del seu país de l'època (finals del XVII, primers del XVIII) i en canvi pren partit amb una admiració sense límit pel biografiat. I això que la fal·lera dels anglesos pel seu líder Marlborough no té parangó, en canvi Henderson no té cap problema per equiparar els dos generals al mateix nivell, amics i complementaris en la batalla, ambdós amb problemes amb "els de dalt". Eugeni, a més, havia de fer front a una estructura militar i estatal molt més obsoleta que l'anglesa, amb inútils amb càrrec i soldadesca que cobrava amb més d'un any de retard (¿a què em sona, això?).

Però és que Eugeni també va ser amic de Villars, general rival a mort, i és que eren altres temps: les nacions no existien i els territoris eren propietats privades de reis i ducs als quals els militars i diplomàtics de raça manifestaven lleialtat absoluta. Eugeni era un home total, no un especialista, tocava totes les tecles, tant es posava al capdavant de la batalla, com feia propaganda on calgués, com es passejava pels passadissos reials lluitant de defensar els seus interessos, que no eren altres que els de l'Emperador. Tota la seva vida a la causa. I això que ell era francès, criat a Versalles, poc agraciat ni agradable de veure pels sangblaves coberts de pòlvores. Va veure l'oportunitat de "canviar de bàndol" i va fer història, en Lluís XIV hi devia somiar un munt de vegades.

S'endevinen els primers trets de l'època moderna, no falta gaire per les revolucions liberals i els exèrcits d'en Napoleó, una època amb ritus i creences del Barroc però que apunta a la Modernitat. Fa tremolar imaginar com seria el món si no hagués existit un Príncep Eugeni, aquest pensament es pot tenir de molts moments de la Història, però en aquest cas és descomunal, perquè Europa (i per tant Amèrica) no tindrien res a veure als que coneixem ara. Eugeni va aturar la invasió turca de Viena, ¿com serien l'Europa Oriental, Turquia, l'Islam, avui dia? Eugeni i Marlborough van aturar la invasió francobavaresa de Viena, ¿com seria Europa Central si Lluís XIV hagués tingut èxit? Eugeni i Marlborough no van aconseguir finalment envair París, tot i estar-hi ben a prop, ¿què hagués suposat l'ensulsiada de França? Absolutament res no tindria a veure amb el que coneixem ara, per no parlar del Regne d'Espanya. Potser fa de mal reconèixer, però és increïble com una simple batalla, que acostumava a durar un dia, pot fer variar per complet el curs de la Història.

També sorprèn que un llibre publicat el 1964, que no és abans d'ahir, parli d'uns conceptes que jo com a mínim he tardat bastant a descobrir: els anglesos són els que van guanyar realment la Guerra de successió espanyola, i el que de debò els interessava era el Asiento de negros (comerç d'esclaus) amb el qual van construir el seu imperi; Carles va mantenir-se fidel a la causa fins a l'últim moment encara que l'Emperador realment estava interessat a esgarrapar tot el que pogués d'Itàlia (Milà al capdavant); els "Spaniards" (o sigui catalans en la seva major part) emigrats a Viena abans de la signatura de la pau són els que van insistir perquè es mantingués el Regne d'Espanya i per això l'Emperador es va quedar amb els Països Baixos quan el que hagués volgut era Baviera (com esperava Eugeni); i com a colofó el llibre parla obertament del terme traïció per referir-se a l'actitud anglesa, "the betrayal of the Catalans, one of the blackest spots of the whole peace seattlement". Això, escrit per un diplomàtic anglès, el 1964.

Les humanitats

2011-04-26T00:26:00.003+02:00

Si ja és sorprenent trobar-se, en els temps que corren, tesis de defensa de les humanitats, encara n'és més que provinguin del món de l'empresa. En general, la creativitat no empresarial està renyida amb fer treballar els diners, un luxe prescindible i una nosa a la productivitat. Per això vaig llegir amb molta felicitat l'article L'ascensor cultural dels professors d'Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en què reinvindiquen la cultura, el pensament i les arts, les humanitats en definitiva encara que ells parlin d'humanisme.

Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.

Les noves tecnologies també reben de debò: l'excés d'informació, la banalització, el have fun al preu que sigui, el descarrilament de la civilització. Temes tan sols esmentats en l'article, però que obren un debat-mare-dels-ous de la societat actual. Potser no passa d'aquí, però ara que estan bandejades de tot arreu, no estaria gens malament que les humanitats tornessin a ser reivindicades, sense pedanteria, condescendència ni folklorismes contrapoduents.

Memòries!, de Matthew Tree

2011-02-28T17:56:00.004+01:00

Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".

En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.

La maleta, de Serguei Dovlàtov

2011-02-16T18:03:00.004+01:00

Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."

Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre "-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda..." Davant d'aquest panorama, les sortides d'emergència són l'amistat, l'amor i, és clar, l'alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè "Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris", la realitat s'ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: "La minyona m'hauria hagut d'estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos". Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d'elevada, i si hem de creure la solapa "el van 'convidar' a abandonar el país". "El més important del capitalisme és la llibertat", i punt: això és l'únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; "no hi ha educació ideològica". Un llibre formidable.

El elefante, de Slawomir Mrozek

2011-01-31T19:50:00.005+01:00

De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.

Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.

L'hort dels cirerers, d'Anton Cekhov,

2011-01-09T12:20:00.003+01:00

No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.

Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.

La vie et rien d'autre, de Betrand Tavernier

2011-01-03T12:23:00.005+01:00

Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.

En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.

Paths of Glory, de Ted Raicer

2010-12-28T23:18:00.008+01:00

Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.

Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).

Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.

Vida privada i Nit de Sant Joan

2010-12-06T00:22:00.005+01:00

La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.

També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.

La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies

2010-11-24T19:27:00.005+01:00

És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."

L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.

La meva postura

2010-11-22T18:34:00.003+01:00

A causa de l'apagada informativa, i sense que serveixi de precedent:

La pastoral catalana, de Julià de Jòdar

2010-10-31T20:47:00.004+01:00

Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.

I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.

Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.

Jo, Claudi, de Robert Graves

2010-09-19T20:29:00.007+02:00

Mai no he suportat la novel·la històrica, m'entrebanco en les inversemblances i no puc creure els personatges i les seves reaccions, que viuen i pensen com si fóssim avui, parlen a la manera d'avui, i es mouen pels interessos vigents. Rere la novel·la sempre veig l'autor, entabanant, situant l'acció en una època que no que pertoca per la sola pretensió d'afegir-hi un pretès interès. Unes sensacions que, en canvi, les he patides molt poc amb Jo, Claudi, de Robert Graves, i això que l'autor va acabant renegant d'aquesta seva obra, es veia a si mateix primordialment com a poeta i li sabia greu passar a la posteritat per un divertimento. També m'ha ajudat l'excel·lència de la traducció, que deu ser col·lectiva perquè a la contraportada del meu exemplar només hi llegeixo © de la Traducció: Proa, S.A., 1986.

La gran arma de l'autor és l'humor: cap transcendència barata enfarfega el to del text, escrit en primera persona pel "tonto de la família" que aspira a historiador i, encara més difícil, a historiador amb públic. En la veta de l'humor el capítol novè de la novel·la tracta els principals conflictes de la novel·la històrica: ¿és preferible renunciar a la veracitat històrica per construir un text més llegible i llaminer, amb anècdotes més sucoses?, ¿davant la falta d'informació cal tirar pel dret?, ¿com ha de reaccionar l'autor si finalment descobreix que els textos en què ens basa són abans que res propaganda falsejada i mentida llagotera? Graves es posiciona, novament des de la intranscendència, posant la seva novel·la al lloc que creu que li pertoca, un text de divulgació per a un públic ampli amb el màxim de rigor històric. I davant els buits i les interpretacions dubtoses sobre el que va passar realment, considera que té màniga ampla per a la recreació històrica. Per exemple, aprofita el tòpic que les dones són les que realment remenen les cireres, per bastir tota la novel·la rere l'ambició desmesurada de Lívia, muller d'Octavi quan ja era august i mare de Tiberi, a qui finalment acabarà odiant. Una dona d'estat que mira pel bé de l'estructura política: "He fet moltes coses impies: és inevitable si governes. He anteposat el bé de l'Imperi a tota altra mena de consideració humana. (...) La recompensa que s'escau és, naturalment, la divinització."

Molta obsessió amb això d'esdevenir déu. Els romans van passar de no voler reis pel risc de patir un tirà a tenir emperadors, un càrrec d'entrada de poc pes, però que amb un Senat de fireta van fer i desfer i van disposar de la vida de tothom talment déus, és ben veritat que el nom no fa la cosa. Calígula estava convençut que era el déu "que esperen a Orient fa milers d'anys", "els jueus, sobretot, estaven molt engrescats", és el que passa per malcriar els infants i deixar-los fer tot el que volen. Segurament el tema principal del llibre -que penso que sí que és útil per aprendre història- és el difícil equilibri entre la llibertat del poble i el poder dels que manen, entre seguretat i llibertat ciutadanes, una qüestió molt vigent avui en dia com en tota època en què la població té un mínim de llibertat.

El llibre s'acaba just amb la proclamació de l'historiador idiota com a emperador, que no volia ser-ne "però, si més no, tindré públic per als meus llibres". Molts d'altres no han tingut tant sort. Lamentablement, cap dels seus escrits s'ha conservat i ens hem quedat sense conèixer el seu estil.

La campana de vidre, de Sylvia Plath

2010-08-15T11:30:00.006+02:00

Una noia de Massachusetts "després de dinou anys de córrer rere les bones notes, els premis i les beques d'alguna mena o altra" i educada per ser una bona muller però en rebel·lia perquè "el que [un home] realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per al seus peus", té la sort de ser una de les guanyadores d'un concurs d'una revista de modes que té com a premi un mes de feina a Nova York, "despeses pagades, i piles i piles de regals, com ara entrades per al batllet i desfilades de models i pentitats...", o sigui un vida de luxe aparent, tot promoció publicitària, per a unes noies que poca cosa més han fet que anar a l'institut i a l'església. Són unes pàgines prou divertides, ja que la protagonista té esperit crític i narra les misèries de la societat llampant i l'american dream i la revolució sexual de primeries dels seixanta.

Al capítol desè torna al seu poble, i com que llegeixo un exemplar que no és de primera mà, em trobo escrit a llapis al començament del capítol: "Avís per a navegants: a partir d'aquest capítol es comença a patir". Caram, què deu passar? Doncs el desvetllament de la malaltia del cap, "estaria contentíssima de tenir alguna malaltia al meu cos, hauria preferit mil vegades una malaltia del cos que una malaltia del cap." Comença, doncs, una llibre diferent: aïllament general; rebuig a la mare, els veïns, els pretendents; primeres visites mèdiques; primer ingrés; un ingrés en porta un altre; metges fatxendes i metges que escolten; hospitals caríssims per a bojos, una mica bojos i molt bojos, i hospitals públics mísers. Un pelegrinatge que molt podria ser el de l'autora, narrat en primera persona, cosa que converteix el llibre en un document excepcional, que explicar què sent, què fa, com se troba una persona que viu "en l'infern abans de morir", que té una "campana de vidre" asfixiant damunt del cap, quines interaccions manté amb un proïsme que té una percepció de la realitat diferent a la seva.

El to és formidable: gens de sensacionalisme, ni exhibicionisme, ni planys, ni crítiques a tort i a dret, ni anar de màrtir, fins i tot abunden les notes còmiques com l'home que fa tornar boges les dones literalment. Per ser a primers dels seixanta veiem una sanitat molt avançada, nosaltres hi devíem estar a anys llum perquè després diguin dels nordamericans, i hi surten professionals que fan electroxocs amb traça i d'altres que són barroers, alguns que escolten i d'altres que van per feina (i pel dòlar), de fet els temps i les actituds tampoc no han canviat gaire. La novel·la té final feliç gràcies a uns electroxocs eficaços, però obre un futur ple "d'interrogants". Desgraciadament l'autora va tornar a patir la campana de vidre.

La traducció catalana és de Josep Miquel Sobrer.

El joc i el llibre

2010-07-25T12:41:00.003+02:00

"Pese a que yo guardaba una cauta distancia de unos diez metros, las letras y los colores anarajados de la caja resultaban perfectamente visibles y familiares: era el Tercer Reich, mi Tercer Reich. ¿Qué hacía el Quemado, a esas horas, con mi juego? ¿Acaso había ido al hotel e Ingeborg por despecho se lo había regalado? ¿Lo había robado? Preferí esperar sin hacer ninguna clase de preguntas pues intuí que en la oscuridad, entre el mar y el Paseo, había otra persona y pensé que ya tendríamos tiempo el Quemado y yo para resolver nuestros asuntos en privado. Así que me quedé en silencio y aguardé. El Quemado abrió la caja y comenzó a desplegar el juego en el parapeto. Va a estropear las fichas, pensé, pero seguí sin decir nada. La brisa nocturna movió un par de veces el tablero. No recuerdo en qué momento el Quemado dispuso las unidades en unas posiciones que nunca antes había visto. Mal asunto para Alemania. Tú llevas Alemania, dijo el Quemado. Tomé asiento en el parapeto, frente a él, y estudié la situación. Sí, mal asunto, todos los frentes a punto de romperse y la economía hundida, sin Fuerza Aérea, sin Marina de Guerra, y con un Ejército de Tierra insuficiente para tan grandes enemigos."

El Tercer Reich, de Roberto Bolaño

2010-07-18T11:58:00.007+02:00

El Tercer Reich és una novel·la de pèrdua de contacte amb la realitat i embogiment a causa de la passió pel joc, com n'hi ha moltes, però la novetat és que el joc no són les cartes (sempre em ve al cap la dama de piques picant l'ullet) ni els escacs, sinó els jocs de guerra o wargames, però no els més estilitzats i simplificats que corren ara, sinó els de mapes hexagonals d'un gruix de full de paper, comptadors de cartró i regles de l'extensió d'una nouvelle, dels quals Roberto Bolaño era un gran afeccionat. Precisament per això sobta que l'autor acabi oferint aquesta visió negativa i una mica suada del món del joc (ja sabem que jugar massa pot tornar boig, però també estimar o menjar massa, o voler massa diners o poder), i el narrador que assisteix en un congrés internacional de jugadors afirma que "llegué a la conclusión de que el ochenta por ciento de los ponentes necesitaba atención psiquiátrica. Para consolarme me repetía que eran inofensivos."

Com a lector-jugador m'ha agradat trobar-me amb un autor que sap de què parla, però sense descobrir en cap moment el to: no sé si Bolaño es riu de tot aquest món lúdic, o es riu dels que el critiquen, què pretén en el fons. Fa, això sí, la impressió de novel·la inacabada. El que és clar és que el protagonista és un personatge peculiar però aparentment assenyat, amb l'ambició del campió (és el campió d'Alemanya de la seva especialitat), i escriu un dietari que és l'obra que tenim a les mans, el gènere ideal per anar descobrint el seu procés d'embogiment. La vida real es barreja amb els moviments damunt el tauler, fins al punt que a la fi al dietari en lloc de posar el dia en curs al capdamunt del full hi posa la data de la batalla.

Dic que el narrador és aparentment assenyat perquè és jove, amb una xicota fogosa acabada d'estrenar, se'n van a la Costa Brava en ple agost de vacances, i al noi no se li acut res més que muntar a l'habitació un tauler permanent de Rise and Decline of the Third Reich (el llibre mai no l'esmenta clarament, però ha de ser aquest), amb els comptadors que no cauen mai tot i el servei de neteja (inversemblant), i pretén escriure articles per a revistes especialitzades. A partir d'aquí vivim la fricció entre el món hedonista "del carrer" (la xicota i altres turistes i autòctons que només volen prendre el sol, llegir novel·la fàcil, anar a la disco, beure i cardar) i el món "dels jugadors", un món hermètic i obsessiu, sacrificat, "el rigor del tablero hexagonado". Aquesta confrontació és el millor de la novel·la. "El amor, ya se sabe, es una pasión excluyente, aunque en mi caso espero poder conciliar la pasión por Ingeborg con mi dedicación a los juegos": desig càndid i inabastable on n'hi hagi. La noia s'avergonyeix que el seu xicot parli de les seves batalletes en públic, i en una discussió li retreu que "todas la han tocado" referint-se a una amiga seva amb fama de fàcil "pero tu estabas encerrado en la habitación con tu guerra." Més clar l'aigua: la noia s'estimava més que el seu xicot grapegés i intentés tirar-se la seva amiga que no perdés el temps jugant, preferia que fos un noi normal al cap i a la fi. Després d'aquesta confessió les coses ja no poden continuar igual, "en ese momento se rompe algo. Ignoro qué, aunque intuyo su importancia."

Els jugadors com els fanàtics religiosos acostumen a fer proselitisme, el narrador és clar que no pot evitar-ho, i acaba captant el personatge més estrany i estrafolari de la Costa Brava (un cop més l'etiqueta pejorativa per al món dels jocs). Juguen una partida que dura dies i el novell l'acabarà guanyant, fet del tot inversemblant si tenim en compte que les mateixes regles del joc adverteixen d'entrada que "it takes several play sessions before a new player begins to become familiar with this game". La novel·la és plena d'elements al límit de la versemblança, i aquest de debò que li fa molt de mal, però el pitjor de tot és que també és plena de línies argumentals que no s'acaben, personatges mig dibuixats dels quals perdem la pista, i una tensió dramàtica imitació (suposo que paròdia) de les novel·les de misteri que es dilueix en un anticlímax soporífer. Però quan es fa una paròdia es fa fins al final. Val a dir que el llibre s'ha publicat postumament, per tant no sabem si l'autor hagués volgut que es publiqués tal com el llegim. Estem davant el debat mil vegades debatut de si els textos incomplets i inèdits dels autors de prestigi s'han de publicar per al gran públic o mantenir-los al calaix per als estudiosos. Personalment, m'ha agradat la lectura pel tema dels jocs, no sé què pensarà el públic en general, ni els bolañòfils que n'hi ha molts. Al cap i a la fi és una novel·la molt millor que moltes de les que es consideren acabades i revisades, com les protagonitzades pel detectiu Florian Linden suposo.

De la quimera inmobiliaria al colapso financiero, de José García Montalvo.

2010-06-27T12:48:00.008+02:00

Quimera, "creació imaginària de l'esperit que es pren com una realitat", és creure que hi guanyaràs molt diners, i col·lapse vol dir que el sistema s'atura, no rutlla endavant ni enrere. El subtítol és Crónica de un desenlace anunciado, o sigui la descripció del curs natural de les coses del 2002 a la tardor del 2008. El gruix del llibre està format per una recopilació d'articles de Garcia Montalvo publicats a la premsa i revistes especialitzades en el període esmentat, en tot cas defensant l'existència de la bombolla, tot i que a partir del 2005 qualsevol referència es silenciava sistemàticament. Aquests documents presenten l'avantatge de deslliurar el professor de l'etiqueta del "yoyalodijismo", la transformació de quan el vaixell s'enfonsa, i alhora l'evolució cronològica dels fets i dels testimonis, però té l'inconvenient que moltes idees es repeteixen uns quants cops explicades en diversos registres, segons el mitjà on es publicaven, fet que dificulta la unitat del llibre i la seva lectura.

Algunes tesis del llibre són: la gran pujada de preus era per especulació i no pels costos de construcció, ni la demanda "real", ni el preu del sòl (aquest puja després dels pisos, i no a l'inrevés); hi havia -hi ha- bombolla pel sol fet que es compra un actiu amb el pensament que es revaloritzarà automàticament; la facilitat de crèdit i l'ajuda fiscal són els que l'han provocada; es construïa massa (un excedent de 250.000 habitatges anuals); el 2007 la situació seguia ambígua ("en junio el BBVA y el Banco de Santander deciden vender gran parte de sus edificios e irse de alquiler. Sin embargo, en las mismas fechas, se produce la fusión de Martinsa y Fadesa. Hay que suponer que los bancos y cajas que financian la operación piensan que invertir en el sector inmobiliario seguirá siendo un gran negocio"); les agències de valoració (les que posen les AAA) van fracassar perquè depenen del venedor del producte financer, que les collen, i no del possible comprador, com funcionaven en altres temps.

Hi ha un capítol dedicat al paper jugat per alguns fòrums d'internet, sobretot el d'idealista, ja que la veritat estava vedada en els mitjans de comunicació oficials, que viuen del que viuen. Desgraciadament és un capítol poc consistent i que podria haver donat molt més, així doncs és una oportunitat per a algú que s'hi vulgui i pugui dedicar.

