divendres, 11 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (i 4), de Joan Sales

"Era el 9 de març a trenc; a penes clarejava". 1938. Espanya va tenir l'honor de ser el camp de proves de la blitzkrieg ideada pels nazis, amb la seva tecnologia imbatible. En la guerra de posicions de tota la vida, prendre'n una i aguantar, els carros blindats van arrasar en un tres i no-res tot els que se'ls posava pel davant. La consigna dels comandants republicans era la dels "homes valents", aguantar fins a l'última gota de sang, el que va implicar una devessall de vides impressionant, igual que les inútils ofensives per tractar de recuperar terreny. Bona part dels companys moren, els presos amb comandància són afusellats, i la resta es van enretirant. Sales intenta mantenir l'optimisme en els mesos que encara queden de cara als receptors de les epístoles, però no és il·lús i s'hi traspua el convenciment que la derrota s'aproxima. Fins i tot hi ha qui comença a canviar de bàndol: "estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia (...) ara és un de tants diaris madrilenys dels que, a causa de la guerra, es publiquen a Barcelona."

Per acabar-ho d'adobar -i potser això va salvar-li la vida- la policia republicana (la "bòfia", com en diu ell) el va a buscar al front per una acusació absurda, i acaba en un garjola del SUC una temporada. Aquest fet encara és més frustrant que una guerra perduda: ¡els joves deixant-se matar per tecnologia nazi i a la rereguarda els comunistes entestats a buscar desafectes al règim! Un país així no es mereixia guanyar. Joan Sales, que en una vida normal, en un país normal hagués estat un civil treballador, s'havia convertit en un militar de cap a peus, amb un aversió enorme a la policia i als traïdors: "Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l'una i l'altra banda, em fan exactament el mateix fàstic."

I arriba l'ocupació total i per tant l'exili, amb la dona i la filla, primer a França (pagada de si mateixa, formidables alguns comentaris que en fa) i amb la caiguda d'aquesta a una illa del Carib que era l'única que acceptava refugiats: la Hispaniola, a la banda est on es troba la República Dominicana, d'on no podran marxa en dos anys per manca de diners i tancament de fronteres. El xoc cultural és enorme. A més de dur el dolor de la derrota a sobre, són espectadors impotents de l'avenç de l'Eix. El món s'enfonsa, i ells s'han d'entretenir observant i sobrevivint a la fauna, flora i clima tropicals. Joan Sales i la seva dona no deixen de ser uns observadors amb gran sentit crític, tot i que detesten ser allà, voldrien en un altre lloc on poguessin lluitar. "Estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d'ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit". La població illenca sembla de novel·la: la minoria blanca és "la alta sociedad" que només aspira a aparentar i "l'única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine [nord-americà]. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d'ells ignoren que les Antilles havien esta colònies espanyoles i que els negres hi foren duts de l'Àfrica." Es veu obligat a donar-los-hi classes amb vestit i corbata (dins una xafogor asfixiant) per motius pecuniaris. Els negres sobreviuen com sempre han fet, gairebé despullats, tots es relacionen amb tots i tots són fills naturals, i gairebé tots donen suport a Hitler, perquè és "un machote, como nosotros."

Finalment poden tocar el dos a Mèxic, però a partir d'aquí ja no hi ha cartes.

Cartes a Màrius Torres (3), de Joan Sales

Un fragment demolidor del novembre del 37, del front de Terol estant, que copio sencer:

"En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres en dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s'estimen més somiar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l'anarquia, qui l'Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l'emancipació de les prostitutes; n'hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d'una manera tant espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l'Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s'havia fet tot sol, a impuls de circumstàncies. Només es tractava de prendre'n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l'abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai."

dimecres, 9 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (2), de Joan Sales

