dissabte, 26 de març de 2016

L'avar, de Molière, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller

Gairebé tres-cents anys són el que separen aquestes dues obres, del barroc a la modernitat, els segles que necessita l'individu per refermar-se davant la col·lectivitat. Jo entre tants. Aquest refermament implica també una diferència en la concepció de la bogeria, i és que ambdues obres van de la bogeria, del procés degeneratiu, del trastorn a què porta una obsessió que distorsiona la percepció de la realitat i contra la qual l'individu no sols no hi sap lluitar, sinó que s'hi rabeja per supervivència.

En la societat en què el grup és el que importa i els seus membres només compten en tant que són part del grup, la bogeria és fins i tot simpàtica i fins agradable de portar. És una nosa, una molèstia, però no deixa de ser un furóncol incòmode del grup, una malaltia d'una part que el tot ha de suportar. La ceba del garrepa extrem fa que els joves no es puguin casar, ni els pobres puguin treure el ventre de pena, però l'obsés acaba els seus dies amb les seves cabòries solitàries, i els altres el deixen fer mentre no molesti gaire i després d'haver-li proporcionat una lliçó que serveixi d'exemple. Per això l'avar és comèdia.

Això ja no és possible en la societat industrialitzada i psicoanalitzada. L'individu vol ser ell, així doncs la bogeria és d'ell i prou. Els que l'estimen prou que l'adverteixen, l'advocat, la dona, la neboda, però l'obsessió és una presó per ell, de la qual no pot sortir-ne sinó és per prosseguir en el camí de degradació, amb un final que no pot ser altre que l'expulsió del grup.

Els dos muntatges que hem pogut veure en l'escena barcelonina han posat l'accent en els dos bojos que no baixen del burro i es van convertint en animals asocials, Joan Pera com a Harpagon i Eduard Fernàndez com a Eddie Carbone, còmic i tràgic. Però si en el text modern els personatges secundaris tenen un pes i van modulant el protagonista, en el primer són comparses que serveixen per accentuar el comportament excèntric de l'ànima posseïda pel pecat mortal.



dilluns, 7 de març de 2016

Comer sin miedo, de J.M. Mulet

Aquest llibre és anterior al que vaig comentar un parell d'apunts enrere, de fet l'alimentació i l'aplicació en ella de noves tecnologies és un dels temes de treball principals de l'autor, com es pot comprovar del seu blog Tomates con genes. Els dos llibres segueixen la mateixa línia: crítica sarcàstica de tots aquelles creences populars que no es poden demostrar amb l'evidència empírica, i encara més dels que les propaguen, els venedors de regeneradors capil·lars, altrament coneguts com a crecepelos, que en l'època de les comunicacions de masses tenen via lliure i banda ampla per fer córrer la seva propaganda davant l'audiència expectant i incauta.

En primer lloc, cal aclarir conceptes. Què vol dir "natural"?, què vol "química"? Gairebé tots els aliments des del naixement de l'agricultura han experimentat mutacions instigades per l'home en cerca del benefici propi, per tant un gerd que puguem trobar al bosc potser sí que és "natural", però poca cosa més. I tot està format per àtoms de components químics, per tant tot és "química".

Dit això, els pals que reparteix Mulet als que fan servir els esmentats termes, en sentits positiu i negatiu respectivament, per fins comercials o fins i tot pitjors, es reparteixen sense pietat. Els primers a rebre són els del segell biològic, ecològic o orgànic, ja que el terme varia segons els país on es trobem. L'autor els acusa de tractar-se abans que res d'una marca comercial d'elit i subvencionada, i a sobre egoista, perquè amb els mètodes productius que defensa és impossible assolir una producció suficient per a tota la població mundial. Per si no n'hi hagués prou, sovint és poc sostenible (ecològicament parlant) per la quantitat de terreny que necessita, per l'ús de varietats "locals" o "tradicionals" poc productives, i per adobs que emeten grans quantitats de CO2 (les regles del joc van ser establertes per països del nord europeu, diferents a les del sud). I encara més: la producció ecològica és més insalubre perquè té menys controls, com va passar amb els famosos cogombres de l'E.coli.

Però cadascú que faci el que vulgui, el llibre només vol contrarestar un discurs molt arrelat en el pensament autoanomenat d'esquerres. Quan realment carrega la pólvora és en el capítol "asustar es fácil" (el títol ho diu tot) contra els discursos de la por que pretenen crear un clima d'opinió, normalment amb fins econòmics però també ideològics. Aquesta part és la que s'assembla més a l'altre llibre: molta xerrameca de venedors de fum però si la mortalitat és la que és, és degut a la millora de la dieta i als exhaustius controls alimentaris i d'higiene. Però les normes i el control, és clar, són avorrides i no venen.

En el llibre també s'hi pot trobar una breu relació i explicació de les dietes habitualment per desempallegar-se dels excessos, prou útil perquè en un moment o altre sempre hi ha algú que te n'explica alguna.