Tenint en compte que el llibre es va publicar la tardor del 2008, seria interessant un annex que expliqués el que ha passat posteriorment, o esperar un any o dos, perquè sembla que no n'aprenguem mai, sembla que les entitats financeres vulguin mantenir la situació al preu que sigui i tornar a construir en el sòl excedentari que els sobreïx perquè no baixi de valor! En aquest cas sí que Spain is different, i ens podria sortir molt car: "los préstamos españoles (personales con garantía hipotecaria) reducen la propensión de las familias a abandonar sus viviendas y transferir el riesgo a los bancos al no poder saldar su deuda simplement con la devolución del inmueble. Pero esto puede ser un arma de doble filo: en principio reduce el ritmo de crecimiento de la morosidad ("la hipoteca es lo último que se deja de pagar") pero en el medio plazo afectará al consumo durante bastante tiempo y podría prolongar la crisis". No hi ha pitjor malalt que el que no es reconeix la malaltia.

Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carrol

2010-05-31T19:44:00.004+02:00

El llibre és un contínuum de nonsense, d'un es passa a un altre i així l'Alícia va fent el viatge, sense sorprendre's gaire de les meravelles amb què es va trobant: "Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural." Amb aquesta postura fins els éssers i les maneres de fer més estrambòtiques acaben passant per naturals. També pot passar així a la vida, en la nostra quotidianitat. La gràcia del llibre és que les meravelles van passant sense que es noti gaire l'ús del calçador, alguna vega sí que hi ha una exageració que sí que grinyola, però són minoria.

Com acostuma a passar amb els éssers i espais amb què et trobes en un viatge, n'hi ha que et queden per sempre en la memòria mentre que alguns s'obliden si no tenen prou força. I això és el que ha fet la història amb els personatges del llibre: ja han passat a l'estadi de populars el conillet blanc, el barreter, el gat que desapareix o fins i tot l'eruga fumadora, però d'altres com la duquessa o la tortuga d'imitació no han tingut tant sort. L'edició catalana d'Empúries, traducció de Salvador Oliva, compta amb els dibuixos originals de John Tenniel.

La guerra de sucesión de España (1700-1714), de Joaquim Albareda

2010-05-23T13:10:00.011+02:00

En humanitats no acostuma a ser imprescindible que la data de publicació d'un document acadèmic sigui recent, però en aquest cas va la mar de bé ja que, acabat de sortir del forn i entre la recerca i la divulgació, el llibre compila i interpreta la nombrosíssima bibliografia publicada sobre aquesta guerra de l'era moderna, de transcendència mundial, que ha condicionat les nacions i la població d'aquest continent bel·licós, i -no podia ser d'altra manera- ha provocat lectures i interpretacions polítiques interessades per explicar el present a partir d'uns fets passats. "A pesar de que el equilibrio internacional forjado en Utrecht parecía frágil, resultó duradero." I per això Europa i el món són com són.

El llibre segueix una estructura cronològica, que probablement és la millor per entendre el conflicte. A partir dels posicionaments de cadascuna de les potències a l'any 1700 -o sigui la França poderosa i expansionista, l'Àustria i l'Espanya decadents que no volien perdre territori, l'Anglaterra que s'adonava de l'enorme botí americà, els neerlandesos i els portuguesos que abans que res volien conservar la independència, els bavaresos que confiaven en el rei més poderós del món, els saboians que van canviar de bàndol per treure'n més profit-, a partir d'aquests interessos l'autor va desgranant totes les proclames ideològiques, inversions econòmiques, lleves i calamitats imprevisibles que van fer que la guerra no tingués un guanyador clar en cap moment i s'allargués durant anys. Amb tants actors en joc, és evident que l'anàlisi del conflicte no és gens fàcil.

Però Albareda fa fàcil i comprensible allò difícil, i aquesta és la gran aportació al lector no especialitzat. Pren partit, i amb això vull dir que analitza profusament les postures dels diferents regnes de la península ibèrica (el continent, en deien), cosa que és d'agrair ja que des d'acadèmies estrangeres s'acostuma a tractar l'Espanya peninsular de forma unitària, tots dins el mateix sac, sense tenir en compte que la unió dinàstica no significava unió política ni econòmica, ni tan sols entre els territoris de la mateixa Corona d'Aragó, i no diguem entre aquests i els de Castella. També es recrea en les diferències del procés de conquesta (aquest és el terme utilitzat pels estadistes de l'època) que van patir els territoris aragonesos: "A diferencia de lo que sucedió en Valencia y Aragón, donde las nuevas instituciones borbónicas fueron impuestas precipidamente siguiendo el modelo castellano, en Cataluña la elaboración del Decreto de Nueva Planta fue lenta y minuciosa". Igualment, incideix en l'abandonament dels catalans per part dels anglesos i en el fet que el conflicte Espanya borbònica-Àustria va durar unes quantes dècades més, amb una colònia de catalans exiliats que posava llenya al foc.

I un altre posicionament encara més clar: Albareda nega que Felip V suposés la modernització per a Espanya, ni tan sols el naixement de l'Estat-nació espanyol. El seu avi Lluís XIV és vist com un gran home d'estat, però en el fons els seus interessos eren dinàstics i patrimonials, no pensava en el benestar de "França" ni dels "francesos" sinó en el seu llinatge i els seus territoris. Va posar-se en aquesta guerra "aun a costa de arruinar a Francia y dejar el Estado en bancarrota", només per posar el nét (a qui no estimava gaire, per cert) a la cadira espanyola, tot i que al final ja n'estava fins als nassos i poc després d'Utrecht França va tenir cap problema a declarar la guerra a Espanya. Felip V només era una mala còpia del seu avi, de qui va heretar poques virtuts però tots els vicis multiplicats: la cort espanyola va ser un niu de dispendi per capritxos bèl·lics, amiguisme, clientelisme, pujada de taxes i venda de càrrecs. Espanya va quedar tan arruïnada com França, perdent gran part del seu territori, i sense cap mena d'influència política en el nou món que es dissenyava. L'únic en què va excel·lir el nou rei va ser a reprimir els pobles aragonesos i els catalans en particular, contra els quals tenia una tírria descomunal. Fins i tot el seu avi, que sabia de què parlava perquè ja s'havia annexionat un bon tros de Catalunya, li recomanava (original en francès) "es mejor tenerlos como súbditos manteniéndoles sus privilegios [les constitucions i lleis pròpies] que tenerlos por enemigos y estar expuesto a revueltas (...). Dudo que estos consejos sean escuchados aunque convienen a los intereses del rey de España."

El camí de la independència, de Salvador Cardús

2010-04-24T18:02:00.006+02:00

Vet aquí un llibre de seixanta pàgines, perquè la segona meitat és una recopilació d'articles que tracten de la independència de Catalunya publicats del setembre del 2005 a l'actualitat, la majoria a l'Avui. El sòcioleg Cardús no havia tractat aquest tema amb tanta assiduïtat, i és que el lustre s'hi ha prestat, per l'obertura de la caixa dels trons del nou Estatut promogut pel nou govern que va asseure's a la Generalitat. Paradoxalment, una llei que havia d'acostar-nos a Espanya ens n'ha fet allunyat com mai. L'autor va al gra i comença explicant "per què hi ha tants catalans que creuen que la reforma de l'Estatut ha marcat el final definitiu de les esperances en un possible encaix amb Espanya." Els catalans -els que no ens resignem a ser una regió de la nació espanyola- no acabem de trobar una estructura política adequada a les nostres necessitats, però en canvi "el que és segur és que Espanya sí que s'agrada tal com és."

L'autor l'ha encertada fent un llibre curtet, perquè són faves comptades: Espanya no serà mai federal ni plurinacional, per tant només queden les opcions de la República catalana o de seguir com ara, que "és la que té més números de ser escollida", "el fangar on som", l'anar fent, la rialleta i el fer veure que tot bé per no córrer el risc de perdre la cadira. És una opció que ens du "a la irrellevància en tots els terrenys i a la dissolució com a nació." Cardús aposta per la República catalana, queda prou clar ja en el títol, i tot seguit exposa set "arguments" per defensar-la, i més enllà deu "criteris a tenir en compte" perquè aquest nou país no sigui un nyap i arribi a bon port. "En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem."

I això és tot, que no és poc, perquè aquest canvi, com tota revolució, implica una modificació en la ment de la gent, com a mínim d'una majoria, "una emancipació mental", perquè l'opressió existeix en la ment de l'oprimit. "La realitat política actual demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència. Queda molt camí per fer."

Carretero. Retrat d'un metge que fa política, de Francesc Ortiu

2010-04-04T22:23:00.008+02:00

Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.

El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.

Felipe V. El rey que reinó dos veces, de Henry Kamen

2010-03-28T13:28:00.006+02:00

Aquest és un llibre revisionista, en el sentit que pretén millorar la imatge del primer rei de la monarquia que actualment regna a Espanya. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó és notori i comprensible que aquest rei conservi eternament la mala fama, el que jo desconeixia és que l'aversió s'estén -o s'estenia- a la resta de l'Estat: embogit, estrangeritzat (era francès i mai no va arribar a ser espanyol, i "su obsesión por la sucesión francesa no le abandonó en toda su vida") i calçasses (tot i que l'autor no hi està d'acord). És un llibre fàcil i divertit de llegir amb finalitat divulgativa, ben documentat, però lamentablement escrit des d'una òptica nacional espanyola, per referir-se a una època en què no hi havia nacions. Henry Kamen tracta Felip en tot moment com a rei legítim de l'Imperi i l'arxiduc com a aspirant estranger a la corona. Els felipistes reben en tot moment un tractament positiu, de "leales", mentre que els austriacistes són titllats de "rebeldes" y "sediciosos".

Després de dir que la majoria de combatents van ser estrangers, fins i tot en les batalles peninsulars, i que els espanyols eren la població civil a qui tocava el rebre, l'autor surt amb estirabots com ara "desgraciadamente, el verano no resultó favorable para los españoles", per referir-se a les derrotes felipistes de la campanya del 1710. Cada dos per tres cau en l'error d'anomenar espanyoles les tropes de Felip i estrangeres les de Carles, o encara pitjor en les batalles del Regne de València descriu que les tropes austriacistes estaven formades per anglesos, alemanys (?) i catalans (??), el pitjoret d'Europa assolant les meravelloses i exòtiques terres hispanes. No té cap vergonya d'afirmar que Felip V "había defendido los intereses de la Península en el campo de batalla", com si l'altra part hagués estat moguda pel Cantó Fosc. És un punt de vista que el lector ha de conèixer i tenir en compte abans de llençar el llibre a la paperera, curiós en un historiador anglès afincat a Catalunya.

Dit això, no deixa de ser interessant conèixer la vida i les inquietuds del rei, que patia un "desorden bipolar" i per tant alternava les etapes d'eufòria amb les d'enfonsament. Les d'eufòria coincidien amb les bregues militars, o sigui que no s'estava d'instigar el sarau, i contra els aragonesos hi tenia una predilecció inquietant. Una de les tesis del llibre és que "Felipe V creó una nación" i "puso en la Península los cimientos del Estado moderno", en el qual "los castellanos desempeñaban una parte irrelevante". L'autor afirma això últim amb un interès compensatori, però no és difícil adonar-se que el que vam perdre els aragonesos no té punt de comparació amb la pèrdua de poder del poble castellà en front de la cort envoltada de francesos i italians.

Deu ser cert que podem considerar Felip V com el pare de l'Estat-nació espanyol, perquè vist avui patia els mateixos vicis i defectes que l'actual: domini d'uns territoris peninsulars damunt els altres, catalanofòbia, ineptitud en relacions internacionals, política nacional basada en el nepotisme i l'intercanvi de favors, cap mena de suport a la gent vàlida, desinterès pel benestar social i l'economia productiva, política de la mena "a salto de mata", pujada d'impostos com a recurs fàcil quan l'Estat es troba entre les cordes... Ben poques diferències trobem entre aquella estructura política de fa tres-cents anys i l'actual, l'estat que va fundar aquell home a l'ombra de Lluís XIV no ha funcionat ni funcionarà mai. Ja és hora de començar a desmantellar-lo.

Basset, de José L. Cervera Torrejón

2010-03-01T18:46:00.006+01:00

El subtítol és Mite i realitat de l'heroi valencià, de força ajut per als lectors catalans ja que així sabem que el nom de Joan Baptista Basset correspon a un heroi valencià. També serveix perquè coneguem la postura de l'autor perquè, tot i que el llibre és una breu biografia del militar a partir de les poques dades que se'n disposen, sovint tendencioses, o sigui seguint el mètode científic, és clar que anomenant heroi ja dóna un to positiu al personatge. En tot cas, vergonya per al catalans que majoritàriament no tenim ni idea de qui va ser Basset, amb una vida que va sobrepassar de bon tros les de Moragues, Villarroel i d'altres militars austriacistes. No hi ha dubte que a la història només hi ha lloc pels vencedors.

Basset era "el segon" de Jordi de Hessen-Darmstadt, fins que aquest va morir al primer setge de Barcelona el 1705. I dic que la seva llegenda va sobrepassar d'altres, perquè ja duia molta mili a sobre quan viatjava a bord del vaixell que de Lisboa al Mediterrani va fer una marrada per conquerir Gibraltar, que els anglesos es van afanyar a afanar tot i que el comandament retia lleialtat a l'Arxiduc Carles. Ja després del Tractat de Gènova, rumb a Barcelona perquè els aliats tenien clar que la prioritat era la capital del Principat, Basset es va despenjar i pel seu compte va muntar un incipient exèrcit per intentar convertir a la causa els seus paisans començant per la costa alacantina, al·legant que en Felip Borbó era un usurpador, i va desembarcar a Altea, per aconseguir Dénia.

La seva arribada es va estendre com la pólvora, fins a la capital del Regne, ja que el poble l'associava a la llibertat i a la fi dels mals usos dels nobles. És per això que, encara que tota la vida va ser fidel a l'Arxiduc i va portar-li més victòries, sempre va resultar una figura incòmoda. Quan va guanyar València els aliats per fi van enviar-li tropes, amb Peterborough al capdavant, però per fer-li la guitza, fins al punt d'empresonar-lo sota acusacions que el llibre assenyala com a falses. Van veure's obligats a alliberar-lo després de la desfeta d'Almansa, però els regnes de València i d'Aragó eren a un pas d'estar sota jou borbó i Basset va seguir la resistència al Principat fins al famós 11 de setembre. Amb la sortida cua entre cames de l'Arxiduc, aspirant a emperador, aquest li va tornar els honors i una pensió pecuniària, però el mal ja estava fet. Després de caure Barcelona, Basset va preferir no fugir a Àustria i va acabar en presons hispanes, i d'aquí a la maledicció pública del seu nom i la seva memòria hi ha un pas, perquè els bons només ho poden ser del bàndol correcte, els que s'han equivocat de bàndol han de ser dolents per força.

Luis XIV, rey de España, de José M. de Bernardo Ares

2010-02-24T17:52:00.007+01:00

El subtítol del llibre és De los imperios plurinacionales a los estados unitarios, o sigui la defensa de la tesi que els estats-nació neixen al segle XVIII, l'estructura política anterior es basava en territoris amb una població més o menys homogènia culturalment, més o menys units pel rei, primus inter pares. O com deixa clar Lucien Bély, el prologuista, "las relaciones no son todavía internacionales ya que las naciones no existen". Amb Espanya i Àustria (i el Sacre Imperi) no sols s'acaben o s'esllangueixen els imperis plurinacionals, sinó també el concepte de primus inter pares, ja que el rei vol ser l'únic, l'inqüestionable, el centre, l'estat, el sol.

L'autor dóna per entès que amb la mort de Carles II i la presa de possessió de Felip d'Anjou (Felip d'En Jou, segons un dietarista català de l'època), aquest, convertit en Felip V d'Espanya, no deixa de ser un titella del seu avi, el rei de França. Aquesta acumulació de càrrecs és el que va fer esclatar la guerra, perquè els austríacs exigien l'herència que creien que els corresponia, però els anglesos (aviat Regne de la Gran Bretanya, autèntics vencedors de la guerra) i els holandesos no podien tolerar tanta acumulació de territori en les mateixes mans (pensem en l'altra banda de l'Atlàntic, i que Portugal a l'inici de la guerra encara era aliada de França). La dependència de Felip V del seu avi duraria uns anys, perquè amb temps i una canya va anar agafant responsabilitats fins a acabar sentint-se realment el rei dels espanyols, i fins va acabar renunciant al dret d'ocupar el tron de França, al qual tenia dret per la mort de l'hereu de Lluís XIV, requisit indispensable perquè s'acabés la guerra. Malgrat tot, els funcionaris i militars van seguir sent francesos perquè els espanyols del règim anterior eren una nul·litat, a part que l'imperi estava socialment i econòmica a la bancarrota. La noblesa espanyola, austriacista i felipista, surt ben retratada en bona part del llibre.

Si Lluís XIV era un "nacionalista", va ser una raó "nacional" la que va fer que optés per acceptar l'herència, va triar el millor per França, o sigui ell. Però acceptant-la havia de complir unes condicions molt ben detallades al testament, i les va anar incomplint totes, una a una: els regnes d'Espanya i França no podien unir-se mai de la vida, i Lluís XIV el mateix 1700 va reconèixer el dret de Felip V a la successió de la corona francesa (desig d'una "monarquia universal"); l'imperi espanyol no es podia disgregar sota cap concepte, i el 1701 el rei sol va començar a posar el nas i les tropes als Països Baixos Catòlics, tan anhelats, a part que la pau final es va fer a costa de territoris espanyols; i el nou rei d'Espanya havia d'acceptar les llibertats, lleis i costums de tots els regnes de l'imperi, i ja sabem que els aragonesos vam acabar ben servits d'aquest conflicte. L'autor no aprofundeix gaire en aquest últim tema, i és comprensible perquè encara el patim, és el pecat original de la fundació de l'estat-nació espanyol. Tira pilotes fora: els responsables de la desaparició de la Corona d'Aragó ("privilegios de Cataluña" segons ell) són els estrangers, "en el contexto de una guerra de Luis XIV -no de España y menos de Castilla- contra los aliados, no contra Cataluña": "la desestimación de Luis XIV, el abandono de la reina Ana primero y Jorge I después y el empecinamiento de Carlos VI."

El llibre s'acaba amb uns capítols dedicats a les guerres a l'altra banda de l'Atlàntic, pel control de les colònies, i com van fer-s'ho els anglesos per convertir-se en la potència del segle XVIII, una mica decebedors perquè aporten moltes dades i línies d'investigació però poques concrecions.

Felipe V y el triunfo del absolutismo, de Joaquim Albareda

2010-02-19T23:33:00.005+01:00

Aquest llibre és la traducció castellana de Catalunya en un conflicte europeu, títol adequat ja que realment analitza el paper del Principat durant el canvi dinàstic a l'Espanya del 1700. En concret estudia les causes del canvi de bàndol de catalans i de tots aragonesos als anys 1702 a 1705, de preferir en Carles a en Felip, tenint en compte que va ser un canvi de gran part de la població i no d'una minoria selecta. La gal·lofòbia imperava a tot Espanya i a tots nivells, però a Catalunya s'accentuava: els records de les últimes invasions eren recents i, encara pitjor, coïa l'annexió dels comtats del nord. Catalunya era important per proclamar-se rei d'Espanya, i per tant tots dos aspirants van fer mans i mànegues per guanyar-se-la.

Felip, ja V, va venir a Barcelona i va jurar les Constitucions. També va concedir tot el que creia que podia concedir. Ara bé, amb el temps la gent es va coneixent i els modes de com s'és realment, sense caretes, van aflorant. Algunes actuacions del nou rei no van agradar gens: va canviar un virrei estimat per un ministre castellà acòlit, va expulsar comerciants anglesos i holandesos de la ciutat, però el pitjor eren les disputes provinents del conflicte de legitimitat política: si el rei tenia el poder absolut, aleshores les lleis estaven per sota d'ell encara que les hagués jurades.

En aquesta escletxa van saber negociar els anglesos, mestres de la diplomàcia, que havien aconseguit poc abans que Portugal (1703) i Savoia (1704) canviessin de bàndol. Amb Aragó, i més concretament amb Catalunya, ho van aconseguir el 1705, el mateix any que Lluís XIV, el rei sol, va començar a oferir la pau a Anglaterra, perquè ja n'estava fins als nassos de la guerra provocada per l'entronització del seu net i veia que no en trauria res de bo, com va acabar sent. Però els anglesos s'estaven posant les botes a base de victòries militars amb en Mambrú i no van començar a pensar en la pau fins al 1709, després que els torys fessin fora els whigs del parlament. Amb les excuses que ells, els torys, no havien firmat cap pacte amb els catalans, que havien estat els whigs, i que en Carles passava a heretar el tron del Sacre Imperi, van deixar aquesta dissortada i trista terra sola en el món. L'agonia va durar fins al 1714 com bé sabem i patim.