Joan Sales es compromet en el garbuix de l'època, no pot ser d'altra manera en un voluntari que odia la rereguarda i desitja la primera línia de front, tot i que li costa de trobar lloc adequat enmig de tanta cridòria demagògica i simplificadora. Les cartes comprenen un període limitat, poc més de 5 anys, però són tan intensos i trasbalsadors que modifiquen per sempre més la majoria de vides del país, fins al punt de produir-se una nova finis Cataloniae. Sales no evita de fer un repàs de la seva trajectòria personal. Després del Cop d'Estat, a Catalunya qui crida més són els anarquistes, on tenen barra lliure. "Jo hauria estat, doncs, anarquista a setze anys si no fos que justament aleshores ens arribava a Barcelona el marxisme amb tot el prestigi de la novetat". Ara bé, l'etapa comunista li dura ben poc, i menys després de sentir de viva veu el relat de "l'extermini sistemàtic" al país dels soviets per part d'Andreu Nin, però a diferència d'aquest, "a nosaltres ens entrava més i més el dubte que si tal vegada Trotski no hauria perpetrat les mateixes atrocitats que Stalin és perquè n'hauria perpetrades unes altres de més grosses." Ara bé, qui realment detesta són els demagogs, que no els comunistes en sí: "els comprenc i fins i qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me'n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d'una llarga decadència."

Sales difícilment podia creure en utopies materialistes i es va anar acostant progressivament al catolicisme, un retorn al seny en contraposició als il·luminats justiciers. Aquest és també un dels eixos d'Incerta glòria. No s'està de denunciar l'obsessió d'ERC contra la Lliga, quan aquesta tenia una bossa de votants considerable. I és molt crític i es lamenta del govern de la Generalitat en mans d'ERC, que va trigar mesos a sufocar les revoltes posteriors al Cop. Deia que era absurd que els catalans lluitessin contra ells mateixos quan la guerra no era civil, sinó -entre altres coses- un atac en tota regla contra la nacionalitat catalana, com finalment es van encarregar de deixar clar els vencedors. Abans que res, Sales és un patriota. No suporta que els catalans lluitin sota la bandera "que és com la de la Falange" enlloc de la dels quatre pals, "que és l'única que ens representa a tots", com fan els valencians, símbol que accepten els pobles aragonesos "realliberats" com no podia ser d'altra maner. Durant tot el llibre surt la idea de la FAI i la Falange com a vasos comunicants. Tots els catalans haurien de lluitar en un exèrcit propi, com efectivament va succeir durant un curt període, però "amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més un un trist cul de món." Critica que els catalans s'omplin la boca de grans ideals i no s'adonin que en primer lloc cal defensar la terra, la llibertat i la dignitat pròpies: "n'hi ha qui per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen." Parla alguna vegada d'un partit petit, nou i amb afany reconciliador, que respon a les sigles UDC: ¡si pogués veure avui on han anat a parar aquestes sigles!

Val a dir que no suporta un patrioterisme folkloritzant, com que el practica l'Estat Català post-Badia, on "s'hi faci del sentiment patriòtic una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tots." I també podem llegir, en una carta dels primers anys: "el 'separatisme' és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. (...) El que hem de voler és fer-nos grans i forts. (...) Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll." Eren altres temps. En aquella època encara no existia cap teoria política dels Països Catalans, i ell parla de "la resurrecció" dels països de l'antiga Corona, ell que la trepitjava i la vivia pels continus redesplegaments de batallons. Més endavant, davant la previsible derrota i repressió, escriu: "sempre amb la mania d'imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre." Quan diu nosaltres es refereix sempre als països de l'antiga Corona, i es fa creus que els aragonesos que per geografia haurien de ser al costat de Catalunya, hagin anat tirant cap a Castella. Ho considera una altra actitud de de provincianisme dels catalans, com haver deixat Mallorca en mans dels facciosos, una altra crítica recorrent al llarg de les cartes perquè ho considera un error estratègic gravíssim. I és que també rep a base de bé el Govern de la República, al qual retreu de deixar de banda el front català si no és per desbaratar qualsevol catalanitat de l'exèrcit per presentar-lo unificat, i encara són més agres les crítiques al Govern de Negrín quan l'acusa d'indiferència davant la massacre de soldats catalans que suposa l'ofensiva suïcida i inútil de l'Ebre, així com per la política de terra cremada de la retirada.


