dilluns, 16 de juny de 2014

Els dies feliços, de Samuel Beckett

Ja no em va dir res el Godot i la història s'ha repetit amb Els dies feliços. Una sola idea allargada fins a l'extenuació, no ens podem comunicar i estem sols i la vida no té sentit. Vaig anar al teatre a pèl, i un cop a casa m'he quedat perplex en saber que és tracta d'una obra escrita l'any 60: si fos d'unes dècades abans encara li sabria trobar un lloc, però sembla fora d'època, un intent d'avantguarda covat.

Unes grans direcció, interpretació i escenografia al Lliure, però no n'hi ha prou. I cercant una mica, també m'ha sorprès que sigui una obra que es representi amb assiduitat. L'explicació deu venir que és un text formidable per fomentar l'ego del món d'aquesta professió, hi tenen molta tirada. El teatre ple com un nou i el públic aguantant estoicament entre sospirs i estiraments musculars reprimits, com molt bé comenta Temps perdut.