España en 1700. ¿Austrias o Borbones?, de Ricardo García Cárcel i Rosa María Alabrús

2010-02-17T17:54:00.005+01:00

Un llibre de divulgació de poc més de cent pàgines, amb el retrat del rei encantat a la coberta, que compta amb l'aptitud no esbiaixar-se excessivament en direcció a cap nacionalisme, cosa difícil pel fet que tracta l'època que es considera bressol de l'Estat espanyol. L'anàlisi només tracta la Guerra de Successió com a conseqüència, fet inevitable d'una societat sense valors, desanimada i en bancarrota comercial, per tant endinsa l'anàlisi en l'Espanya dels últims Àustries, centrada sobretot en els aspectes socials. Els autors dubten que a aquesta dinastia es pugui deslligar de l'absolutisme, forma de govern que tradicionalment s'ha associat als Borbons.

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

2010-02-03T18:16:00.008+01:00

Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."

Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.

L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.

Monzó

2010-01-09T18:36:00.006+01:00

A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.

Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.

Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.

Las ratas, de Miguel Delibes

2010-01-03T21:09:00.005+01:00

Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".

Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.

L'edat de ferro, de J. M. Coetzee

2009-12-13T12:54:00.006+01:00

Un llibre difícil, no en el sentit estilístic, sinó emotiu: la protagonista pateix càncer d'ossos i va narrant l'últim període de la seva vida amb un dolor i una degeneració encomanadissos al lector. A més està sola, té una filla però es va autoexiliar als Estats Units perquè es negava a viure en una República sostinguda per un règim exclusivista i discriminatori. Ara bé, la vida de la senyora Curren és el que menys importa, una gota en una societat convulsa i davant un canvi imminent, amb uns mitjans de comunicació que s'entesten a demostrar que tot són flors i violes. Una societat basada en "una manifestació ritual, com les processons de bisbes encaputxats durant la guerra de Franco. Una tanatofania: mostrar-nos la nostra mort. ¡Viva la muerte!, el seu crit, la seva amenaça. Mort als joves. Mort a la vida. Senglars que deroven els seus garrins. La Guerra dels Bòers."

La República està moribunda i es manté per la força, els afrikaners es passegen armats fins al capdamunt, els polítics són els "cercabregues de l'última fila de la classe": "legitimitat, ja no miren de reclamar-la. La raó, l'han deixada de banda. El que els absorbeix és el poder i l'estupor del poder." Els negres adults desisteixen de tot i beuen en una cantonada o esperonen els joves a lluitar, nens que ja no van a escola perquè només serveix "per fer-nos adaptar al sistema d'apartheid". Ja res no és com abans, "ha canviat tot molt. Ja no hi ha mares i pares". La senyora Curren és filla d'una altra època i fa servir l'expressió "en el meu temps" per referir-se a una època que ja no pot tornar, quan els negres no envaien els carrers ni els porxos dels blancs, quan "els nens no calaven foc a les escoles". Mala època per patir un càncer, la vida està molt devaluada i"aquests temps demanen heroisme". Els marrecs revoltats només poden esperar la mort, "la terra seca amarant-se de la sang de les seves criatures. Una terra que beu rius de sang i mai no queda sadollada."

El rei Ricard III, de William Shakespeare

2009-09-24T13:46:00.004+02:00

Després de veure diverses vegades les escenes de Looking for Richard d'Al Pacino, no m'he pogut estar d'anar a l'obra, en traducció de Josep M. de Sagarra. Sembla que és una peça primerenca de Shakespeare, amb molta sang i grans dosis de propaganda: els anglesos hem d'estar units ("aquesta illa ingovernada") i no han de tornar mai més guerres civils com les dels York i els Lancàster, però novament la força dels personatges és la que fa l'obra memorable.

S'ensenyen les cartes des d'un primer moment: Ricard III, lleig i esguerrat (i ell mateix ho reconeix: "els gossos em lladren quan m'aturo vora d'ells"), una bomba d'odi i ressentiment ("un home que no porta gens d'amor"), hereu llunyà al tron, fa tot el possible per aconseguir-lo i dur la corona al cap, i ho aconsegueix, però finalment és clar els bons es revolten i li tornen a prendre. Durant tota l'obra anem assistint als mètodes que utilitza el duc de Gloucester, futur rei, per aconseguir el seu propòsit, que són els mètodes habituals des que el món és món, però exagerats brutalment: assassinat, nens i tot, difamació ("podeu insinuar la bastardia dels infants d'Eduard (...) lleugerament i com deixant-ho en l'aire"), matrimoni per conveniència, i subordinats disposats a tot per una bona bossa. Però el subordinat principal surt amb la cua entre cames, com pertoca en tota obra moral, perquè un cop demana la reconpensa, el flamant rei li diu "avui no em sento disposat a donar", que per alguna cosa és rei i ja pot fer el que li surti de l'escrot. Per damunt d'ell només hi ha Déu.

El millor de tot és que, tot i la seva lletgesa, el duc aspirant el tron fa cara de mosqueta morta i té la barra de dir que no és la seva pretensió ser rei, ell no vol tants maldecaps, "primer seria quincallaire! Lluny del meu cor el pensament de ser-ho". I la gràcia és que els espectadors, i lectors, sabem perfectament que la realitat és la contrària, i això només fa que augmentar el nostre odi cap al personatge. Algun moment de debilitat sí que té l'home, en la seva solitud (el seu càstig és estar sol com tot dèspota), a mig camí i al final quan se li presenten els espectres, però com ell mateix reconeix ja no hi ha res que l'aturi, "un pecat n'estira un altre" i avall que fa baixada, ni ell mateix pot evitar-ho. L'ambició pel poder en la seva cara més sinistra.

No sé si el Ricard III real va ser realment així, o és que en Shakespeare li tenia mania.

Middlesex, de Jeffrey Eugenides

2009-09-01T19:01:00.010+02:00

Esperava trobar a la novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides, traducció d'Albert Torrescasana, les vicissituds d'una persona hermafrodita i hi he trobat una macronovel·la de nissaga familiar al llarg del segle XX, on una generació deixa pas a una altra i els personatges són germans i cosins, i canvien de barri per pujar de classe social i estalvien per anar a la universitat. Nord-Amèrica en definitiva, i la cultura i la societat que han exportat a una banda a l'altra del globus. Tres generacions necessàries per deixar de ser grecs i passar a estimar el nou país, fins al punt d'acceptar la política de tractar els turcs com a aliats preferents en perjudici de la "mare pàtria". Els avis fugen d'Anatòlia del genocidi i s'instal·len a Detroit (ciutat natal de l'autor), exportant-hi cultura, religió, gastronomia i superstició, molta superstició, mantenint els orígens com correspon a tot bon immigrant: la dona vivia "com una exiliada perpètua, com una visitant des de feia quaranta anys", tot i que "sucumbia a pressions assimilacionistes que no podia resistir", la televisió la primera, l'eina que homogeneitza de debò les societats. Els fills fan la primera pela al país de les oportunitats i transforma la cultura familiar en el kitsch de les trobades familiars, hel·lenisme de consum. I els néts ja són nord-americans amb una càrrega més o menys portable al damunt, amants encara del iogurt i de l'all però amb un desig absolut de "menjar normal", de ser com els altres, hamburguesa i patates amb quetxup.

És cert que tota la narració està escrita en primera persona pel nét, quan té quaranta-un anys, que parla de quan era néta, amb uns coneixements de narrador omniscient força curiosos que fan grinyola l'obra, però al cap i a la fi l'hermafroditisme no es presenta com al tema principal, tot i que hi és tothora presenent, interessant i atractiu per nou i ben tractat. La diferència de gènere tractada amb classe. Adonar-se en l'adolescència que t'han educat en el gènere que no toca ha de ser dur, per això el narrador es dedica a escriure, però sembla que no és una teràpia prou bona ja que "escriure la meva història no és el coratjós acte d'alliberament que havia esperat."

Segurament la manera que té l'autor de mostrar el tema sense morbositat és carregant el pes en els altres: l'evolució de la societat nord-americana i en concret de Detroit, i la dicotomia integració-rebuig de la cultura d'acollida. És divertit quan l'immigrant grec que sols xampurreja l'anglès arriba a Detroit i passa, com no podia ser d'altra manera, a prestar la seva força física a la indústria de l'automòbil de treball en cadena de Henry Ford, i aquest els envia sociòlegs a casa perquè visquin i pensin com autèntics nord-americans, que consumeixin en definitiva: han de fer servir dentífric, comprar cotxe i hipotecar-se ("Nosaltres animem els treballadors a optar per una hipoteca"). La nostra cultura, encara. A partir d'aquí el lector viatja pel segle XX juntament amb la família Stephanides: gran crack econòmic, gran guerra ("els industrials per fi han trobat el remei perquè l'economia arrenqui: la guerra"), boom de la classe mitjana a la postguerra amb terror al dimoni comunista, alliberament de les convencions i de la moral, anys setanta amb nois que reneguen dels valors paterns per fumar porros i "viure de la terra" però que tornen amb la cua entre cames, crisi del petroli, i anys vuitanta eclèctics i hedonistes.

Indigació, de Philip Roth

2009-08-20T18:13:00.005+02:00

Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.

La zona, de Serguei Dovlàtov

2009-08-03T00:10:00.003+02:00

¿És possible parlar del cantó fosc de la vida sense recrear-se en la morbositat? És més, ¿hi ha algú que ho pretengui, tenint en compte que la morbositat fa pujar audiències com una esperitat? Doncs sí, Serguei Dovlàtov deixa de banda "els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc que la sensació que semblarien especulatius", ja que "el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els mostres." Dovlàtov va treballar realment de vigilant en una presó de la Rússia soviètica, per això podem dir que La zona, traducció de Miquel Cabal, és autobiogràfica, però en Dovlàtov tampoc no parla d'ell, no en vol parlar, sinó de les persones en general.

Ara bé, de la mateixa manera que no és bonic recrear-se en la misèria de l'ambient, tampoc no ho és obviar-la, pel fet que "l'home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies. Sobretot en un camp." La presó té les seves lleis, és una societat en petit, i tothom s'hi adapta com pot, si no en queda bandejat, treballadors inclosos, vigilants, administratius i personal sanitari (-Tens massa miraments amb els presos. -És que em sembla que sóc com ells). El comunisme és un paradís (-Qui es quedi enrere no ens l'endurem al comunisme, acabarà els seus dies en el sistema actual) que no acaba de funcionar, perquè tothom s'hi refereix amb un somriure sota el nas. I pobre del que cau en doctrines de redempció, perquè el vigilant pensa en un moment de feblesa que "Són bona gent... Encara que siguin delinqüents, clar... Però és que la vida els ha fets malbé, l'entorn els ha engolit", que ja n'hi estan fent una de bona.

Dovlàtov va ser censurat al seu país i, emigrat als EUA, va intentar publicar els seus llibres. Aquest, en concret, li va anar arribant per fragments, i aquesta fragmentació és la que tenim publicada juntament amb les cartes explicatives al seu editor, perquè és un material no gens fàcil d'entendre per als desconeixedors de la societat penitenciària, de la zona.

El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra

2009-07-22T18:02:00.009+02:00

No tinc gens de tirada a obres profètiques, i encara menys a les que ofereixen amb exactitud les dates de les prediccions, però com que alguns articles de Santiago Niño Becerra m'havien cridat l'atenció, m'he decidit a continuar amb el llibre. Com a llibre de divulgació econòmica està prou bé: concís, sense embarbussaments ni llenguatge políticament correcte ni massa tècnic, encara que l'estil literari tira a fluixet, que no és poca cosa si quedem que és més important la manera de dir que el que es diu.

En resum, els cicles econòmics duren 250 anys i canvien amb una gran crisi que s'allarga en el temps, i amb ells canvia també la manera de viure i de pensar de la gent. El sistema capitalista va substituir el mercantilista fa 250 anys (sense competència, "el comunismo nunca existió en realidad. En los países en los que nominalmente estuvo vigente, una clase burócratica sin vinculación alguna con el pueblo se hizo con el poder del Estado (...) y se puso a planificar la economía"; l'autor tampoc no creu que la lluita obrera aconseguís gran cosa, sinó que les reformes es van anar fent per mantenir el sistema), quan la burgesia va dir a la noblesa que volia manar. O sigui que estem a punt de complir el termini i, és clar, no sabem el que ens vindrà a sobre, tot i que es pot albirar.

L'inici va ser la filosofia calvinista, l'obligació de l'individu de donar el millor de si, per tant als burgesos, classe emergent, el que els tocava era acumular riquesa, com al joc de taula Brass. Durant aquests 250 anys el sistema, com és inevitable, ha patit crisis de diversa magnitud, la més important la del 1929, on la prioritat d'acumular riquesa va donar pas a la demanda, i la intervenció estatal, o sigui que la gent i els estats tinguessin diners per consumir i, per tant, reduir stocks. Aquesta política, però, només va tenir èxit gràcies a la Segona Guerra Mundial, una veritable tabula rasa, un món per ser reconstruït i repoblat, però la festa es va acabar el 1973 quan es va haver de reconèixer que els recursos (petroli sobretot) no eren barats ni, encara pitjor, il·limitats. La sortida de la crisi es va aconseguir substituint la preeminència de la demanda per l'oferta, o sigui acceptant l'atur estructural i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent, dels treballadors, que es veuria compensada perquè els costos de producció anirien baixant de preu, i els productes cada cop serien més barats (això ja ens sona, ¿no?). ¿I què passava si cada cop es produïa més i la gent i les administracions públiques no podien comprar?, doncs se solucionava amb el crèdit, i quan aquest es fes inassumible, doncs més crèdit, i després més crèdit, i més... fins que ha petat.

I ara som aquí, en un estat de transició posant pegats perquè no ens acabem de creure la situació, i les dates concretes que l'autor dóna són: a l'octubre del 2009 s'acaba el bròquil, 2010-2012 horribles, tot paralitzat amb l'única supervivència de les macro i microempreses, i no totes, i aleshores començarà la recuperació progressiva que no es podrà considerar recuperació perquè es tractarà del naixement d'un nou sistema econòmic (i social, i filosòfic, i d'altres coses) que veurem més o menys dibuixat el 2018.

El millor de les prediccions del llibre és que no haurem d'esperar gaire per saber si es compleixen o no. D'altra banda, també és interessant la visió històrica que ofereix de l'economia del Regne d'Espanya, en un parell de pàgines està enllestida. No donem per gaire, i a sobre amb tots els números per rebre de valent.

Automobile, de Martin Wallace

2009-07-04T22:54:00.007+02:00

Acabat de sortir del forn, Automobile és -un altre- joc de simulació econòmica, de Martin Wallace, un autor no gaire aficionat a aquesta temàtica. La història és la mateixa: produir com més barat millor i vendre com més car millor, i qui s'enriqueix més guanya, en aquest cas en el negoci incipient de producció de cotxes en cadena als Estats Units de principis del segle passat. Però el que fa realment nou el joc és la plasmació d'una sèrie de conceptes econòmics que jo no havia vist mai damunt un tauler, simbolitzats per cubs blancs i negres (en els eurogames sempre hi acaben sortint cubs), els blancs per a les coses bones i els negres per a les dolentes o molt dolentes, pictòricament incorrecte.

Els blancs són la R+D+i, utilitzada per crear cotxes més nous i potents, i també per millorar les tècniques de venda. Els negres simbolitzen tres coses, totes nefastes per a una economia que pretengui ser competitiva: sobreproducció amb la conseqüent acumulació d'estocs, venedors que no venen perquè no troben compradors (i sentint-ho molt els hem d'enviar al carrer), i fàbriques que es queden obsoletes i com més obsoletes més cubets negres ens mengem. Els cubets negres no són de franc, sinó una rèmora que suposen un cost per a tota la partida. El mecanisme del joc funciona prou bé, amb rapidesa si els jugadors són repetidors, i per a un rang que comprèn de 3 a 5 jugadors o fabricants, però penso que amb més fabricants més dificultat presenta el joc ja que la competència augmenta i la demanda no creix exponencialment. El disseny és una mica lleig de vegades confús, pel meu gust.

O sigui que no s'hi val produir com un desesperat, produir més i més cotxes quan el negoci rutlla, perquè quan les vendes no arribin, que acaben no arribant, al fabricant, a part d'haver-se gastat els quartos i haver-se de menjar els excedents amb patates, li cauen al damunt els cubets negres com a símbol d'improductivitat i despeses de manteniment. Un joc agradable de jugar perquè és totalment extrapolable a la vida real, on s'hi venen cotxes com s'hi podrien vendre pisos, medicines o viatges turístics. Si apliquéssim el joc a l'economia espanyola, ¿quants cubets blancs i negres tindríem? Em temo que no podríem veure el sol de la negror dels núvols.

Steel driver, de Martin Wallace

2009-06-30T01:46:00.008+02:00

En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.

Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.

Wealth of nations, de Nico Carroll

2009-06-24T12:24:00.006+02:00

Hi ha pocs jocs de simulació econòmica que siguin de simulació econòmica de debò. Wealth of nations, dissenyat per Nico Carroll i publicat l'any passat, n'és un. Compta amb sis mercats diferents on els jugadors poden fer de les seves: alimentari, energètic, laboral, de minerals i de capitals, més el financer que funciona una mica independentment, i del que es tracta és l'habitual en aquesta mena de jocs, en això no s'hi val ser original: produir barat i vendre car, coses que s'aconsegueixen com el lector espavilat ja haurà endevinat, produint en els mercats on hi ha escassetat i evitant com la pesta els que pateixen acumulació de stocks.

Hi ha molts jocs que desenvolupen aquesta idea, però sense tant de realisme com aquest. L'agilitat amb què funciona el fa molt atractiu, i també la interrelació que es produeix entre mercats i en els que hi participen. La gràcia és aprofitar el dinamisme que ofereix el joc: els torns van rodant de manera permanent i continuada, i no s'aturen fins que absolutament tothom s'atura perquè no troba cap acció adequada o prou capital per seguir actuant. En aquest rodar continu, els mercats canvien constantment, i allò que val molt és possible que més endavant no sapigues com fer-t'ho per treure-t'ho de sobre. Potser alguna regla necessitaria una repassada, com diu un fan de la BGG el joc "needs some work on loans and trade", però bé, per això hi ha les home rules.

El disseny, entre irònic i naïf, és pràctic, divertit i agradable de veure. Un joc americà molt europeu. Va ser publicat per una editora petita que ja ha plegat o està convalescent, com acostuma a passar, però encara se'n troben exemplars per aquestes botigues físiques i electròniques del nostre voltant, ho dic per si us pogués interessar.

Diez juegos que no se parecen a nada, de Robert Abbott

2009-05-27T19:29:00.005+02:00

D'entre les diferents menes de lectors de gènere, sempre ens en deixem una que és el lector de regles de jocs. Regles rere regles. També és un lector sofert, amb avorriments, desencisos, grans alegries de tant en tant. I és que com passa en tots els àmbits, quan algun joc té èxit i es posa de moda no paren d'aparèixer petits clons que intenten emular-lo, generalment de manera maldestra, sense aportar res, i tot plegat acaba fent una catipén de repetetiu i avorrit que tomba d'esquena. Per això m'ha sorprès el llibre Diez juegos que no se parecen en nada, de Robert Abbot, traducció de Marc Figueras i Marià Pitarque d'Abbott's new card games. L'edició espanyola és un autèntic luxe perquè compta amb les versions revisades per l'autor dels nou jocs que van aparèixer en la versió original de 1963 més un joc de propina.

Els jocs van ser ideats als anys 50 i per això sorprèn, el lector es troba amb una torrentada d'idees noves, frescor, curiositat i imaginació, amb uns recursos materials mínims. Cul inquiet, Abbott no suporta la repetició, i per això els jocs que proposa no "s'assemblen a res", o millor dit alguns proposen variants de jocs tradicionals com poden ser els de subhastes o els de coll i trumfo. Les regles estan explicades amb senzillesa, una mica d'humor i sempre remeten a alguna activitat de la vida real: la borsa, el transport, la confiança amb el proïsme, és a dir els jocs surten de la vida i en són un reflex. Dels deu proposats en el llibre vuit són de cartes, com diu el títol original, amb una, dues o tres baralles, o sigui totalment aliens a l'acumulació de capses i caixes i peces de menes i mides actuals dels jocs actuals. Són els que m'han agradat més. Un d'ells és el ja mític Eleusis, però en general tots deus m'han cridat l'atenció. He de dir que em vindria de gust jugar-los gairebé tots, i això és el que importa. Jugar ja és un altre tema, el lector de regles sovint es queda amb el joc dormint el son dels justos a l'espera d'algun príncep o princesa que el desperti amb un petó.

Lamentablement, la relació d'Abbot amb els seus "juganers" és una història d'amor no correspost, com passa amb tants autors que s'avancen al seu temps. No es van arribar a trobar mai. "Siempre me ha costado encontrar editor para mis juegos, pero la experiencia con Confusión me dejó tan desanimado que abandoné los juegos en general." Dit i fet, Robert Abbott va plegar veles i posteriorment va inventar els laberints matemàtics o logicmazes, que podeu trobar al web del mateix nom. Només va crear 12 jocs, però la imaginació i creativitat que aporten les podem endevinar en molts jocs d'avui dia, algun d'ells de gran èxit comercial.