Sorprèn que sovint Sales fa referència al 6 d'octubre, com una ferida que no deixa de supurar, una errada monumental que marca l'època pre-bèl·lica. Va haver-hi un moment que Catalunya era "independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin", i no es va saber aprofitar, en canvi "quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre (...) El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena." Prèviament havia escrit "¿qui sap si no fou precisament el 6 d'octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien, ¿per què no ho podien fer també ells". En definitiva, una manca gravíssima de talla política dels que manaven.

divendres, 4 de setembre de 2015

Cartes a Màrius Torres (1), de Joan Sales

Llegir avui les cartes recopilades en aquest llibre i no commoure's, implicaria tenir menys sensibilitat i nivell cultural que "la alta sociedad" de la República Dominica tal com la descriu l'autor. I l'acusació té agreujant si el lector és català o vinculat a Catalunya, perquè descriu aquest país i les seves misèries (també grandeses, més aviat poques) de quan la generació de l'autor tenia 20 anys, o sigui en fa 80, que tampoc no en són tants. Fa venir basarda, però aquell món s'assembla molt al nostre, menys bèstia és cert, l'augment del nivell de vida d'avui fa que la gent s'ho rumiï tot dues vegades, però moltes maneres de fer, de pensar, moltes errades i comportaments, són calcats als que ens expliquen. L'autor és observador i fa de cronista imparcial del seu temps, mentre la majoria només escolta el soroll de la seva trinxera, molts dels quals acabaran retratats en forma de caricatures ridícules i grandiloqüents a Incerta glòria.

En un temps que semblen transcendents políticament com els que vivim, no estaria gens malament que bona part de la població hagués llegit aquestes cartes, dirigides sobretot al poeta i també a la seva dona Mercè, reclosos en un sanatori i per tant aïllats de la bogeria del món (per cert, no sé per què el títol del llibre només esmenta el poeta, quan les cartes a la seva dona són sovint les més interessants). No estaria gens malament que molts catalans -i espanyols- haguessin llegit aquest llibre, deia, però em temo que és molt improbable, perquè vivim igualment temps d'eslògans i xerrameca, de missatges curts i difamació, de qui crida més té raó, i em temo que Joan Sales és l'altra cara d'aquests vicis tan comuns aleshores i avui.

Els que manen s'inhibeixen de les seves funcions potser perquè no en saben més ("se'ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista"), les esquerres pateixen de bonisme ("es veu que la paraula 'esquerra', sobretot si es pronuncia 'esquerrrra', ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels 'humils' com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida") i pedanteria ("el marxisme és tan pedant que temps a venir només en seran els 'catedráticos por oposición'"), la pseudomedicina triomfa ("no és pas perquè sí que des de l'endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d'exemplars d'aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla"), els catalans anem amb un lliri a la mà mentre es reparteix llenya ("esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d'altres de la decadència") alhora que perdem el cul pels estrangers que ens ens visiten perquè ens troben exòtics ("aquestes famoses 'brigades internacionals' (...) anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s'haurien tret el fetge (...) tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre"), i els lerrouxistes embolcallen el seu discurs per dissimular el primitivisme ("quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen las cadenas (...) pensaven en el 'pueblo' concret i naturalment de mala mort d'on deuen procedir tots i cada un d'ells (...) allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a 'burgesa'").

Tot plegat, s'assembla sospitosament a la Catalunya d'avui, o potser no, en tot cas és depriment, encara que "La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d'aquest món no tenen remei i que no val la pena posar-s'hi cap pedra al fetge".