dimecres, 29 d’octubre de 2014

La retirada, de Václav Havel

Se suposa que els homes d'estat no poden ser sensibles ni cultes, perquè es deuen a l'Estat, i això implica mentida i brutícia. Tant és que mirin pel bé de la societat (democràcia avançada), com del propi clan (familisme amoral), perquè a l'hora de triar una opció o altra, o de negociar amb altres estats de tota condició, és imprescindible deixar els escrúpols i bons sentiments a casa, i sortir a la guerra. El que és increïble és que un home de lletres, poeta i dramaturg i a sobre còmic, comandés un estat durant una pila d'anys, deuen ser les coses de la transició nacional, del canvi de règim.

Václav Havel va haver de deixar d'escriure durant 20 anys per la seva elecció, i quan va tornar-hi la mort el va sorprendre prematurament. I és una llàstima, perquè de dramaturgs còmics que hagin estat caps d'estat i hagin coincidit en els actes socials amb altres caps d'estat no és una cosa que passi cada dia. Tenim, això sí, La retirada, que ha estat llegida a l'escenari del Lliure de Gràcia, amb direcció de Dolors Vilarasau i Jordi Boixaderas en el (doble) paper principal (heroi i antiheroi). I amb una representació de la lectura, a l'estil de Vània al carrer 42, una grata sorpresa.

Si algú espera grans revelacions de l'obra, s'emportarà una decepció, perquè sí que hi surten temes com la corrupció o la poca intimitat dels mandataris, però abans que res estem davant d'un vodevil en què l'autor remarca que s'ha de representa de manera absolutament sòbria i si pot ser seriosa. Els personatges són certament els que pertoquen a un esperpento: un patriarca en l'ocàs de la seva carrera i amb la seva petita vanitat, el pretendent ambiciós que el vol comprar i substituir, la mare i filles que només pensen en les seves cosetes, la companya sentimental que aguanta la casa i fa de filtre, els joves que li fan la gara-gara per mirar de treure'n un profit, els servidors fidels i els que no en són tant... La família Ulisses al Castell de Praga. Però és clar, la gràcia de tot plegat, és que Havel realment ho va viure.

© Foreign Policy

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Victòria d'Enric V, de William Shakespeare

Aprofitar la història èpica del país propi per fer-ne obra artística i no caure en el ridícul ni la carrincloneria, és feina reservada a mestres (prou que ho estem vivint en aquest racó de món on els vents incerts de l'enaltiment nacional bufen fort), a part que cal anar amb peus de plom que no et pengin la llufa de traïdor, com Shakespeare molt bé sabia, el més gran i prolífic entre els grans de l'era moderna. 

I per adaptar una obra clàssica de factura nacionalista i fer-la comprensible a ulls d'avui (quan conceptes com nació i honor no tenen res a veure amb els d'altres èpoques) i alhora no caure en el ridícul ni la carrincloneria, també se n'ha de saber molt, i en el muntatge que es podem veure actualment al Lliure de Gràcia se'n surten molt i molt bé, en una multidisciplinarietat (teatre, música, dansa) molt ben travada i una vivesa excepcional, capaces de transportar l'espectador a l'època en que es lliura la batalla. Totes els nivells socials barrejats, la noblesa i la xusma, el Rei entremig arengant-los per convèncer que la lluita (pel seu Regne, propietat privada) val la pena.

Prescindiu de l'explicació del programa de mà, la representació diu tot el que s'havia de dir. Lamentablement la grada només estava dos terços plena, i això que l'aforament no és gaire gran, val la pena que us regaleu aquest espectacle en el parell de setmanes que queden.

© Ros Ribas



Desde Berlín

En gairebé totes les òperes el text és irrellevant, ja que no t'expliquen més que sopars de duro, el que importa és la música, i la manera com es du a escena. Al Romea estan representant Berlín -amb dues peces més de discos anteriors- de Lou Reed (al qual diuen que li volen cobrar un impost, ara que és mort). És una de les grans obres de la història del rock sinó la més gran, però per molt que s'hi esforcin els actors i els que han fet possible el muntatge, no aconsegueixen que ens interessem per la història, perquè no té cap mena d'interès, i el que realment voldríem és escoltar la música, amb els temes complets, l'obra completa que per si sola és rodona.