Antón Chéjov, de Natalia Ginzburg

2009-05-18T17:26:00.006+02:00

Aquest és un llibret, mai tan ben dit, 80 pàgines, de la italiana Natalia Ginzburg que biografia la vida d'Anton Pavlovic Cekhov (de vegades transliterat Txékhov), traducció de Celia Filipetto. Dir molt amb molt poc, una frase curta rere una altra, un punt i a part rere un altre, gens de xafarderia ni divagació i molta concisió i informació, amb els punts clau totalment accentuats. Llegiria biografies si fossin com aquesta.

Sovint he tingut la impressió d'estar llegint una obra del mateix Cekhov, que va començar a escriure i publicar per ajudar econòmicament la seva família (els kopecs que guanyava per línia estan clarament detallats en el llibre), amb uns condicionants del tot estipulats: contes curts i sobretot còmics, que agradessin a la gent del carrer, que no toquessin la política ni cap altre tema susceptible de ser censurat. Més endavant sí que va poder demanar alguna variant: més llargària i més dramatisme, però tan se val, la comicitat de Cekhov sovint fa entristir. El teatre va venir més tard, amb un primer fracàs frustrant perquè el públic li reia el drama.

De fet l'autor va tenir problemes perquè els seus amics es veien reflectits en els personatges que ell creava, uns i altres descrits i recordats en aquesta biografia: homes i dones que no saben gaire bé on van, lligats de mans i peus a les seves famílies ("jamás consiguió librarse de su familia"), que intenten estimar però no saben com i deixen passar les oportunitats, que viuen en un lloc i diuen allà estarem millor i se n'hi van i tot segueix igual, que conviuen amb la malaltia (Cekhov va patir tuberculosi), que intenten fer bé la seva feina però el sistema els cau a sobre, que esperen que Rússia sigui algun dia un país just i modern però no fan res per aconseguir-ho. Un llibret que fa riure amb una tristesa amarga que baixa tràquea avall.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara

2009-05-11T22:54:00.005+02:00

Vaig llegir fa poc una entrevista a en Jordi Lara, director del programa Nydia del C33 entre d'altres coses, on deia que en aquest país els llibres són molt més valorats que la música, i la prova és que ell ha tret un llibre i li han fet molt més cas que no pas amb tota la seva dedicació i estudis a la música. Potser és cert, perquè per a gran part de la població l'objecte llibre (en paper) encara té un element sagrat, però això no vol dir que siguin llegits ni que se'n valori el que hi ha escrit, o sigui que a l'hora de la veritat és igual un llibre putrefacte o propagandístic o que no aporta res a un de literari de debò. Tot aquest preàmbul per dir que la literatura està tan poc valorada com la música, i que les ganes d'aprofundir en les dues matèries és tan poc estesa en tots dos casos. De fet, Una màquina d'espavilar ocells de nit acaba afirmant que l'art no pot ni vol explicar la vida, "les quatre coses essencials", tan sols pot aspirar a ser una "fuga estimulant". No ho havia pensat mai, però posats a evadir-nos, com a mínim fer-ho amb classe.

És un llibre -ja comentat per l'Anna i en Joan- sorprenent quant al gènere. No és plenament assaig ni estudi ni ficció, però és tot això alhora, i la ficció no és novel·la ni relats: m'agrada aquest batibull ordenat, trobo que s'acosta al nostre temps d'incertesa. Tampoc no tenim clar si el narrador és tota l'estona el mateix, intuïm que sí, suposo que els espectadors del programa de televisió tindran més elements, i també per l'avís de la contraportada que avisa que es tracta de "set relats autobiogràfics".

Tota l'obra està ambientada a la Catalunya on la sardana és música popular, o si ja no l'és, n'hi ha un substrat important i alhora es manté la vitalitat de la cobla. Aquesta és, doncs, la raó de ser del llibre. I tot el que li és col·lateral: les dificultats del procés creatiu, la malfiança de l'artista per part dels veïns pragmàtics, la pèrdua irreparable d'un gran intèrpret ("-A prendre pel sac tant de talent"). En un ambient propici, el protagonista topa amb la sardana com topa amb moltes altres coses de la gran oferta que tenim al davant, i s'acaba enrolant en una "cobla de tercera regional", ambe joves aprenents que aprofiten l'experiència dels vells que toquen més per estratagemes que per coneixements musicals, "un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats".

El protagonista és conscient de nedar contracorrent, fora de lloc en un món on l'únic que compta és el progrés "que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia", entre moderns que se'n foten de tot allò que "tufegi a costumisme o barretinada" i puristes que pronuncien "la paraula 'sardana' amb una devoció excloent", en un "país acomplexat amb el seu patrimoni" i "poruc", però en cap cas ho fa amb catastrofisme ni posat ploramiques ni aires de resistència, que haguessin estat insuportables, sinó tal com raja, les coses són així, i aixà van ser fa unes dècades, i això canviarà i no sabem cap a on. Llàstima d'unes taques d'humor de broc gros exagerat que malmet esporàdicament el to, però en general és un molt bon llibre, un cop més en contraposició als nyaps de ficció que s'encaparren a embrutar pàgines i més pàgines.

Dead cat bounce, de Chris Kondek

2009-04-25T11:44:00.010+02:00

El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.

Els millors moments van ser quan, al començament, es va passar recompte de les diferents quantitats que havíem pagat el públic per entrada (de 19 a 0 euros) -això es podria fer a cada obra, ajudaria a fer entendre moltes coses del teatre i d'una funció concreta-, i quan el creador, director i intèrpret de l'espectacle va demanar perdó al públic com a nord-americà que és, perquè aquí a Barcelona gairebé tothom li ha dit i repetit que la crisi actual és conseqüència de mals hàbits de les entitats financeres nord-americanes. Fet i fet, un muntatge prou interessant i curiós, i fins i tot útil en un país de població amb coneixements econòmics ínfims. La borsa ahir va pujar, però nosaltres hi vam perdre un percentatge considerable, sobretot perquè vam invertir-hi en l'última hora abans del tancament, que va ser baixista.

Benito Cereno, de Herman Melville

2009-04-08T22:25:00.009+02:00

No havia sentit parlar abans d'aquesta narració de poc més de cent pàgines de Herman Melville, tot i ser "considerada pels crítics i escriptors més prestigiosos com el millor conte que mai s'hagi escrit en llengua anglesa" segons diu la contrecoberta, edició de Laertes, traducció de Roser Berdagué. Pot ser un llibre difícil de llegir per a un lector actual, perquè la descripció campa per tot arreu i la tensió narrativa no comença fins a la pàgina 28, en el moment es produeix una agessió amb un coltell com qui no vol la cosa. Perquè malgrat l'atmosfera de misteri i estranyesa present en tota l'obra, en cap moment no es produeix un daltabaix ni una gran batzegada ni un cop d'efecte espectacular, tot flueix i rutlla encara que sigui amb calma tensa, i amb una mica d'ironia per rebaixar-la, com quan el capità s'afaita amb una bandera espanyola per pentinador.

Tota l'acció passa "en un vaixell estrany" abandonat a prop de la costa on "hi ha una història estranya i a bord hi va gent estranya", el primer de tots el capità, Benito Cereno, "que o bé era un boig inofensiu o un maligne astut." D'una possibilitat a l'altra n'hi va un tros, però per sort qui li fa d'antagonista és un altre capità, un nord-americà molt assenyat que no perd la calma i ho analitza tot, de nom encara més estrany que el de l'espanyol, Amasa Delano, tot i que sembla ser que va existir realment. L'ambientació és de fantasmes però el tema principal és la lluita per l'esclavitud i la dignitat humanes, en una època de misèria, perquè l'abundància en excés pot portar a la perdició com podem contemplar diàriament al nostre voltant, però "en els exèrcits, en les armades, en les ciutats o en les famílies, i fins i tot en la mateixa naturalesa, no hi ha res que menyscabi tant el bon ordre com la misèria."

Traïció, de Harold Pinter

2009-03-30T08:40:00.005+02:00

Aquest és el segon text portat a escena que veig de Harold Pinter, i el segon que va d'un triangle amorós i de la fidelitat/infidelitat matrimonial, i el segon que em deixa indiferent. Com diu un dels mateixos personatges de l'obra, potser és que el tema no dóna per més. O ja està tot dit, crec que diu. Però és que de tot ja està tot dit, això ja ho sabem, però al darrere sempre hi podem trobar la vianda substanciosa. A Traïció jo només hi he sabut trobar una mica de suc, i aigualit. Potser és que no entenc la nova cuina, veient el munt d'admiradors que té aquest text.

Llamadas telefónicas, de Roberto Bolaño

2009-03-15T11:23:00.007+01:00

Feia temps que tenia ganes de llegir Roberto Bolaño, i més des que em vaig assabentar que era un gran jugador. He començat amb el llibre de contes Llamadas telefónicas publicat el 1997, i que des del 2002 s'està reeditant cada any. M'hi he trobat bastant el que m'esperava, biografies de personatges desarrelats, una mica perduts però amb ganes de viure, que pul·lulen d'una banda a l'altra perquè no acaben de tenir pàtria (la pàtria és Occident, d'Amèrica -tots dos hemisferis- a Rússia), en cerca d'alguna oportunitat, algun amor, algun sentit de la vida. Personatges durs però no de disseny hollywoodià, de tornada de tot però capaços de sorprendre's de la vida i de la gent amb qui es van topant, "gente armada, desafortunada, solitaria o con un peculiar sentido de la sociabilidad. (...) Personajes valientes y a la deriva." Gent sovint víctima d'un règim polític totalitari, com llegim en moltes pàgines d'autors sudamericans, gent d'un temps sense internet i activitats tan arcaiques com conversar des de telèfons públics de cabines o bars. Hi endevinem força autobiografia (hi surten Xile, Mèxic, Girona, Barcelona), però no queden clares al lector les dosis de realitat en la ficció.

Aquests persontatges són el fil conductor del llibre, el que el converteix en un autèntic llibre de contes i no en un recull. Dividit en tres parts, la primera està dedicada a escriptors i les seves vicissituds, un tema endogàmic però que pot interessar la majoria de lectors perquè Bolaño furga en les misèries del reconeixement, la creativitat, i el fracàs o èxit, temes universals; l'última part és dedicada tota a biografies de dones. Bolaño sap dibuixar amb traça els personatges femenins, sense concessió ni floritures, dones "alliberades" que també busquen un lloc al món sense acabar-lo de trobar, amb l'agreujant que no els serveix el model de les seves mares, perquè la societat ha canviat i volen optar a les mateixes oportunitats que els homes, amb poc èxit.

Malgrat el que pugui semblar, el to no és derrotista ni ploramiques. És adequat, aquest és el terme, amb un toc d'humor imprescindible i gens fora de lloc. La vida dels personates de Bolaño és dura, de desterrats sense rumb clar, però és així i cal adaptar-s'hi, sense escarafalls. No suporto les exageracions i la pornografia de les "vides terribles". L'estil, en consonància, és veloç i auster, sense barroquismes i amb precisió, directe al gra però no minimalista. Algun experiment, com un conte només diàleg i un altre sense punts i a part; també algunes incursions força interessants del narrador -primera persona-, que donen al llibre un aire de conte oral, t'explico el que m'han explicat d'un amic, o d'una persona peculiar amb qui vaig relacionar-me un període de la meva vida (la majoria de relats són en tercera persona). Com passa amb tots els llibres d'aquest gènere, algun conte no m'ha interessat gens i d'altres m'han entusiasmat, però la "mitjana" -si podem parlar d'aquest terme matemàtica- es mou en la banda alta. El que més m'ha agradat és La nieve, on l'ànima llatinoamericana es fon i s'enfronta a l'ànima russa, i on, novament, la dona és la protagonista de debò.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (i 2)

2009-03-02T21:19:00.009+01:00

Llegim amb un somriure als llavis els primers capítols de les memòries, la Viena de Schnitzler i Freud, de l'emperador Francesc Josep i els seus súbdits. Hi veiem una joventut amb uns interessos molt diferents als actuals, un món literari i artístic amb un elevat sentit de l'honor -com tota la societat-, on Zweig s'obre pas a poc a poc i es lamenta d'haver publicat massa d'hora. Ja de ben jove troba quin és el sentit de la seva vida: "aquesta modesta transmissió de valors artístics il·lustres (...), una justificació de la meva existència." Però la felicitat i el somriure es van glaçant a mida que el món encarcarat s'enfonsa i el que s'obre pas, a part de coses bones, en porta un munt dolentes. La principal, la pèrdua de la llibertat individual i la manipulació de les masses. ¿Com és possible que la gent no s'adonés de l'"època de turbulència i trasbals general" que era a punt de venir? El llibre no s'està de descriure-ho: els canvis importants, els de debò (no aquests de què parlen ara els polítics quan pugen al poder), no s'acostumen a percebre fins que no hi som immersos fins al coll.

És per això que la gent anava confiada, la situació no havia de ser tan greu deien, però milions i milions de morts han marcat el pas del segle XX. Ser al mateix lloc dels fets no serveix de res, com explica l'autor, no serveix de res advertir la gent que no vol ser advertida. Ell mateix, a la Viena d'abans de la invasió alemanya, recomanava llegir diaris estrangers per saber alguna cosa real i útil, la propaganda s'encarregava de fer veure blanc el negre i viceversa, fenomen que segueix ben viu ara. Però per una altra banda, paradoxalment, "la pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui un moment, de l'actualitat." Sempre estem connectats, anem o anem.

De la gent tampoc se'n pot esperar gran cosa, en un segle on sembla que és el poble qui agafa el poder, però Zweig és massa savi per creure en cants de sirena. "Havia estudiat i escrit massa història per no saber que la gran massa sempre es decanta cap al costat on es troba el punt de gravetat de cada moment." Els mateixos ciutadans que duien "el distintiu reglamentari de la coalició [del Front Patriòtic que defensava la independència de la nova i dèbil república austríaca] enganxat a la solapa, per por de perdre la feina, (...) ja feia temps que estaven inscrits a Munic, per precaució, a les files dels nacionalsocialistes." Nedar i guardar la roba. I molt més tràgic era formar part del poble jueu, uns jueus del segle XX amb ganes de ser assimilats i poca fe, "el més tràgic d'aquesta tragèdia del segle XX era que els qui la patien no li trobaven sentit ni culpa." Al poder ja no li calen explicacions ni excuses per als seus abusos.

Tampoc no se salven els 'compromesos', "l'autèntic tipus de revolucionari professional, que se sent enaltit per la seva simple actitud d'oposició i s'aferra al dogmatisme perquè no té suport en si mateix. (...) Cap d'aquells conspiradors de cafè no es va atrevir mai a conspirar." Qui sí que va saber-ho fer va ser el ressentit del bigotet. El llibre explica quins van ser els mètodes que va saber aplicar per arribar a l'immens poder que va aconseguir, "un poder nou que volia el domini", llop amb pell de xai, reprimir paulativament i sense ofendre la majoria, avui més que ahir però menys que demà, prometre a tothom el que demana, ambicions vils i petites, per després donar-los pel sac, trencar sense miraments qualsevol promesa, fer ús de la força per cridar l'atenció i imposar-se al feble.

Lamentablement, moltes d'aquestes maneres de fer política es practiquen avui dia, i a l'hora de fer comerç, i de fer publicitat. Tot s'hi val per assolir els objectius programats, la gent no compta. La propaganda és més important que la realitat. Els grans dictadors potser no han guanyat la partida, però potser els seus mètodes s'han acabat imposat.

El dibuix del soldat és d'Otto Dix, Der Krieg, 1924.

El món d'ahir, de Stefan Zweig (1)

2009-03-01T20:55:00.012+01:00

Aquest és un llibre que no hauria estat escrit, en primer lloc perquè l'autor no tenia cap gana d'escriure'l, era massa humil i discret per parlar de si mateix, mai se li havia passat pel cap escriure les seves memòries, altres projectes tenia, relacionats amb la difusió de la cultura i la fraternitat entre pobles. Però el segle passat no va ser un segle qualsevol, la manera d'entendre el món i viure van canviar completament i sense trucar la porta. Gràcies als avenços tecnològics i els nous sistemes de propaganda, uns pocs espavilats van ser capaços d'acaparar moltíssim poder i "als impotents, ens concedien la llibertat o ens esclavitzaven". A Stefan Zweig li va deixar de ser possible dedicar-se a la feina, anar creant una obra consistent vivint d'esquena al món. En un segle de nacionalisme no es pot ser tebi ni internacionalista, llegiu-hi europeu (aquest és el subtítol del llibre, Memòries d'un europeu.)

En segon lloc, Zweig odiava la palla, la pàgines escrites de manera supèrflua i pedant, de fet les seves creacions literàries de ficció són molt curtes, pròpies d'un autor modern. El món d'ahir, en canvi, té més de 500 pàgines (en l'edició catalana traduïda per Joan Fontcuberta), i us ben asseguro que no n'hi ha de sobreres. Hi trobem retratats la Viena esplendorosa i provinciana de tombant de segle, els viatges i els artistes que han col·laborat a canviar el món, els canvis morals i socials, l'eufòria per l'inici de la guerra, la desesperació en adonar-se que no és una guerra com les anteriors -èpica i repic de timbals-, la por al cos del període d'entreguerres amb el naixement del feixisme i del nazisme, la inflació descomunal que destrueix famílies i enfonsa societats, la repressió i les estratagemes paulatines del gran dèspota malaltís, i la continuació bèl·lica, tot, tot plegat ho podem llegir amb una senzillesa i minuciositat absolutes. Autocomplaença, cap ni una.

Potser el que més m'ha sorprès és el descobriment de l'enorme llibertat que la gent gaudia just abans de la "societat contemporània", gent del poble i gent amb recursos. És cert que hi havia una grandíssima repressió moral en qüestions com l'educació o el sexe, i Zweig ho descriu clarament, una escola-presó i unes cotilles-presó, "la societat burgesa predicava moderació i comoditat en totes les formes com a úniques virtuts eficaces de l'home; calia evitar qualsevol mena de pressa per avançar", però alhora la gent feia i desfeia sense que ningú passés a demanar comptes, no hi havia fitxes policials i la burocràcia era incipient, era possible travessar les fronteres sense paperassa ni molèsties. I a Zweig la situació no li anava pas malament perquè estimava la llibertat com cap altra cosa al món, "ja era lliure externament i tots els anys de després fins als dia d'avui els he dedicat exclusivament a la lluita (...) de mantenir-me lliure també interiorment". Tasca no gens fàcil, perquè "amb el nou segle havia començat a Europa l'ocàs de la llibertat individual."

L'humanisme desapareix i els pobles i les cultures passen a ser dominats pels estats. "Els russos, els alemanys, els espanyols, ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'"Estat". Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fer que Europa en altre temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic." Definitivament, la societat que Zweig descriu és la nostra, la que ens hem trobat nosaltres, que s'ha rentat una mica la cara. Quan es parla tant de llibertat, és que n'hi ha dèficit, quan els poders públics es tapen el nas quan senten la paraula nacionalisme, és que ells el practiquen a cor què vols.

L'art i la vida

2009-02-17T02:40:00.003+01:00

Sempre he tingut tendència valorar més l'art que la vida, encara que ja fa anys que vaig deixar enrere la il·lusió que fossin destriables, i que aquella estigués per sobre d'aquesta. Per la malaltia d'un familiar, he estat unes setmanes totalment apartat de l'art, de la bellesa creada per l'home quan deixar de ser humà i ateny el més enllà. Era incapaç de llegir, escoltar música, veure una pel·lícula, conversar, jugar. Tot ens era superflu, no venia a tomb, la vida exigia dedicació exclusiva. A poc a poc hem pogut tornat a llegir uns fragments, fer una partideta, veure una pel·lícula de la qual només prestàvem atenció a estones. L'art sense vida no és possible, i la vida sense art insofrible.

Acció de Gràcies, de Richard Ford

2009-01-09T22:25:00.005+01:00

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida. Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.

La tragèdia del rei Lear o El rei Lear, de William Shakespeare

2009-01-02T08:37:00.009+01:00

Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.

L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").

Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.

De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.

Foto dels Gegants de Mataró.

Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.

La llibreta groga, de Robert Saladrigas

2008-12-28T17:30:00.006+01:00

Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."

El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.

Mil cretins, de Quim Monzó

2008-12-08T13:20:00.006+01:00

Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.

Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.

