divendres, 25 d’abril de 2014

L'orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang

El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.



L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.



dilluns, 14 d’abril de 2014

Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

El muntatge del Lliure era prou fidel al text original d'Ibsen, que he llegit en la traducció directa de Jem Cabanes, probablement la diferència més important és que a la representació el matrimoni Stockmann tenen una filla gran i un nen de bolquers, mentre que al text original els fills són tres: la filla gran i dos nens que ja van a escola. L'obra s'acaba amb els nens que han de tornar a casa perquè els esbatussen a l'escola i el pare els diu que no hi tornaran més, i que els farà classe ell mateix a casa juntament amb nens de carrer ("necessito almenys una dotzena de nois"). Els nens estan contents per la nova situació ("Visca!") i pregunten amb innocència "però què farem, quan siguem homes dignes i lliures?"

La postura del pare Stockmann és moralitzant i revolucionària, i llegit avui és difícil de dir si el podríem considerar de dretes o d'esquerres, un revolucionari de dretes o un revolucionari d'esquerres, l'únic que està clar és que la societat és falsa i està corrompuda d'arrel, "un femer", i només hi ha una opció per regenerar-la, que és viure amb la veritat i la dignitat sense defalliment. Podríem dir que l'obra tracta del conflicte pel pas d'una comunitat tribal a una de social: "Només pensen en la família, però no en la societat!", es queixa el protagonista ja abans de ser repudiat.

Uns dels aspectes extraordinaris de l'obra és que mostra el naixement de la societat democràtica liberal capitalista que, amb algunes modificacions, ens ha arribat fins a avui dia. I els escandinaus ens porten una pila d'anys d'avantatge en la matèria, perquè el text es va estrenar el 1882 i molts dels aspectes i problemes de la nova societat ja són tractats en l'acció dramàtica mentre que nosaltres hem tardat un segle a trobar-nos-hi, i encara no ens n'hem sortit.


Tots els homes són iguals i tots tenen dret a vot (en aquest cas vull dir explícitament homes, mascles), els mitjans de comunicació són els que senyalen el sentit del vot de la "incommovible majoria", i per tant tenir el poder consisteix a controlar-los, els quals alhora, per subsistir, s'han de deixar controlar, han de "blegar-se als sentiments del públic". A tots plegats, el que en última instància els cal és "conèixer els sentiments de la majoria", perquè en una societat on ja no mana l'aristocràcia la majoria és l'únic que importa, la majoria que no vol maldecaps, "el públic [que] va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té." Per això l'assemblea general és un orgue de gats que en cap cas qüestiona la veritat establerta.

Una nova societat implica un home nou, i l'home que resisteix és "l'home que vol fer veure que és", com es queixa la joveneta Petra. El que importa és dissimular, fer veure que ets, i el pitjor que pots pretendre és ser honest. És imprescindible calcular a cada moment què dius i què fas, a qui dones suport, amb opció a revisió sense remordiments. Els reis d'aquest nou comportament són els representants del tres pilars del poder: el batlle, el director del diari, i el representant de les pimes. Tots tres s'omplen la boca de "seny i moderació", de "ho faria però no goso", Ibsen ho repeteix fins a la burla, els veu com a antídot més potent al canvi i permanència de la corrupció soterrada. Uns representants del poder que es malfien de qui és honest, convençuts com estan que l'honest en el fons ho és per aconseguir algun benefici ocult, cree el ladrón que todos son de su condición. Són els mateixos amb qui ens trobem només que obrim un mitjà de comunicació. Mentrestant, els que tenen el capital es mantenen a l'ombra poc amics del soroll com són, i vetllen pels seus interessos: "Als rics, els diners no ens sobren pas, recordeu-ho."

Una obra que també té la virtut de manual per sobreviure en la nostra societat.