dimarts, 29 de juliol de 2014

La partida, de Patrick Marber

La primera part és com una sitcom, diversos personatges de comèdia que van apareixent i es van presentant, de vegades en dos subescenaris paral·lels, amb energia i celeritat, introduint temes de l'actualitat. El tonto bon jan, l'espavilat amargat, el que considera que no va pel bon camí i vol millorar, l'amo exigent però de bon cor, el fill de l'amo esgarriat, tots els papers de l'auca van passant per la cercavila, estil obrer anglès, shit i fuck.

Això s'acaba amb l'arribada de l'element distorsionador, el dolent de la pel·lícula, el professional que ve a cobrar el que se li deu i no està per orgues. La comèdia es fa thriller i s'ensuma la violència, imatge que han volgut vendre al cartell. Aleshores, quan comença el que s'ofereix com a part del lleó, la partida de pòquer, tot el peix ja està venut. L'acció és molt previsible i s'endevina amb força claredat com acabarà cadascun dels jugadors, fet que malgrat tot no desmereix l'obra, al contrari es fa veure i ve de gust arribar a la matinada amb els jugadors. Això parla a favor del muntatge i les interpretacions, qualsevol no ho aguantaria.

Però al cap i a la fi el problema de l'obra és el de sempre: ¿com es pot retransmetre un campionat d'escacs per la tele? ¿Com poden els xafarders tastar, adonar-se, ja no dic viure la passió i la tensió d'una partida de pòquer, una mà rere una altra, guaitant per damunt els muscles en tensió? Cada cop més em convenço més que no és possible, per això totes les pel·lícules on surten jocs de taula (amb atzar o sense, amb més o menys vici) acostumen a fracassar, i exageren o ridiculitzen. El joc intel·lectual i psicològic és un món paral·lel amb regles hermètiques als profans, no apte per a un recinte zoològic. Per això al Romea l'escena de la partida és relativament curta i interrompuda amb les habituals brometes per fugir d'estudi. En el joc com amb molts altres assumptes de la vida, no té res a veure ser a dins que a fora de badoc.


dimecres, 23 de juliol de 2014

Vells temps, de Harold Pinter

La percepció d'uns fets no és el que compta, sinó el que es recorda de la percepció. I com més endarrere queden els fets, més difuminada és, fins que es fixa i es converteix en un dogma inqüestionable d'allò que va passar realment. Si els fets han estat viscuts per més d'una persona, el més normal és que cadascuna en mantingui i defensi un record força diferent al de les altres, un concepte propi d'allò "que va passar realment", i les altres persones van actuar i sentir i opinar com un creu que van actuar, sentir i opinar. A sobre, si les vivències són de mena sentimental, sexual, la diversificació en la percepció i el record es multipliquen.

Vet aquí la idea força de Vells temps, un tema molt pròxim a Harold Pinter, un text d'aproximacions i imprecacions, de vegades malenconioses i d'altres arribant a violentes. Un cop més en un Pinter un triangle de suposicions i malentesos, dues dones i un home. Alguna cosa va passar entre els tres, però no està gens clar el què, i que tomba i gira, que si van anar allà i van fer allò o no, o va ser d'una altra manera. Mai no se sabrà, i potser està bé que així sigui, i com podem llegir a l'oportuna entrevista a l'autor que acompanya el programa de mà de l'excel·lent muntatge a la Beckett, "és una pèrdua de temps" intentar esbrinar-ho. ¿Què hi fa si ell, de joves a Londres, li mirés les cuixes per sota la faldilla o no? L'únic cert és que van anar a veure Llarga és la nit en un cinema solitari, però no està clar si van ser un, o dos, o els tres alhora.


© David Ruano


dilluns, 7 de juliol de 2014

Cels, de Wajdi Mouawad

Tenia moltes ganes de veure l'obra perquè s'ha parlat molt positivament de l'autor, en els muntatges anteriors, però com acostuma a passar les expectatives eren molt superiors al que m'he trobat. Cels és una trama exagerada que pretensiosament intenta atrapar l'espectador amb estratègies de best-seller del subgènere de l'estratègia, però fet i fet es presenta buida i inversemblant, no aporta res de sucós i converteix els actors en titelles grotesques. Una decepció.