Els galls, els morts i l'amor de les dones, de Jaroslav Seifert

2008-11-30T21:36:00.004+01:00

Caminava entre prestatges i vaig descobrir aquest llibre damunt una taula, vaig fullejar-lo, vaig llegir-ne alguns versos, de poemes diferents (sempre ho faig així), i me'l vaig endur a casa. Parlaven del que es pot parlar, de galls, de morts i de dones que es deixen estimar, ¿què més es pot demanar? Em va recordar l'Estellés. La contracoberta m'indicava que es tracta d'una antologia d'un poeta a qui van donar el Nobel el 1984, versió de Jaume Creus. Un altre txec, ¿quants autors de primera fila ha donat aquell país en els últims cent anys? Deuen ser les ganes de llibertat, i d'estimar, envoltats de veïns que mengen molt i aixafen. Pel pròleg, de Monika Zgustova, sé que el llibre és una selecció de poemes de quinze llibres seus, i que el poeta va quedar marcat de jovenet quan, dalt d'un mur, va descobrir una parella d'enamorats cardant damunt d'un sepulcre. Els cementiris centreeuropeus donen per molt.

I això és la seva poesia: amor i mort del poble i al poble. Sense risc de ser carrincló tot i escriure versos com "tota la vida he buscat el paradís / que algun cop havia existit, / i només n'he trobat rastres / als llavis d'una dona." Ni de perdre la bonhomia per parlar de la mort o del mal: "clavats per l'atractiu de l'horror / cap d'ells no es va moure", "l'infern, el coneixem, és pertot arreu / i camina sobre dues cames." I els galls? També hi surten. "Mai més guerra! / El gall em mirà de fit a fit / amb el seu sinistre ull negre / i amollà una rialla esfereïdora."

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (i III)

2008-11-12T01:33:00.009+01:00

Si sou dels que us tapeu les orelles quan us expliquen el final d'una pel·lícula que no heu vist, ja podeu deixar de llegir. Per solucionar el "embrollo" de la simbologia catalana i la societat civil, "fundida y feliz en una 'unidad cultural'", la Lliga va fer un salt endavant "con una tangente culturalista, el noucentisme, con el ambicioso Eugeni d'Ors al frente, como movimiento de movilización de la 'clase intelectual' catalanista al servicio del proyecto del infra-Estado catalán". Encara avui tenim moltes coses bones provinents d'aquell moment. Però d'Ors era un pensaire amb "una asombrosa falta de sentido político" i, poc després de la mort de Prat de la Riba, no va trigar gaire a ser defenestrat. L'any següent "realizó su paso 'imperialista' de Barcelona a Madrid, tantas veces predicado desde su Glosari, pero consumado como deserción sin contemplaciones del catalanismo."

D'altra banda, si fins aleshores el concepte d'imperi havia pogut ser venut amb connotacions positives, de grandesa i seguretat, i el de república de negatives, de desgavell, amb la fi de la Primera Guerra Mundial va passar a ser completament a l'inrevés, d'imperi només quedava el britànic i el nou ordre mundial convertia en extemporani el discurs de la Lliga. El mateix any 1918 la Lliga va fracassar en la construcció d'un front de regionalistes a Espanya, per prematur i per "la desproporción entre el vasto proyecto y los medios concretos para realizarlo." La seva venda de fum imperialista, la unitat de destí, va anar quedant relegada.

Avui dia segueix sent difícil trobar una definició de la Lliga, perquè al mateix temps "fue separatista (como los magiares), quiso rehacer el Estado español y encarnó un proyecto de unificación pancatalanista, así como iberista e, incluso, panhispanista." A sobre, com que amb mig any de retard es va adherir a l'Alzamiento del general Franco (per cert, Ucelay esmenta la teoria que qui el va planificar i preparar van ser els nacionalsocialistes alemanys, i Franco va ser solament un portaveu triat per ells), avui dia ningú no se'n considera hereu, i "quien en los años treinta formuló la teorización que llegaría al postfranquismo fue Unió Democrática, no la Lliga." Ara bé, Unió va arreplegar molta cosa de la Lliga llevat, és clar, del concepte d'imperi, i "la transmisión de la tesis 'imperial' lligaire quedó así eliminada del recuerdo catalanista."

Ningú no se'n considera hereu però la simbologia i la teorització de la Lliga van influir tothom, en el populisme d'esquerres, en les dretes autònomes de la CEDA "mediante la Derecha Regional Valenciana, siempre conectada de una manera u otra a la Lliga", i en la Falange. "Dicho claramente, el falangismo bebió de fuentes catalanistas, por muy chocante que resulte la afirmación." La majoria d'intel·lectuals fundadors del falangisme van tenir relacions privilagiades amb membres de la Lliga, i en la seva constitució el partit va rebutjar rotundament la consideració de nacionalista per proclamar-se imperial, va defensar la creença que el poble i la societat civil han de prendre el poder, i va recollir el concepte vague d'unitat de destí en l'universal. I d'aquí va passar al franquisme, perquè aquest estava necessitat d'ideologia un cop al poder. Però amb la caiguda de Mussolini i Hitler, Franco va abandonar el falangisme a la cambra dels mals endreços i va substituir-lo per opcions més pragmàtiques.

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (II)

2008-11-10T17:55:00.008+01:00

Com és habitual en molts països al segle XIX, el catalanisme va començar sent un moviment literari i cultural que va derivar en poques dècades a un sentit explícitament polític, amb Valentí Almirall i Víctor Balaguer, però a diferència d'altres nacionalismes no va anar de bracet amb l'independentisme, sinó ben al contrari: "desde Cataluña y con algo de excentricidad política, se han reivindicado formas de identidad colectiva en el seno del Estado y, en consecuencia, de ciudadanía múltiple". Des que una colla de prohoms, Àngel Guimerà inclòs, van lliurar al rei de Madrid una llista dels greuges que segons ells patíem els catalans, periòdicament hem anat lliurant llistetes a Madrid i proposant refundacions d'Espanya, ja sigui sota una monarquia o una república, tant és, el que importa és refundar. I la resposta dels que remenen les cireres estatals sempre ha estat la mateixa: quatre bones paraules, sou molt laboriosos i tot plegat, i au cap a casa que nosaltres som els que decidim. "Lo que resulta trivial en Madrid parece esencial en Barcelona." Han passat més de dotze dècades i els catalans encara estem presentant llistetes a Madrid i proposant refundacions de l'Estat, no es pot dir que haguem avançat gaire.

L'únic independentisme que hi va haver va ser l'impulsat precisament pel cubà, que va influir posteriorment en el que Ucelay anomena el populisme republicà (de fet els seus primers llibres estan dedicats a "la Catalunya populista" i a Francesc Macià). A la península bufaven altres vents, els romàntics i els modernistes van ser escombrats sense pietat pels noucentistes, amb els coetanis Prat de la Riba i Cambó al capdavant, que van promoure el concepte d'imperi. La idea de fons era que Catalunya no podia anar sola enlloc, aleshores calia pertànyer a una potència de pes mundial i, deixant de banda el que pensaven alguns francòfils, aquesta havia de ser Espanya. Però el Regne d'Espanya, pobret, gairebé no s'aguantava dret, i aquí és on els noucentistes creien que hi havíem d'entrar els catalans, per la nostra "superioritat moral", per ser més europeus i avançats i espavilats que ningú. "'Imperialismo' venía a ser sinónimo -al menos emotivo- de una 'hegemonía catalana' en los asuntos de un Estado manifestamente ineficaz." Aquesta cantarella ha funcionat fins als nostres dies, ara que ens adonem -potser massa tard- que els catalans estem ancorats mentre l'Estat espanyol, cada cop més nació, aconsegueix aproximar-se a la plenitud que mai no havia tingut. I és que a ningú li agrada que li diguin com ha de ser i què ha de fer. Amb l'avantatge que ens dóna veure les coses en perspectiva, avui dia podem dir que el catalanisme regeneracionista s'ha equivocat de mig a mig. Ja ben aviat l'espanyolisme va adonar-se que "las aportaciones de la Lliga podían pensarse directamente para España, sin la mediación catalanista", i alhora com qui no vol la cosa presentava quan li convenia el catalanisme com un moviment separatista i traïdor, i provocava "incipientes campañas de boicot a los productos catalanes." Res de nou sota el sol.

La superioritat moral dels catalans, que havia d'aportar seny i pràctiques de bona economia a un estat funcionarial i militarista caduc, es basava sobretot en la societat civil catalana, superior a la resta de la societat espanyola, rural i endarrerida. Ara bé, el catalanisme noucentista, com totes les ideologies, era creadores de mites, i la famosa societat civil catalana no deixava de ser això, un mite. Fins i tot el concepte de burgesia catalana ha estat sempre un mite, perquè mai no ha quedat clar si n'hi ha o n'hi ha hagut. "El modelo de sociedad civil social e ideológicamente estable, pero capaz de un crecimiento expansivo seguro, sobre el cual Prat fundamentó su 'unidad catalana' aixomática, no existía en realidad." El que va fer veure als lligaires que anaven despullats va ser l'esclat de la Setmana Tràgica, van adonar-se que no controlaven les masses, entre el populisme republicà que més endavant els humiliaria a les urnes i l'anarcosindicalisme que no perdia el temps en nimietats, ja que ells vivien per la revolució. El gran defensor del concepte de societat civil i altres mites va ser Prat de la Riba, que va morir jove, però Cambó es va quedar amb la patata calenta a les mans. El primer va quedar com el bo i el segon com el dolent, dicotomia que encara dura.

El imperialismo catalán, d'Enric Ucelay-Da Cal (I)

2008-11-09T12:43:00.011+01:00

He dedicat força temps a aquest llibre que du el subtítol aclaridor de Prat de la Riba, Cambó, D'Ors y la conquista moral de España, per les seves 900 pàgines de text i 200 més de notes, i també per la seva densitat, les tesis innovadores que aporta, i la meva ignorància en la disciplina. L'autor és un historiador nord-americà -establert a Barcelona- que estudia un període ampli i transcendent de la nostra història, des de fora i amb el rigor que correspon a un científic, cosa que s'agraeix ja que és habitual que ens vulguin fer passar textos doctrinals i justificatius per estudis la mar d'objectius. En el fons aquest fenomen és comprensible perquè ens trobem davant un conflicte obert i ben viu, les relacions entre la nació espanyola i les nacions espanyoles (o ibèriques), on hi cap l'una no hi caben les altres, i dins d'elles les relacions entre les diverses opcions polítiques, tradicionalistes, liberals, socialistes, monàrquics de reis variats, i una diversitat més gran que si anéssim a un centre comercial. Sembla que la nostra societat no està prou preparada per dedicar temps i recursos a la R+D+i, i sí a l'alliçonament i la propaganda, perquè la guerra encara no l'ha guanyada ningú.

Ucelay reparteix llenya a tot arreu, catalanistes i espayolistes, dretes i esquerres. I és que mentre altres països com els EUA han tingut una evolució política estable i continuada, el Regne d'Espanya ha anat donant cops de cec a una banda i l'altra, entre lluites fratricides i exilis. No hi ha "sistema político que durase más de dos o tres generaciones, hecho de fondo decisivo en España, donde, hasta el presente, no ha habido una situación constitucional estable que haya durado más de medio siglo." ¿Això vol dir que aviat toca canvi?

Si el nacionalisme va venir de bracet amb el romanticisme, a primers del XIX, a Espanya ens va agafar en pilotes. Feia dècades que no fèiem res de bo, i si una cosa pot anar pitjor, hi va: a finals de segle la pèrdua de les últimes colònies importants va suposar l'ensulsiada definitiva, Espanya no era res, una merda lligada del cordill europeu, i només sabia parar la mà mentre els altres es disputaven els territoris del món. El que tocava amb urgència era repensar, aquest verb que torna a estar tan de moda, i els catalans ens hi vam posar de bona gana, a aquesta activat sempre hi tenim molta tirada. El imperialismo catalán, doncs, abasta des de mitjan del segle XIX fins al primer franquisme, 100 segles d'història, enfocats no sols a Catalunya i Espanya, sinó també a altres països, imperis i nacions que també van haver de repensar-se, alguns dels quals encara perduren avui dia. El llibre és molt útil al lector llec ja que li aporta una cultura general per entendre per què el món és com és, i per què hi ha les lluites que hi ha. Per les seves pàgines van passant personatges com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Pompeu Gener, el doctor Robert, Charles Maurras, Gabriel Alomar, Giménez Caballero, Primo de Rivera fill i tants d'altres (a part dels tres protagonistes, és clar, Prat de la Riba, Cambó i D'Ors), amb la qual cosa el lector obté una visió general del panorama que va molt i molt bé per anar pel món.

El títol del llibre és sorprenent, i he de reconèixer que és el que va fer aproximar-m'hi. ¿Com pot ser que hi hagi un imperialisme català? ¿No havíem quedat que som de fa segles una nació oprimida? L'autor assenyala que "la pérdida de memoria es absoluta" (¿no la volem recuperar, ara?) i que "se daba por supuesto que españolismo y catalanismo eran [i són] por definición tan incompatibles que no permetirían traspaso alguno", però ell s'encarrega de desemmascarar la falsedat. És cert que hi ha hagut un nacionalisme català de nació oprimida, com el noruec o el txec que no han parat fins tenir estat propi, però des del primer moment hi ha hagut un nacionalisme català imperial, emmirallat en Austro-Hongria, Gran Bretanya, el segon Reich alemany i d'altres. Un catalanisme que evidentment no parla de Països Catalans (aquest terme és molt més tardà, d'en Joan Fuster, i no té res a veure amb l'imperialisme sinó en la unitat cultural malgrat que els blaveros s'encaparrin a creure el contrari), sinó d'Espanya. La Catalunya gran al servei del gran Imperi espanyol renascut (Portugal inclosa, si convé).

Poesia catalana per a cosmopolites

2008-10-26T11:34:00.009+01:00

Durant anys i panys ho he negat, però finalment ho he acabat assumint i acceptant, i així estic més amb pau amb la societat i amb mi mateix: l'embolcall és important, molt important, i pot fer que un contingut -ja sigui deporable o magnífic- es miri amb uns ulls d'interès o de menyspreu. La percepció general és que tot allò relacionat amb el substantiu poesia acompanyat de l'adjectiu catalana, és avorrit i obsolet, i a fe que en molts casos és així, com ja denunciava ara fa exactament 80 anys El Manifest groc, però també és cert que n'hi ha de la categoria del campanar mundial.

Ara bé, ¿com la fem conèixer si els catalans no tenim altaveus, no tenim plataformes, no tenim res? Doncs s'agafa l'antítesi, allò en què la modernitat i el cosmopolitisme se li suposen (com el valor en el soldat espanyol), i es fa la barreja, com les receptes de cuina que estan de moda ara, que barregen el dolç amb el salat i aquesta mena d'experiments. A una banda, doncs, poesia catalana contemporània de qualitat, i a l'altra, el matrimoni rapsòdic Lou Reed i Laurie Anderson. Baralles a la cua immensa per les mancances organitzatives i els que remenen les cireres ocupant les primeres fileres de cadires sense cap esforç, tan panxos ells. On hi hagi premsa i fotos, ells hi són, mai no fallen.

El so de la sala va ser pèssim al començament, fet que va posar de mala gaita el rapsoda, fins i tot va moure els músculs facials per fer una ganyota i maleir el que li devia venir de gust. Segurament tampoc no hi devia veure bé, amb aquell llumenet misèrrim. Llàstima, perquè va encetar el recital amb una mica de desgana i no va aconseguir agafar el to fins cap al final. Tres quarts d'hora. Llàstima, no vam poder gaudir del millor Reed, del Reed de debò. Amb una tensió que semblava que hagués de caure rodó damunt l'escenari, va acabar fent-se un automassatge per resistir, i va marxar samarreta negra que li marcava la panxa voleiant la mà un cop, el palmell tot obert.

La seva muller, la rapsoda a l'altra banda de l'Atlàntic, no devia patir aquests problemes, i va estar magnífica. Jo no la coneixia de res, era el primer cop que en sentia el nom. Recitava la nostra poesia, que ja no era nostra perquè passava a ser universal, com si l'hagués mamada del mugró matern, il·lusió, sentiment i ironia. Un somriure murri tota l'estona, la joia de viure, l'antítesi del seu company. Devia pensar com són, aquests catalans. La seva lectura del manifest groc va causar commoció a la sala, un públic no habitual, que va irrompre en aplaudiments.

Reed recitant Amèrica d'Enric Casasses, amb Anderson de fons, expectant, i inici de la seva lectura d'El Manifest groc.

Sublim i ridícul

2008-10-06T18:26:00.006+02:00

A Tiefland, òpera d'Eugen d'Albert de 1902 basada en la Terra Baixa de Guimerà del 1896, passa del sublim al ridícul (no agafo aquest terme pejorativament) amb una velocitat sorprenent, no sols els personatges, ni el text, sinó la música. De l'himne viatgem al número de vodevil amb una facilitat que és plaent a l'oïda, del tot aliena a la brusquedat. I si el Romanticisme sovint és grotesc (aquí sí que és pejoratiu), i més el tardà, l'humor és el que el redimeix i fa compensar la balança.

El pobre pastor que deïfica les dones queda redimit per les xafarderes compulsives, la pobra molinereta explotada i violada, per l'amo feudal amb problemes de finançament (com els bancs d'avui en dia). Després d'una cullerada de cant a l'amor, una altra de xerrameca d'ànecs, després d'un plany de deixar de viure, uns esgarips de fanfarró. Som ridículs i sublims. Deu ser per això que Tiefland es manté com a òpera de repertori.

Sembla ser que a Hitler li agradava: ¿reia sota el nas quan la sentia?

Per cert, canviant de tema, la visió d'Espanya a Tiefland no difereix gaire de la de Vicky Cristina Barcelona, no hem avançat gaire en cent anys.

Take the money and run

2008-09-30T18:18:00.004+02:00

Woody Allen ha rodat la mateixa pel·lícula 40 anys després, fent-hi de protagonista -això no varia- però ambientada a Espanya.

El pis de la iaia

2008-09-28T21:14:00.007+02:00

El que més funciona a La ruïna, de Jordi Casanovas i FlyHard, és la catifa màgica, la porta dels somnis, de fet tota la peça se sustenta en aquest recurs, que per força és poqueta cosa per a una obra dramàtica sencera, els personatges són massa plans i el text massa prim (sí, ja sé que la situació i els diàlegs demanen text prim, però aquest també pot tenir valor literari). Ara bé, el pitjor de tot és que l'ambientació principal, la de la crash econòmic, és poc creïble. Paradoxament em vaig creure més el personatge argentí del final de City/Simcity que, guarnit amb trajo de catàstrofe nuclear, afirma que les crisis no les veus a venir, te les trobes fins que hi ets enfangat fins als genolls.

Els comentaris dels personatges, els diàlegs, són els que sentim arreu, jo no hi entenc, vaig fent, la culpa és dels bancs i no ens podem refiar de ningú, però això ja ho hem sentit un munt de cops i no cal anar al teatre per tornar-hi. El públic devia tenir una mitjana que superava els 50 anys, una contradicció si considerem que és un text que podria connectar fàcilment amb les generacions joves. Potser és que el temple on es representa la funció i els sacrificis és vist com a extemporani, i calen noves formes de presentació per a uns continguts que podrien trobar un públic. De fet, semblava que la mateixa representació demanés a crits un altre escenari. Ara acabo de descobrir el videojoc de l'obra i està prou bé.

Secrets de família

2008-09-25T18:24:00.009+02:00

Tinc clar que la Barcelona de Mirall trencat ja no existeix, però no puc deixar de preguntar-me si va arribar a existir mai. De nen em va agradar força La plaça del diamant, una de les primeres novel·les que vaig llegir i entendre, però força anys més tard no vaig poder amb l'altra novel·la rodorediana, no em van motivar les xafarderies dels barcelonins presumptuosos. Amb aquest precedent tenia por de la posada en escena de Ricard Salvat d'Un dia. Mirall trencat, però he tingut sort i l'anada al teatre no ha fet llufa, els secrets de família també poden ser art quan hi ha professionalitat, si s'alliberen de l'endogàmia i el localisme i ensenyen les vergonyes dels temors universals. No he trobat enlloc cap referència a l'obra dramàtica Un dia, ni tan sols a la pàgina de la Fundació Rodoreda, però per la nota de premsa sabem que Un dia és una obra de 1959, text "revolucionari i incomprès" i embrió de la futura novel·la. El muntatge que podem veure avui és la conjunció de totes dues.

Però se'm fa difícil creure que una societat com la que se'm presenta hagués existit mai de debò. El mateix passa amb les pel·lícules (novaiorqueses) de Woody Allen, que retraten uns protagonistes que mostren pors i sentiments i passions, representants d'una classe social molt determinada que no coneix l'atur ni les cues dels menjadors socials i que de tan abstracta acaba sent irreal. Allen ho sap i ja li està bé, i els espectadors que ho vulguin veure d'una altra manera s'enganyen. ¿Ens podem arribar a creure una burgesia barcelonina com la que veiem a l'escenari del Borràs? Jo no. Ara podem dir que si la guerra, les circumstàncies històriques i això i allò, el que hagués pogut ser i no ha estat, però jo no m'ho crec, Barcelona fa molt temps que no està a l'alçada. Com quan fan sèries dels anys 30 amb obrers cenetistes que van amb camió (sempre van amb camió), jo no hi veig els meus avis, sinó una idealització ben actual del que a alguns els hauria agradat que fos. Rodoreda cartografia perfectament les nostres vides, però no pretenia ser una cronista social. La Barcelona que jo em crec és la d'Incerta glòria, amb personatges que me'ls trobo avui dia a tot arreu.

2 cosetes més sobre en Fèlix Krull

2008-09-15T11:07:00.005+02:00

Els que vivim al sud del Pirineus ens queixem que quan anem a l'altra banda som tractats de manera despectiva. En Fèlix Krull, que és la mar de llest, quan d'Alemanya -un cop enllestit favorablement el tema del servei militar- decideix anar a França, té molt clara quina és la manera de tractar els francesos: se'ls ha de saludar amb ostentació i cantarella, donant importància a la persona a qui saludes, i per poc que sigui possible fent entendre que el seu és un gran país i el centre del món (això agrada a molts països): Bonjour monsieur le comissaire... D'aquesta manera aconsegueix que no el tractin com a estranger i se li obrin moltes portes.

Aquest estiu viatjàvem per França i realment estàvem un mica cansats que ens tractessin malament. Aleshores vaig llegir la manera com en Fèlix Krull -a França Kroull- diu que s'han de tractar els francesos, ho vaig aplicar, i va funcionar! Qui diu que la literatura no serveix per res?, que no té cap finalitat pràctica? Bonjour madame... ça va?... Amb la màxima cantarella possible i donant a entendre a la madame que el seu establiment era magnífic o que la seva feina era admirable. I això que el meu francès és bastant deplorable, em perdonaven fins i tot això. Des del nostre punt de vista era una actitud una mica llepissosa i hipòcrita, però quan vam tornar sí que l'hem trobada a faltar, aquí que quan saludes et miren per damunt de l'espatlla i si et contesten ho fan amb un h? (sobretot si parles en català, perquè no t'entenen ni hi fan cap esforç).

I l'altre anècdota: hi ha un moment de la novel·la en què el Marquès de Venosta, l'autèntic, li diu a en Kroull que és un "gentleman emmascarat". "És molt amable per part dels anglesos haver escampat pel món la paraula gentleman. Així tenim una expressió per designar les persones que, sense ser nobles, mereixerien ser-ho; i és un fet que molts d'aquests que dic s'ho mereixerien més que molta gent a la qual un s'adreça per carta donan-los el títol d''honorable'" (a Catalunya ja sabem que hi ha uns quants honorables que s'ho mereixen molt poc). Així doncs, en Fèlix Krull em supera perquè no és solament i al mateix temps obrer i aristòcrata, sinó també burgès. Només li falta provar l'estament religiós.

La traducció

2008-09-11T12:08:00.006+02:00

Com que som incapaços d'entendre els textos escrits en llengües que no dominem prou o gens, que són la majoria, necessitem un intermediari, un traductor que en modifiqui el codi. "Traduir és enormement esclau, a més de ser una feina d'una modèstia tan forçosa com incosolable." El Fèlix Krull català es llegeix molt bé, tota l'estona jo estava convençut que l'obra estava escrita originalment en una llengua ben planera, però resulta que és tot el contrari, l'original alemany és "una complexa filigrana" de subordinades i "artificialitat", "Thomas Mann la va escriure com un exercici de domini estilític." Paradoxalment, ara els catalans tenim la sort de poder llegir el Krull amb molta més facilitat que no pas els alemanys, com passa amb Shakespeare que molts anglòfons no acaben d'entendre i a nosaltres ens fa caure la bava.

Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann

2008-09-08T13:21:00.014+02:00

Ho confesso: no havia llegit mai Thomas Mann, i a sobre em feia mandra, el veia com un pesat que utilitzava la literatura per parlar d'idees. Un prejudici de cap a peus, d'acord, ¿però com podríem viure sense els nostres estimats prejudicis de cada dia? Vaig trobar-me amb un exemplar de Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant : Primera part de les memòries (a la coberta del llibre hi apareix el títol tallat, l'editor se n'ha menjat els adjectius i també el subtítol) i no em vaig poder estar de fullejar-lo perquè, a part de la garantia del traductor, Jordi Llovet, vaig veure d'una hora lluny que es tractava d'un llibre humorístic. Vaig agafar el llibre amb pinces, amb una certa aprensió, ja que no fa gaire que vaig fracassar vergonyosa i estrepitosament amb altres llibres de la mena humorística, ni més ni menys que el Tristram Shandy i el Pickwick. Amb l'humor no hi ha terme mig, o hi entres de seguida o en quedes al marge i restes babau en una festa que se celebra sense tu.

I amb en Fèlix Krull vaig entrar-hi de seguida, des del primer capítol. Quin un, aquest fill de la petita burgesia de finals del XIX, intel·ligent i espavilat com ell sol i amb una loquacitat admirable, res a veure amb els adolescents -i població en general- d'avui dia, com a mínim al nostre país. Amb una ambició grimpaire que sí que té parangó amb la de la nostra època, "nascut amb bona estrella" i d'una bellesa física espaterrant que li obre moltes portes i molts cors, femenins i masculins. Un ésser així no neix mai en una família estàndard, i el pare de família, petit empresari incomprès, acaba en la ruïna precisament pel fet de no ser comme il faut, vinyataire que ha de "produir a un preu molt baix, a causa dels prejudicis que la gent té contra els productes locals." Però el jove Fèlix no s'arronsa i començant des de baix de tot en l'escalafó aconsegueix tornar a situar-se en un lloc benestant, però no de bona família (burgesa) sinó de família (noble), ja que rep el tractament de marquès i fins i tot és rebut pel rei de Portugal.

Déu n'hi do el to paròdic que gasta Mann amb tots els estaments socials de l'època, ja siguin d'una ciutat de províncies alemanya, de París o de Lisboa, no se'n salva ni un, i això que en posteriors revisions va anar rebaixant-lo. I déu n'hi do les escenes ridícules i picants que se succeeixen a la novel·la, no m'ho hagués pensat mai d'aquest autor, i sembla que és un gènere habitual en la seva obra i fins i tot en la seva vida. Krull té trets autobiogràfics de Mann, i les seves motivacions per escriure semblen les d'un blocaire qualsevol, "explico els meus records en primer lloc per al meu divertiment, i només en segon lloc per a divertiment dels meus lectors en general (...) M'aturo tant com cal en les aventures i en els fets que m'han ensenyat alguna cosa del món que m'han il·luminat en algun sentit sobre la meva persona, m'esplaio sobre aquestes coses". Això ho rumia just en el moment en què es troba en el camerino d'un divo de l'òpera a mig desmaquillar, una escena impressionant que fa tombar de riure. És una obra d'escenes inoblidables: les festes familiars, l'obertura de la pensió a Frankurt am Main, la descoberta i descripció de París, la trobada sexual amb la intel·lectual rica que s'avorreix, la estratègia amb el jove marquès aspirant a pintor enamorat d'una cabaretista, la seducció simultània de la filla i la mare del professor de paleontologia.

He llegit manta vegades que és més fàcil conèixer una època determinada, els costums i sentiments de la gent, les convencions socials, les creences, les prioritats, i tants i tant aspectes del cor i de la raó que afecten els homes (i dones), llegint textos literaris d'aquella època que no pas estudis històrics la mar de científics sobre l'època (i encara menys novel·les actuals ambientades a èpoques passades, això que incomprensiblement està tan de moda ara). I en aquesta novel·la es compleix la regla: llegint-la veus clarament com vivia aquella gent, què pensava, què sentia. Tot un luxe, no entenc com un àpat saborós i nutritiu com aquest passa desaparcebut mentre pseudoaliments sense suc ni bruc es vénen (i suposo que llegeixen) a dojo.

S'agraeixen les notes i l'epíleg del traductor perquè, com ell mateix indica, "qualsevol llibre amb més de cinquanta anys d'antiguitat, si fa no fa, necessita aquesta mena de complement si volem evitar que els lectors -ni que fossin uns quants- caiguin en la perplexitat o abandonin el llibre per manca de referències." En el pròxim missatge parlaré de la traducció.

La cua del mestre, d'Albert Mas-Griera

2008-08-19T19:20:00.002+02:00

Els contes d'aquest llibre sorprenen pel to: semblen contes d'una altra època, amb això no vull dir que siguin bons o dolents, només sorprèn trobar-se uns contes contemporanis que no són desmenjats ni minimalistes, i no parlen d'individus grisos que estan avorrits de viure i tenen com a màxims al·licients beure i lligar (només l'últim conte se situaria en aquesta línia). Per contra, la transcendència és present en gairebé tots els contes (l'autor té tirada a Jesús de Nazaret i als àngels) i els temes i les ambientacions no són gens vanals, per exemple un heroi-antiheroi de la Primera Guerra Mundial i un nen palestí amb ànsies d'autoimmolar-se protagonitzen sengles contes. També sorprèn, al final, que l'autor expliqui d'on li ha vingut la idea de cada conte (jo que em pensava que els autors rebien les idees per revelació).

L'element fantàstic fa ficció, deixa clar al lector que allò que està llegint no és crònica ni dietari, sinó mentida. I és que l'element fantàstic ha de funcionar com un engranatge perfecte, ha de ser versemblant, si és que el conte no vol que se li vegi el llautó. I pel meu gust, el to del llibre no acaba de funcionar. Com a lector he tingut ganes de llegir, però sempre sense deixar de tenir la impressió que m'explicaven un cuentu xino. Precisament el conte que m'ha agradat més ha estat el primer, el més realista de tots.

Fractales y finanzas, de Benoît Mandelbrot i Richard L. Hudson

2008-08-13T18:49:00.006+02:00

És curiós i interessant el que explica aquest llibre subtitulat Una aproximación matemática a los mercados: arriesgar, perder y ganar, publicat amb el suport de l'Obra Social de la Caixa amb traducció d'Ambrosio García Leal. I divertit, sempre que no ens toqui de prop: la crua realitat és que no tenim ni idea de com funcionen els mercats financers, i les eines utilitzades per la gent que s'hi guanya la vida són inútils i enganyoses. "Tan limitado es nuestro conocimiento que recurrimos a los chamanes y no a la ciencia." La bola de vidre. La situació és greu, perquè gairebé tota la població mundial depenem d'aquestes prediccions errònies, "los mercados financieros son las máquinas en las que se decide buena parte del bienestar humano; pero conocemos mejor el funcionamento de los motores de nuestros automóviles que el de nuestro sistema financiero global."

L'autor (l'autoria és doble però Mandelbrot parla sempre en primera persona) afirma que el mercat no funciona per la llei de la probabilitat, que formaria tendències regulars i la famosa campana de Gauss, sinó per lleis potencials que provoquen canvis desproporcionats. Com els fenòmens meteorològics: el mar o l'aire en calma de cop i volten s'enfurismen i canvien exageradament de forma, per tornar més endavant a la calma. Però el mal ja està fet. Els preus, el "valor" de les coses, salten amunt i avall, l'única evidència són els canvis abruptes i les quasi-tendències. Les bombolles financeres -i les seves explosions- no són fets extraordinaris, sinó habituals i inevitables, ja que els mercats són incerts per naturalesa.

La comparació amb fenòmens naturals no és gratuïta, perquè Mandelbrot considera que els mercats financers es mouen sota les lleis de la geometria fractal, que consisteix a identificar patrons repetitius, i analitzar-los, quantificar-los i manipular-los. "El patrón puede tomar muchas formas. Puede ser una forma concreta que se repite a escalas sucesivamente menores, como en el caso del helecho o la coliflor. Puede ser una pauta estadística abstracta." "Reglas simples dan lugar a estructuras complejas, y las estructuras complejas se deconstruyen en reglas simples." Ara bé, la teoria financera fractal encara és a les beceroles i de moment no serveix per preveure tendències. Però que no sigui dit l'autor adverteix una vegada i una altra que els mitjans utilitzats per mesurar els moviments del mercat -tant de diner invertit en tan poc resultat tangible- no tenen cap base científica, que "los mercados son turbulentos" i "muy, muy arriesgados". Això val tant pel preu del cotó, dels pisos o de les accions de Terra. No ens creguem el primer expert o amic-que-sap-d'una-inversió-segura que trobem pel carrer, o en una oficina bancària.

En un món jerkès

2008-07-30T07:41:00.010+02:00

A la pàgina 65 d'Amor i brossa, el narrador hi deixa anar: "Fa no gaire vaig llegir en un setmanari nord-americà una notícia encoratjadora: catorze idiotes rematats, incapaços de parlar, havien après a parlar jerk. Així es denomina la llengua de dos-cents vint-i-cinc mots desenvolupada a Atlanta per a l'enteniment mutu entre humans i ximpanzés; tal com sosté l'autor de l'article, és evident que cada vegada hi haurà més desgraciats que sàpiguen comunicar-se en jerkès. A l'instant se'm va acudir que finalment s'havia trobat una llengua en què es podia expressar l'esperit dels nostres temps i que per aquest motiu aquest idioma ràpidament es propagaria de pol a pol, d'oest a est, que seria la llengua del futur."

Com a lector vaig pensar que es tractava d'una anècdota, d'un pedaç afegit sense més ni més, per contra és un recurs potentíssim per descriure el món que envolta el microcosmos de l'escriptor-escombriaire i les persones que estima. Els bons escriptors no expliquen històries gratuïtes. A partir d'aleshores, descobrim que totes les persones amb algun càrrec una mica important parlen en jerkès, també el babau de "somriure arrogant d'una persona que ha rebut poder", la filla mira la televisió en jerkès (no n'hi ha d'altra), els professors universitaris escriuen els articles en jerkès, o si no ja no són professors i passen a ser sotmesos a investigació ("havien designat [un funcionari jerkès] eminent per a una universitat per tal d'assegurar-hi l'oblit de tota la literatura": eren molt avançats aquella gent), fins i tot els diaris publiquen poemes dels autors jerkesos més reputats: "Qui sap, qui sap / On neix la bellesa / On ens busca la sort / ..." .

El món és jerkès, només unes quantes persones triades de l'àmbit més íntim parlen la llengua heretada, però la força de l'exterior és aclaparadora i la contaminació és inevitable. Per sort, el protagonista per contrarestar té Kafka, de qui "ni un sol historiador de la literatura txeca ha trobat en ell mateix prou generositat, gosadia o tolerància per situar-lo al costat dels escriptors txecs". És un escriptor que parla de l'interior humà i s'interessa molt poc de "la política i els esdeveniment públics", però tot i així no agrada al règim, i "jo diria que el que més molesta de la personalitat kafkiana és la seva franquesa." Més citacions: "per Kafka la literatura no era una cosa externa, una cosa que ell pogués explorar o de la qual pogués separar-se'n. Per ell, l'escriptura era una pregària", i "prenia notes del seu camí solitari cap al precipici. Va baixar fins allà on es podia baixar".

Amor i brossa, d'Ivan Klíma

2008-07-28T23:00:00.008+02:00

D'Amor i brossa d'Ivan Klíma, publicat al català el 2002 amb traducció de Kepa Uharte, se'n va fa ressò la premsa cultural ara fa uns mesos, arran de la traducció al castellà, que sembla que és la que marca el ritme. L'acció de la novel·la se situa en els anys en què va ser escrita, just abans de la revolució de vellut de 1989 de l'antiga República dels txecs i els eslovacs, i sorprèn la poca diferència entre la societat que narra la novel·la i la que vivim nosaltres. Sí, ja sé que aquella gent no tenia res per comprar, hi havia cues a les botigues, no podies sortir del país i per llenguallarg anaves a la garjola, però en el fons ens assemblen molt, potser és que el nostre benestar i la nostra llibertat són un miratge. Benestar sempre que facis el que toca fer i llibertat sempre que pensis el que cal pensar, com a la novel·la. "Tothom parla de llibertat, amb veu més alta aquells que la neguen als altres."

El protagonista és un escriptor que fa d'escombriaire, una professió que sí que té futur: "cap material no desapareix; en el millor dels casos, canvia d'aspecte. La brossa és immortal: es dispersa per l'aire i s'infla en l'aigua; es dissol, es podreix i es descompon; es transforma en gas, en sutge, viatja pel món i a poc a poc el va enterrant." Ens adonem de seguida que Klíma és un autor molt clarivident. I si no n'hi ha prou amb la brossa, també hi ha les intervencions públiques: "[l'església] destructa, ruinata et devastata pels hussites (...) havia estat sotmesa a diverses reformes, que l'havien empitjorat més i més. Al nostre país tot es reforma constantment: les creences, els edificis i els noms dels carrers. Unes vegades s'amaga el pas del temps i unes altres es dissimula, sempre que no quedi res autèntic que pugui fer de testimoni." Això també em sona.

Però el tema principal és com s'ho fa la gent per trobar ganes de viure i no tirar-se daltabaix d'un pont, això és com estima. El protagonista, en primera persona, està enamorat de dues dones a la vegada: amb una "ja feia gairebé vint-i-cinc anys que estàvem junts i gairebé no ho estàvem", i amb l'altra "fèiem l'amor en un indret estrany i inhòspit, desarrelats de tot el món que ens envoltava, com solament es pot fer als somnis, embriacs l'un de l'altre." L'amor casolà en contraposició a l'amor apassionat que fa tornar joves els que ja passen dels quaranta.

Evidentment és mentida el bolero aquell que diu que és possible estimar dues dones alhora i no tornar-se boig, per la simple raó que totes dues demanen dedicació exclusiva. "Però em creia que m'estimaves més a mi que a cap altra!", criden alhora. La mare dels seus fills no sap res "dels meus motius i passions, o de la meva caiguda", pel fet que "durant anys sencers ens havíem afalagat massa poc, i la nostra relació havia caigut en la banalitat." Per contra, amb l'amant que ha conegut a la feina i hi comparteix les estones de taverna, que és sempre que poden (els obrers ens avorrim i d'aquí deuen venir tants enamoraments laborals), hi viu "experiències que eren solament meves i que em semblaven inimitables i insubstituïbles", però quan les expressa es converteixen "en fets habituals, corrents i vulgarment melodramàtics". Un cop més ens trobem amb la ratlla que separa els escriptors dels escriptorastres: aquests cauen sempre en el melodrama, i per tant en el ridícul. Tots som ridículs quan ens enamorem.

La dona legal s'esforça a millorar des que s'assabenta de la infidelitat, va al psicoanalista i estudia antropologia, mentre que la dona furtiva, després d'uns inicis dolços i de bogeria sexual, exigeix al covard fastigós que es decideixi d'una vegada, que no està per viure d'amagatotis tota la vida. ¿Amb qui es queda l'escriptor-escombriaire?

En el pròxim escrit parlaré d'un altre aspecte del llibre.

Avorriment

2008-07-27T01:46:00.002+02:00

La companyia té bona premsa, però a mi no m'ha agradat l'espectacle del Béjart Ballet Lausanne. Mecànic i pretensiós.

Jazz a les fosques II

2008-07-19T13:10:00.003+02:00

En aquests temps d'especialització, s'imposa la interdisciplinarietat. Jazz, narrativa i futbol. Tot a les fosques, piano, violoncel i bateria. Som molts els que no estem acostumats a la foscor, sempre associada al mal, i la incertesa i la por apareixen, però també la introversió i una concentració més gran que beneficia l'oïda, i la respiració, i les sensacions internes del propi cos. Mirar-se a un mateix fa por, no saps mai què hi pots trobar. Un sol acord pot trasbalsar.

Un experiment formidable d'Ignasi Terraza & Trio i AREAtangent a La Caldera.

Ovidi diu, Guillem diu

2008-07-11T17:23:00.009+02:00

Ara que tot ha de ser lleuger i simpàtic, i el nacionalisme de l'antic imperi es posa gallet, s'agraeix retrobar -i descobrir, perquè ens els tenen amagats- la força dels textos d'Ovidi Montllor i Guillem d'Efak (i de poetes que van musicar, com Estellés que n'ets de gran) dits per les veus potents i penetrants de Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida, de qui no coneixia aquesta faceta de rapsoda. Amb bon humor, això sí, perquè per afirmar que "la pròxima guerra la guanyarem els catalans"s'ha de tenir bon humor.

Ara que fa tanta falta cultura popular amb un mínim de dignitat, aquest espectacle hauria de córrer per tot arreu i durant anys. Els mitjans de difusió també hi poden ajudar, però Montllor i d'Efak estaven fets pel directe i aquest espectacle també és pel directe. Tot torna, i un excés de connexió acaba embafant. Quina descoberta, els afortunats que hi puguin connectar. "M'aïllareu i direu que m'he aïllat". Sabem que no estem solts, tot i que de vegades ho pugui semblar, tot i que Montllor va acabar venent talls de síndria a la platja per subsistir, la pau del pactisme.

Camisa de foc, d'Anna Carreras

2008-07-08T19:09:00.010+02:00

Una amiga meva forma part d'un grup de treball que estudia la incidència de la guerra civil, o sigui la Guerra civil espanyola 1936-39, en la tercera generació en l'àmbit de la salut mental. Sembla que és en la tercera generació després del conflicte on les malalties mentals troben un sòl fèrtil per germinar, les precedents prou feina han tingut a tirar endavant, oblidar i acotar el cap. Aquesta teoria no deu anar desencaminada si fem un cop d'ull al nostre voltant, sense aturar-nos en ningú en concret, ja que "la bogeria és una de les poques coses que estan ben repartides en aquest món", segons la citació de Franco Basaglia que apareix en la novel·la Camisa de foc d'Anna Carreras.

La dona dels ulls de pluja viu un "amor sanguinari" amb en George G., l'home de la seva vida, l'home 10, "l'amant ideal, l'home perfecte, creat a imatge i semblança de la meva concepció primigènia de què cosa ha de ser l'Home, l'home que vull, l'home que em pren, l'home que em palpa", però en George G. ja no hi és, i és clar, per substituir-lo només hi ha una opció: buscar uns quants infrahomes i construir-ne un de nou a partir de retallets, d'aquí d'allà. Així, amb aquest objectiu, la narradora conviu amb uns quants amants cadascun dels quals presenta una tipologia malaltissa diferent: hipocondria, paranoia, angoixa, anorèxia (i bulímia), esquizofrènia, autisme, obsessió, bipolaritat i amnèsia. Els límits d'aquestes patologies no estan clars i sovint són intercanviables, com a la vida mateixa, però sí que els trets, les maneres de parlar, d'actuar, defineixen distintament cada un dels amants de la dona-d'ombra-cansada.

La narradora tracta les descripcions amb molta habilitat, i això s'agraeix, després que la literatura i el cinema d'entreteniment s'hagin encarregat d'estereotipar els malalts mentals com als ogres dels nostres dies, amb una serra mecànica a una mà i un cap tallat a l'altra. Els personatges de Camisa de foc són malalts mentals com nosaltres, com els que ens trobem cada dia, a la feina, a les hores de lleure, a l'ascensor. Però atenció, ni un bri de maternalisme pudent ni discurs de voluntariat a hores perdudes. Els malalts també són avorrits i previsibles perquè "la follia anava perdent imaginació al llarg dels segles i, principalment, a través de les cultures dites desenvolupades."

La novel·la assoleix un to molt aconseguit, amb una trama ridícula i un humor persistent que és el que la fa llegible, de l'humor blanc per a nens al cinisme més negre que la mort. "Havia canviat el so del timbre feia poc, com tenia per costum després de cada relació enllestida." El llibres és ple de referències literàries (i musicals) adequades a cada moment, i és que la història de la literatura és plena de malaltia mental, tant en els autors com en els personatges. Un altre aspecte que sorprèn positivament de la novel·la és l'alt registre lingüístic amb què embolcalla i embadaleix el lector: pròxima a la poesia en el fons li importa poc què diu i sí com ho diu. Una petita joia.

Pregunta-ho a la pols, de John Fante

2008-06-23T00:48:00.007+02:00

La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.

A Pregunta-ho a la pols els personatges es troben immersos en la gran depressió econòmica dels anys 30, tots miren d'espavilar-se com sigui a Los Angeles, una ciutat robada al desert amb "els dits pàl·lids i blancs de les extensions ermes, sempre allargats per reclamar el seu fill captiu". Liberalisme a ultrança, ningú no coneix ningú, la família -si n'hi ha- és lluny, els immigrants viuen una lluita a mort, el diner és el déu, cap jove no aspira a funcionari ni a un ajut estatal a la Califòrnia del sud, terra promesa que acull desvagats i perduts de l'est per devorar-los (he recordat The grapes of wrath). No hi ha terme mig: només pots triomfar i comprar-te un Ford 1929, com el protagonista, o ser un perdedor i acabar en un psiquiàtric, o en una cabana al mig del desert, per deixar-t'hi morir.

L'obra comença navegant una mica sense rumb, però a mida que avança es consolida una relació triangular d'amor-odi-mort que en centra i accentua la força narrativa. Fa gràcia, als nostres ulls, la descripció del capitalisme popular incipient, que ha convertit els EUA en el que són ara, i que s'ha exportat a la resta del món, a Espanya als anys 60 (30 anys de retard, doncs): alguns treballadors ja tenen utilitari, ni que sigui un pot, i nevera. També fa gràcia la fal·lera que manifesten tots els fills d'immigrants per ser més americans que ningú: "Partint d'una terra plena de sorra i de cactus els americans havíem construït un imperi. (...) Gràcies a Déu jo havia nascut americà." Això ho pensa el protagonista, fill d'immigrants italians, mentre li dol que altres neguin la seva americanitat però alhora ell la nega a una filla d'immigrants mexicans: "Quan jo era un infant de Colorado, Smith i Parker i Jones m'havien ofès amb els seus cognoms horribles, m'havien tractat de dago [llatí], i els seus fills m'havien ofès, de la mateixa manera que jo t'he ofès aquesta nit, Camila. M'havien ofès tant que mai no podria convertir-me en un d'ells". Per això fuig, a Los Angeles dels anys 30 tothom era estranger. I potser avui també.

City/Simcity i Wolfestein

2008-06-18T21:57:00.007+02:00

Vaig anar veure City/Simcity, escrita per Jordi Casanova i muntada per la seva companyia Flyhard, fa més d'un any a la Sala Beckett, perquè em feia gràcia veure una obra de teatre basada -punt de partida- en un joc d'ordinador, de l'època en què les pantalles eren de color verd. I això que jo no he estat mai de Simcity, sinó de Civilization, el de Sid Meier. En recordo un ritme trepidant, escenes curtíssimes, anar i tornar en el temps, guardar i repetir i tornar a guardar, interacció permanent entre personatges per no dir-se res, crits, odis, ambicions i manques de confiança, violència, i és clar el final apocalíptic de guerra nuclear propi del joc, que tot plegat no se sap si és veritat o no és veritat, tan propi d'aquest temps nostre.

Després, ara fa un any, vaig veure Wolfestein al Versus, més joves desorientats i alimentats amb pizzes i pastisseria industrial que, aquest cop, decideixen tancar-se en un búnquer fins que s'animen a sortir al carrer a impartir justícia, tal com pertoca a un shooter. Més escenes curtíssimes i diàlegs entretallats. Així doncs, només em falta el Tetris per la trilogia. Aquesta companyia munta i revisa els espectacles amb el text de Casanovas a mig bastir, que va retocant, traient i posant, segons els actors i l'escena estiguin còmodes o no. Una bona manera de treball, teatre realment per ser representat, no un text elaborat en una taula de despatx. Sense pedanteria i genialitats però tampoc sense deixar les coses massa senzilles.

M'ha sorprès veure un cartell anunciant que de City/Simcity és ara representada en un teatre comercial, el Club Capitol, una bona notícia que el teatre sorgit de l'amateurisme i les ganes de fer assalti els grans altaveus, potser seria la manera correcta de com haurien d'anar les coses. Però sembla que ja s'acaba, veig amb sorpresa que fa un mes que l'estan fent, em fa l'efecte que no ha tingut gaire publicitat. En això, potser tot segueix igual.

Olga, de Josep Romeu

2008-06-02T18:00:00.012+02:00

Deunidoret els llibres de narrativa catalana eròtica o pornogràfica que han aparegut aquest últim any, ben bé una vintena, entre autors coneguts, autors poc o gens coneguts, autors blogaires i autors col·lectius. Deu ser la compensació per l'efecte TINS, acrònim inventat -també- pels nord-americans: two incomers no sex, és a dir si els dos membres de la parella es fan un fart de treballar per pagar deutes pendents, poca creativitat pot haver-hi al llit (o a d'altres llocs menys còmodes). Aleshores, la manca de sexe real compartit es supleix amb ficció solitària a hores perdudes.

El TINS no és el problema de l'Olga perquè va optar per deixar la feina per dedicar-se a la família -tan feminista que era quan anava a l'institut-, però el fill ja és massa gran perquè li estiguin a sobre i el marit diputat (concretament d'ERC) arriba tardíssim a casa per culpa d'un govern "que no era una veritable coalició sinó que cadascú es considerava el protagonista que governava amb uns socis, que no sempre eren de fiar". Per tant, de temps li'n sobra, massa, i abocada a les feines domèstiques s'avorreix i com més va més humiliada se sent. L'internet és a l'abast de tothom, i és fàcil començar a xafardejar webs sadomasoquistes, però no pas "per recrear-s'hi viciosament" sinó "per una curiositat intel·lectual, i això la tranquil·litzava". La progressió iniciàtica ("iniciació al sado", recordo que deia un anunci classificat del diari barceloní més seriós) és espectacular, en 21 dies passa de ser una pàmfila a enganxar-se una agulla d'estendre roba al mugró per sentir alguna cosa, xafardejar en un antre barceloní de malviure, i experimentar una sessió de tarda de sumissió i bondatge vertaders amb un desconegut. Tot en una Barcelona i una Gràcia de postal, i un poblet de la mena de Ventdelplà, que semblen extrets de la publicitat institucional.

A part de la velocitat de l'acció, que no correspon al tempo narratiu ja que la novel·la avança prou lentament per fer grinyolar el clímax, l'evolució personal de la protagonista està ben narrada, és creïble. La llavor hi és, la protagonista està cansada de ser "la minyona" de la família, "la dona del diputat, a qui acompanyava només en les recepcions o quan calia entretenir l'acompanyant d'algun altre polític", i farta de la trepa que fa la gara-gara al seu marit per aconseguir algun càrrec. "Posats a fer, va pensar que era més gratificant [en plena sessió de sadomasoquisme] aquella forma de ser tinguda com a ornament, estesa damunt la taula, com a objecte i objectiu de plaer." Les descripcions no són gens exagerades, s'agraeix que tinguin en compte les lleis de la física i de l'anatomia, no com la majoria de fantasies pornogràfiques, llàstima que el narrador xerri més del compte i es repeteixi (novament és un llibre al qual hagués anat bé una esporgada), i que maleïts gerundis de posterioritat destrossin l'escena de més tensió narrativa.

Igualment, és d'agrair que la novel·la toqui un tema bastant verge en narrativa catalana i se'n surti prou bé, de la mateixa manera que és la primera novel·la que trobo que parli de la pèrdua de la innocència d'ERC per l'entrada al govern: on abans organitzaven un acte reinvindicatiu per quatre quartos, ara amb 3.000 euros no en tenen ni per dissenyar el logo; on abans tot era fer bullir l'olla, ara tot és lluita de lobbies per esgarrapar una mica més de poder. El senyor diputat mira d'anar a treballar a peu en lloc d'agafar l'Audi nou de trinca per "presumir d'una coherència que no era habitual en molts companys de feina, ni tan sols entre els del seu propi partit", i demana a la dona que li triï bé les camises i les hi planxi bé per combatre "aquells Consellers descamisats que malbarataven tota la seva progressia en detalls simbòlics irrellevants". Em pregunto que votarà el senyor diputat en les eleccions del partit de dissabte vinent.

Funkenschlag, de Friedemann Friese

2008-05-21T18:52:00.016+02:00

Passa en totes les disciplines, però en el món dels jocs la sensació de déjà-vu és aclaparadora i exasperant. Realment les mecàniques són comptades i les opcions d'estratègia encara més, per això quan apareix molt de tant en tant una idea original, ben aviat passa a ser incorporada i adaptada per altres autors en molts altres jocs, alguns aporten alguna cosa nova i d'altres no, fins que arriba a un punt que no pots posar-hi el nas de tanta pudor de reescalfat.

Per això m'agrada un autor com Friedemann Friese, que a part de dur el cabell de punta tenyit de verd (i jugar amb el color verd) i tenir molta cura del disseny estètic dels seus jocs, està sempre experimentant coses noves i cada proposta seva és una sorpresa, que pot funcionar més o menys bé, però és que qui no arrisca no pisca. Una altra de les manies seves és la de batejar els jocs amb la lletra efa com a inicial, com Finstere Flure, en forma de còmic i un monstre customitzable que corre com un desesperat per cruspir-se els jugadors, o Fische Fluppen Frikadellen, de negocis en botigues sòrdides, o Fiese Freunde Fette Feten (aquest amb Casasola Merkle), un joc de la vida on has de viure una pubertat que pot ser més o menys feliç i una adultesa en què t'has de relacionar-se amb qui convé (ja siguin amics/gues, noviet/es, cònjuges, excònjuges o rotllets d'una nit), sense caure excessivament en les addicions (una mica sí), ja sigui l'alcohol, els estupefaents o la religió.

Enmig d'aquestes excentricitats, el joc seu que ha tingut més èxit internacional ha estat i és Funkenschlag (segona edició revisada del 2004, en anglès Power Grid, en italià Alta tensione), fins al punt d'escalar al número 2 del rànquing de BGG. Consisteix a comprar plantes energètiques (centrals hidroelèctriques, molins de vent...), el combustible per fer-les anar, portar energia a les ciutats, i cobrar els dinerons del servei per reinvertir-los tot seguit: ja veieu quin tema més apassionant, el cercle del capitalisme a l'estil canadenca - fecsa - endesa. La grisor del tema amb la bogeria de l'autor és el que deu haver fet que el joc funcioni i creï tensió i diversió. Les plantes se subhasten, el material es ven més o menys car segons la demanda, i la presència a les ciutats té limitacions monopolístiques, a part que la geografia fa encarir les connexions (això recorda la línia de molt alta tensió que volen fer ara).

Imatge del web de Bruno Faidutti

Fer gimnàstica de cervell, esmolar l'enginy, relacionar-se, fixar-se en els altres per intentar anteposar-s'hi, mesurar en tot moment, estalviar i invertir quan cal, comptar sense calculadora (com quan érem petits), pujar en la subhasta o plantar-s'hi, optar per una mena d'energia o una altra, decidir si convé muntar sucursal a l'última ciutat i fer acabar el joc, tot això i més és possible posant un Funkeschlag a la nostra vida. Només en botigues especialitzades o en línia, lamentablement no està editat a Espanya. Ah, i es pot jugar en línia de franc a BSW.

La Catosfera literària, diversos autors

2008-05-18T12:22:00.002+02:00

Aquest text, s'ha fet paper aquí:

Una nova generació de jocs

2008-05-14T19:43:00.006+02:00

Aquests dies de pluja ha estat agradable veure la gent jugar, als bars, a les granges. És com si la pluja arreplegués la gent que estaria donant voltes esperitats i els fes veure la bonança del recolliment, estar en bona companyia, el plaer de jugar, amb la competència en segon terme, fer rutllar el cervell, la intuïció, les habilitats psicològiques, adonar-se que no és cap passatemps inútil sinó un gran plaer, a l'alçada de qualsevol manifestació artística.

Els jocs segueixen sent els mateixos: un Trivial per aquí, un Uno per allà, altres jocs de cartes, sobretot espanyoles, amb les nombroses combinacions que ofereixen. Fins i tot vaig arribar a veure un Monopoly desplegat en una taula diminuta al costat de la porta d'entrada, o també un Colons de Catan. Llevat d'aquest últim, veig que encara no han arribat els jocs d'última generació, que des dels 80 van irrompre a Alemanya i es van estendre ràpidament per Europa i els EUA (i els jocs alemanys han passat a ser jocs europeus o eurogames).

Anem un mica tard en les bones influències, això ja acostuma a passar. Però en un racó de bar, vaig quedar bocabadat contemplant com una parella jove alçava els volcans de Taluva (de Casasola Merkle, el mateix autor que el Meuterer). Les torres i els temples: quina imatge més bella. Què millor que expressar-se la passió amb un joc apassionant i estèticament bell, de construcció comuna. A casa, amb la dona ens vam dedicar a ajuntar els comtats de Carlemany, (Carolus Magnus de Leo Colovini), amb precisió i cura per fer substituir els castells aliens pels propis. Cada moment de vida té el seu joc.

Farsa, de Màrius Serra

2008-05-11T20:01:00.012+02:00

El joc és constant en la novel·la Farsa de Màrius Serra. N'és l'escenari principal, amb el casino de Barcelona al capdavant, amb uns visitants assidus, gairebé pobladors, que viuen de la il·lusió de "domesticar la sort". També es ben present el món de la màgia, encapçalat pel Gran Morelli, traductor al català de l'obra magna de Robert Houdin, i "que ofereix felicitat a canvi de llibertat", atent, doncs, als requeriments de bona part de la població contemporània. El joc també és present a la novel·la en sentit metaliterari: canvis constants de narrador, pronoms personals personificats que són capaços de narrar, i jocs de paraules i referències a jocs de paraules. Els personatges tampoc no se'n salven, molts deixen de ser el que són per passar a semblar el que convé, amb biografies reals o inventades que lliguen les unes amb les altres amb una facilitat que no té res a envejar a la dels serials de la televisió.

La descripció d'aquest món és el que més m'ha atret, fins i tot m'ha fet venir ganes de tornar a veure algun espectacle de màgia, i de fer un cop d'ull al Casino de Barcelona, si no fos perquè "no és obligatori l’ús d’americana, però se sentirà més còmode si la usa." Però paradoxalment la novel·la com a artefacte, o sigui com a joc, no acaba de funcionar. Per començar té massa pàgina, una esporgada hagués anat la mar de bé, no sé com deu haver influït publicar-la així el fet que guanyés un gran premi. I d'altra banda la construcció literària està supeditada als jocs, que provoquen uns personatges massa prims incapaços de transmetre gaire cosa, i un deambular narratiu d'aquí cap allà que fa molt de mal. Ho acaba d'adobar el fet que la novel·la abordi un tema tan difícil com la immigració i les diferències culturals sense aprofundir-hi gaire, o un altre de tan avorrit i carregat d'al·lèrgens com el forçosament oblidat Fòrum Universal de les Cultures. La intenció de desvetllar la farsa de la nostra societat és bona, i la d'oferir joc dins el joc de la novel·la també (n'hi ha grans precedents), però llàstima.

Paròdies que homenatgen

2008-05-03T21:44:00.003+02:00

És curiós, fa gairebé un parell de dècades vaig veure Cómeme el coco, negro de La Cubana, i no em va agradar gens. No em va entrar, vaig trobar-la una estupidesa. En canvi, ara hi he tornat, per requeriments d’una altra persona, i m’ha agradat prou. Suposo que el primer cop era incapaç d’entendre la paròdia perquè, simplement, desconeixia per complet el gènere de la revista i tot el que implicava.

D’altra banda, la revista era aleshores un gènere que encara cuejava agònic i per tant calia rematar-lo, com algunes pràctiques circenses abominables. Ara ja podem dir que és història i ja el podem veure amb uns altres ulls, recuperant-ne només allò que tenia qualitat i descartant-ne la palla. Ara el que és abominable són algunes pràctiques que s’imposen, hipòcrites i malignes, com tot el discurs políticament correcte que no hi ha manera que vagi en recessió. Per això és agradable sentir com canten i ballen Mama cómprame un negro / cómprame un negro para gozar.

El poeta que venia pisos

2008-04-27T23:16:00.006+02:00

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.

Els catalanets i la cosa pública

2008-04-21T19:58:00.005+02:00

Els discursos polítics són tan anodins i tan dejà-vus que poc sovint se'ls pot fer cas, i menys a casa nostra, on la curtesa de visió i d'acció i el llepaculisme provoquen que no s'hi generi res de bo. Per un bloc que vaig trobar viatjant d'aquí allà, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un discurs polític d'un ciutadà que es dedica a la política, i no d'un polític que es vol fer passar per ciutadà. No hi poso cometes perquè cito de memòria, espero no tergiversar:

La política, fer feina en bé de la societat, és una de les activitats que més honoren i més nobles per a un ciutadà.
A mi m'agrada més la política anglosaxona, i aquí s'ha imposat la italiana.
La dedicació a la política hauria de ser temporal. Els catalans no en sabem, perquè no ens n'han deixat fer, i la gent en desconfia. D'altra banda, hi ha gent que un cop feta la primera comunió o qualsevol altre ritus d'iniciació, s'afilien a un partit amb l'objectiu d'acabar ocupant un càrrec.
Tenim un greu problema de recursos humans. Els càrrecs públics els han d'ocupar els millors, no atorgar-los per motius familiars [de famílies polítiques].
Espanya és un estat consolidat, que mai no ens deixarà ser més que una comunitat autònoma de règim general. Hem de mirar de ser-ne bons veïns.
Som espanyols, ens agradi o no, tenim un carnet on hi diu Reino de España i hi paguem els impostos, és absurd fer circumloquis o carnets de català.
Dedicar-se a crear seleccions esportives nacionals és una pèrdua de temps, i crea frustració. Si hi ha un reglament que diu que les seleccions han de pertànyer a un estat, doncs és prou clar.
La llei electoral catalana és de les més proporcionals que hi ha, després de l'alemanya. Els socialistes voldrien una circumscripció única per Catalunya, i amb això els no barcelonins ja no caldria que anéssim a votar.
La direcció [d'ERC] ha llegit la premsa, fins i tot El País, i se l'ha creguda.
Els actes de les agrupacions locals i casals [d'ERC] acostumen a ser molt endogàmics, no s'obren al carrer.
Quan jo dic Catalunya vull dir la gent que hi viu, per això és el primer. Després les regles de joc, la república, i després l'esquerra. Què és ser d'esquerres? Transvasar el Segre i fer anar a 80? Hi ha uns estereotips que no s'han superat.
ERC pot perfectament englobar gent de centre-dreta fins a l'esquerra. Per què exigir militants esquerranosos de pedra picada, cosa que no fan els altres partits?
[Als immigrants dels últims 50 anys] els hem de dir que la nostra proposta els interessa, perquè són catalans, i no tractar-los amb paternalisme imbècil.
Declarar un estat es pot fer de diverses maneres, també de forma unilateral, aleshores cal aconseguir que un altre estat et reconegui. Qui reconeix estats amb més alegria són els EUA, però si Barcelona és la ciutat més antinord-americana del món, tenim un problema.
Això d'Independència i socialisme em recorda Patria o muerte. El que és clar és que jo no voldria una república com la de Cuba o el règim actual de Veneçuela. Potser a ells els va bé, però aquí no.
Les prioritats a Catalunya són les infraestructures, inclosa l'aigua, i l'educació, amb la recuperació de valors que s'han perdut.
Tenim moltes dificultats per accedit als mitjans de comunicació tradicionals. Sort en tenim d'internet.
Amb mentalitat de catalanets no anirem enlloc.

Estada a Venusberg

2008-04-16T17:48:00.007+02:00

Massa temps a Venusberg embafa, per això en Tannhäuser tot i estar-hi la mar de bé, retorna a la seva terra, però res ja no és el mateix, no pot ser el mateix. Molts pocs wartburgalesos han trepitjat la terra mítica (no l'alacantina), ni tan sols se la poden imaginar, i per tant es veuen obligats a castigar el dissident amb l'ostracisme i la mort. Els primers, els trobadors col·legues, que envejosos menyspreen i difamen qui ha pogut arribar a conèixer la terra prohibida.

Si algú fa costat a Tannhäuser també ha d'acabar malament, mentre el poble canta a cor què vols. Un cop morts els pecadors tothom els enyora molt, això sí. Al muntatge del Liceu, el poeta (convertit en pintor) troba el reconeixement en vida, crec que el director d'escena ha vist moltes pel·lícules.

Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera

2008-03-31T18:57:00.007+02:00

Un company, quan va assabentar-se que la meva dona i jo passaríem uns dies a Nàpols, va indicar-me que Un bellíssim cadàver barroc parla de la ciutat. Certament, fa més de vint anys Josep Piera va fer de lector de català durant sis mesos a la Universitat de Nàpols, i el llibre és un compendi de les seves vivències, sensacions, imatges, pensaments. Tot i que ja fa més de dues dècades de la publicació del llibre, el 1987, la nostra impressió ha estat que la ciutat i la regió de què ens parla Piera són les mateixes que hem conegut. Això ens ha sorprès, suposo perquè Barcelona i Espanya han canviat molt en vint anys, i a Nàpols sembla que el temps s'hagi aturat. "Entre tots [els napolitans] la condemnen a l'estancament, al passat repetit, a l'eternitat cementerial del claustre clos", i tot seguit l'autor fa la comparació amb el nostre país. Fa vint anys no ho sé, però ara potser sí que ens trobem en un moment de "masoquisme estètic o frustració enrabiada".

El to és el que més s'agraeix del llibre, que lluny de ser una guia de viatge, el lector pot fer-la servir com a tal. No hi ha ni una gota de postura de turista que admira l'exòtic, ni de setciències alliçonador, ni de progre que parla des d'una talaia. Sortint de tema, és remarcable com esbandeix la transició espanyola: "nosaltres no hem lluitat contra res ni ningú. Només vam cantar cançons de revolta, vam fer manifestacions, vam córrer davant la policia i algú, certament, va passar una temporada a la presó. Ens van deixar jugar contra un règim agònic, ens vam divertir fabulant que guanyàvem allò que ens permetien. Ens utilitzaven, uns i altres."

Piera va voltant (es troba que els alumnes munten una vaga de gairebé dos mesos, i per tant té temps de fer el xafarder), observa, i es dol del present amb què es troba després d'haver conegut per la literatura uns passats napolitans esplendorosos. La seva relació és, doncs, d'amor-odi, d'admiració-enuig, la mateixa que hi hem tingut nosaltres, també xafarders. Les rodalies de Nàpols són "la representació més degradant, més bèstia, del món postindustrial."

Les joies del passat sobreviuen soterrades per la immundícia del present, "un arc de marbre gòtic, un cinquecento desguassat i una piràmide pudenta de deixalles". Actualment més que cinquecentos hi ha bastant smarts, en això sí que han canviat, però val a dir que de les ciutats europees que hem visitat és la que hi hem trobat menys franquícies de grans comerços tradicionals. En part està bé, però com quan veus tres o quatre persones matant el temps en un comerç diminut, comproves amb tristesa que la cosa no rutlla. No hi ha normes, ells se les fan dia a dia.

Piera reconeix que fuig d'"un ambient mediocre, una societat mesquina, una mentalitat provinciana, que es deixa devorar pel poder que la nega, (...) un manicomi col·lectiu on cada persona acaba en enemic d'ell mateix o en bufó trist dels altres", i també per l'"admiració cap a la cultura italiana que sovint he mirat com un model magnífic de qui aprendre el difícil art de viure", però un cop a la destinació, davant les contradiccions i el panorama amb què es troba no sap "si esclatar a riure com un Dadà qualsevol o ploral en silenci el malson amarg d'aquest poble."

Fer combregar amb rodes de molí

2008-03-30T13:49:00.004+02:00

Últimament als mitjans de comunicació catalans sento a parlar sovint de Boscos endins, s'hi deuen haver deixat molts diners i és comprensible que els donin un cop de mà, el problema és que cada cop més es confon la informació amb la publicitat, i els receptors (consumidors) estem totalment indefensos davant el perill. Havia sentit a parlar molt i molt bé de Carol López i del seu últim muntatge Germanes, fins al Culturas de La Vanguardia abans de l'estrena, i al Time Out Barcelona, i a algun lloc més, i la patacada ha estat fenomenal: una telesèrie barroera i d'acudits dolents, que no du enlloc ni aporta res, davant als nassos i sense poder fugir-ne (la distribució de butaques a la Villarroel fa que si estàs a mitja filera, ja has begut oli per sortir-ne), i amb un nivell lingüístic ínfim pel que fa al català (sí, ja sé que molta gent parla així, però això no vol que les obres de creació hagin de fer servir el patuès).

Potser és que sóc crèdul de mena i tornaré a caure-hi, però mai no aprenc que no pots refiar-te dels mitjans de comunicació, els interessos personals i comercials són molts, com a màxim pots confiar en algunes firmes concretes, disperses. Per sort, davant del teatre segueix havent-hi el bar de gaditans que ofereix el peixet fregit, calamarsets i altres delícies amb rigor, i això va compensar la vetllada. No tot està perdut.

Més Montaigne

2008-03-17T21:22:00.011+01:00

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.

Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.

Assaigs, llibre primer, de Michel de Montaigne

2008-03-16T01:12:00.009+01:00

Gràcies a un comentari de l'Ariadna a un missatge meu en què parlava dels Assaigs de Michel de Montaigne, vaig saber que hi ha diversitat d'opinions a l'hora de triar l'edició per fer la traducció. Bé, coses de filòlegs, els lectors no disposem de prou elements per opinar. Jo he llegit la versió traduïda recentment per en Vicent Alonso, de moment el llibre primer, n'hi ha dos més.

En el meu missatge deia que Montaigne era un saberut que escrivia de tot, i que s'havia passat la vida llegint els clàssics. És cert que me'l mirava amb una mica de rebuig, el veia com un setciències alliçonant des del seu escriptori. Res de més llunyà. Com que Montaigne escriu realment de tot, fins d'ell mateix, el lector descobreix a la meitat del llibre que l'autor dominava el llatí perquè era la seva llengua materna, el seu pare ho havia volgut així en posar-li un educador alemany que no parlava llengua romànica, i que a més li deixava a l'abast, com qui no vol, la cosa llibres llatins perquè el vailet els acabés descobrint. I tant que els descobreix, Montaigne en fa combustible per a tota la vida, els llegeix sense esforç i els valora o els critica sense prejudicis, alhora que menysprea els best sellers del moment, els "Lancelot du Lac, els Amadís, els Huons de Bordeus, i aquests poti-potis de llibres amb què els infants es diverteixen, no en coneixia ni el nom, ni en conec encara el contingut". Si visqués avui, seria dels que no poden parlar amb ningú a l'hora de l'esmorzar o en les pauses escolars o laborals perquè no veuen la tele.

El que no em queda clar és per què escriu els seus assaigs en francès i no en llatí, i més tenint en compte que la llengua del seu voltant era el gascó, o el perigordià com en diu ell. Si la wikipedia no m'enganya, el Perigord ja feia més de cent anys que era francès (en constant disputa amb els anglesos), en contraposició a altres territoris occitans, el midi que en diuen ells. Pel que fa a l'erudició, en tot moment té clar que la vida és prioritària, per això adverteix contra la "dedicació excessiva a l'estudi dels llibres". Diu que als nens se'ls corromp l'esperit si se'ls fa estudiar "catorze o quinze hores diàries", no sé què en diria de la situació actual. I sobre la intenció alliçonar, d'impartir lliçons de moral, està clar que no és la finalitat última pel que escriu, "no em pose a dir el que s'ha de fer al món, d'altres ho fan ja prou, sinó el que hi faig". Però és evident que si tria uns temes determinats és per perdre-hi partit, amb preferència per les estratègies bèl·liques o els conflictes de religió, una veritable obessió, suposo que de l'època (Montaigne era catòlic i veia el prostentantisme com un desviament).

Montaigne avui potser seria blocaire. Hi he pensat quan explica com escriu, tant pel que fa al contingut: "les reflexions són meves i es mantenen gràcies al recurs de la raó, no de l'experiència; cadascú pot aportar-hi els seus exemples", com en l'estil: "no es tracta tant d'elevar les paraules com de rebaixar-ne el sentit, tant més satíricament com més oblíquament (...) Per tal d'abastar més, només hi he posat el que és essencial". I és que en els seus Assaigs parla de tot, des de la mort, "cal estar sempre calçat i a punt per partir en la mesura que és a les nostres mans, i sobretot procurar que llavors un s'haja d'ocupar només d'ell mateix", a la conveniència de petar-se, "pel rebuig d'un sol pet, ens duu fins a les portes d'una mort ben angoixosa".

Seguiré en un altre missatge.

Móns que s'enfonsen

2008-03-06T18:34:00.004+01:00

Les novel·les que més m'agraden, sovint hi penso, són les que deixen constància d'un món que s'enfonsa i l'arribada d'un de nou, desconegut i d'adaptació difícil. Sempre es posa com a exemple El Guepard de Lampedusa, però també tota l'obra de Cekhov (en aquest cas contes i teatre), i també l'Anna Karénina, i El Roig i el negre, i la Incerta glòria i, de fet, tota la novel·la catalana de postguerra (Rodoreda, Villalonga...). Avui dia potser Houellebecq.

He rememorat aquestes sensacions aquest matí llegint, en un anunci en un diari, la carta que Josep Benet ha escrit a Josep Antoni Duran Lleida. De Josep Benet no en sé res, sóc així d'ignorant. Només recordo, quan jo era petit, que es presentava de cap de llista del Psuc, una relació que no m'acabava de quadrar perquè en el meu ambient (treballadors de la Catalunya no metropolitana) els comunistes eren més o menys dolents i/o estranys (recordo que tampoc no entenia per què un partit comunista es deia socialista). Ara em pregunto com deu veure Benet aquest món incert que ens està venint, i quina valoració deu fer de la seva vida de lluita.

Volem viure

2008-02-27T07:56:00.004+01:00

Els nostres avantpassats van lluitar perquè el menjar deixés de ser el privilegi d'uns quants. La tècnica i la redistribució social han fet que avui poca gent al nostre país mori de gana (una altra cosa és la qualitat dels aliments). Ara la mare dels ous és l'acaparament de l'espai, la manera de demostrar que es té poder. Solars a preu d'or i barraques com a millor inversió de la teva vida. I ciutadans d'un país amb una cultura financera sota zero ens ho hem cregut. Faust ja no vendria la seva ànima per obtenir saviesa, sinó un lloc on viure.

Polítics i mitjans de comunicació/persuasió formen part de la conxorxa. No volem pegats, no volem ajudetes per mantenir una situació absurda, res de donar suport a empreses que ja han fet prou mal ("crear riquesa", que no em facin riure), la festa s'ha acabat, no allarguem artificialment la vida al moribund.

Simplement volem viure.

A l'estadi

2008-02-25T17:55:00.008+01:00

Un plegat de circumstàncies van fer que acabés trobant-me a les mans una bona localitat per al partit de futbol d'ahir Barça-Llevant, i vaig aprofita-la. Una riuada de gent davallava atreta per una crida sobrenatural, però l'estadi no es va acabar d'emplenar, potser és de dimensions infinites, com la biblioteca borgiana. Per sort vaig anar a parar a prop de la porta que em tocava, si no ja me veia donant voltes fins a meitat de partit. La cadira era de plàstic fred com el glaç i bufava un airet de muntanya que entrava per una orella i sortia per l'altra, però jo mirava a una banda i l'altra i ningú no semblava afectat per aquestes nimietats. Tothom s'alçava, s'asseia, cantava i anava a comprar alguna cosa per picar quan tocava fer-ho. Jo seguia el corrent, també m'alçava i feia veure que cantava i cridava, per respecte als practicants i també per intentar passar una mica desapercebut.

El públic anava molt confiat, sembla ser que el Llevant és molt fluixet, però després d'un primer gol del Barça, l'equip rival va acomplir amb el deure de crear emoció: una pilota al pal, un gol anul·lat i un gol de penalt. El pobre jugador que havia provocat el penalt no agradava gens, es veu que és una desamistança que ja ve de lluny, i com que era el culpable de l'empat, resultat ignominiós, la gent no s'estava d'escridassar-lo, menysprear-lo i insultar-lo amb tota la força que els sortia de les entranyes quan tocava la pilota, com si fos el banyeta més odiat de l'equip rival més odiat. Em feia l'efecte que si algú hagués tingut una escopeta, li hagués disparat. Per sort, al cap de cinc minuts un altre jugador, aquest estimat, de nom Messi, va fer un bon gol i els participants en ple van començar a lloar-lo, creaven cançons amb el seu nom i rodolaven les llàgrimes. No m'estranya que la majoria de jugadors de gran èxit acabin trastocats.

En cinc minuts vaig tenir l'ocasió d'observar els dos comportaments extrems del públic del colisseum: polze avall per al gladiador menyspreat, polze amunt i encimbellament olímpic per al semidéu. La segona part va acomplir la rutina esperada: tres gols més del Barça sense gaire emoció. A partir de deu minuts abans d'acabar, molts seguidors abandonaven el seient com uns desesperats: entrar a la biblioteca borgiana és difícil, però sortir-ne encara més. Tots les vies i transports públics estaven col·lapsats.

De premis

2008-02-20T14:39:00.010+01:00

Els premis són bons si serveixen perquè la gent del carrer, que no podem dedicar prou temps a remenar i triar, tinguem referències i opinions d'entesos fiables. O també perquè els autors puguin començar a rodar i tenir algun feedback, que els empenyi a seguir i millorar. Dit això, constatem que gairebé tots els premis literaris de casa nostra són inútils. Ja s'ha parlat molt d'aquest tema: caldrien premis de pes i independents a obres publicades, ja que són les editorials les que han de fer la primera feina. En l'altre nivell, en el dels que comencen, em va semblar bé el premi de narrativa de la revista Benzina, no la tria d'un guanyador i el consegüent premi pecuniari, que està molt vist, sinó el fet de publicar en paper i ser difós i llegit per una pila de gent. Esperem que repeteixin alguna iniciativa semblant. També està bé la iniciativa del col·lectiu 21x21, autors joves, diferents, l'últim volum dels quals -el cinquè- avui precisament es presenta a la Llibreria Catalònia de Barcelona.

En jocs de taula és difícil l'atorgament de premis a jocs editats, a Catalunya i Espanya, per la simple raó que la indústria és incipient, tot i que de creadors de jocs (Spieleautor o game designer) n'hi ha uns quants (no tants com escriptos, que són munió). En aquest context, l'any passat va nèixer el primer concurs de creació de jocs Ciutat de Granollers, i aquest any se'n convoca el segon, en el marc de la Fira jugar x jugar, en el marc de la Fira de l'Ascensió de Granollers. La fira, la de jocs, no la gran, està promoguda pel Spieleautor Oriol Comas i Coma, i el guanyador del concurs de l'any passat va ser Víctor Melo amb El Mercado de Tlatelolco, joc que no s'ha publicat per la incipiència que he esmentat abans, però si hi voleu jugar us podeu descarregar les regles i fins posar-vos en contacte amb l'autor.

Allargar més el braç que la màniga

2008-02-18T08:06:00.004+01:00

Mai no he tingut gaire confiança en el capitalisme, i no perquè hagi de ser substituït per una altra realitat utòpica de benestar il·limitat, sinó perquè en el fons es basa en allargar més el braç que la màniga, una dita popular que ens avisa que algun dia bé s'ha d'acabar la festa. Se'n parla poc, del tema, des d'un punt de vista científic. Per això m'han sorprès els articles que Santiago Niño Becerra ha anat publicant al Dòssier Econòmic, com a mínim algú que se surt de la ratlla. Ja fa mesos va assenyalar que la crisi que ens està venint a sobre és de grans dimensions, i abans d'ahir ens explicava que el sistema és en procés de morir i ser substituït, amb dates i tot.

De fet ara parlen els polítics i poca gent els escolta, només els que hi tenen interessos directes, potser perquè ens parlen de móns vells, conceptes obsolets, i nosaltres intuïm que està venint una cosa nova. ¿El què?, ningú no ho sap, De vegades és millor viure en el desconeixement i acceptar l'engany, molta gent ho fa i és feliç, o ho sembla.

Més sobre la digitalització

2008-02-10T21:09:00.000+01:00

He parlat de la digitalització i no he esmentat dues de les conseqüències més importants que provoca: la velocitat amb què viatja la informació i la quantitat que és capaç de transportat a baix cost. No cal dir que els usuaris ens blindem de l'excés d'informació que ens arriba, sovint publicitat o propaganda (l'expressió "publicitat no desitjada" és redundant, perquè la publicitat si no la vas a buscar és sempre indesitjable).

Faig servir aquest bloc d'arxiu, més que res, com vaig escriure en el primer missatge, perquè pugui recordar més endavant allò que valgui la pena ser recordat. Ara bé, és un arxiu públic, primer potser no n'era gaire conscient, però és evident que escric pensant que és susceptible de ser llegit. No és un dietari tancat amb pany i clau en un calaix. I d'aquí a confondre la realitat de la ficció hi ha un pas, de fet "Aristòcrata i obrer" potser ja és un personatge.

Que et llegeixin en principi és bo perquè es produeix una retroalimentació que la solitud casolana no permet. També és possible, per contra, que m'autocensuri. Hi ha lectors passavolants, però com en tot també n'hi ha d'habituals, el que ja s'anomena "comunitat blogaire", i al nostre domini lingüístic "catosfera". Algunes coses d'aquesta comunitat em sorprenen, com aquests missatges o mems que van passant d'un bloc a l'altre, també n'hi ha en versió premi, i com que tenen un creixement piramidal (cada receptor acostuma a reenviar-lo a cinc nous receptors) es propaguen amb una rapidesa sorprenent, fins que tothom ja l'ha rebut, el mercat està saturat. Aquesta manera de funcionar em desagrada perquè moltes de les grans bombolles-estafes econòmiques s'han creat d'aquesta manera: la dels tulipans a l'Holanda del segle XVII o la de les telecos o la immobiliària dels nostres dies.

Tot plegat ve a tomb perquè en Xenofílic molt gentilment m'ha atorgat el Premio Arte y Pico. No sé com va començar a propagar-se el premi, però l'artista uruguaiana que l'ha instaurat si el que buscava és publicitat, ho ha ben aconseguit. Us podeu imaginar que trencaré la cadena i no atorgaré el premi a ningú, em recorda quan -abans de la digitalització- de tant en tant arribaven cartetes anònimes a casa amb una pesseta enganxada amb un cel·lo, amb amenaces de desgràcies si no continuaves amb la història. La tècnica avança, però els costums es mantenen.

Per a ocasions futures, ja tindré aquest missatge escrit.

Actualització (12/02/08): atorgo el Premi Arte y Pico a la Clara.