dilluns, 8 d’abril de 2013

Una història catalana, de Jordi Casanovas

Una vegada feia cua en una caixa de supermercat a Sort i la dona del davant, del país i d'edat avançada, parlava per qui volgués escoltar-la sobre una expressió concreta que ella la deia d'una manera determinada i "en català" se'n deia d'una altra. Xafarder com sóc en aquesta mena de temes, vaig introduir-me al monòleg per preguntar-li a què es referia amb allò de "català", i va barbotejar, "en català, allà a Barcelona, però aquí ho diem així".

Aquesta escena no me la podia treure del cap mentre veia i escoltava els diferents escenaris d'Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Nacional, tots ambientats fa una vintena d'anys: una casa aïllada a la part de muntanya del Pallars, uns pinxos que es busquen la vida al Somorrostro, gent de casa bona barcelonauta, i la Revolució Sandinista. Curiós tot plegat, que l'autor i la companyia per analitzar "un poble que se sent orgullós de demoninar-se català", utilitzin personatges que fet i fet no es considerin catalans. Hauria valgut més la pena fer servir Vilafranca. Llàstima.

Malgrats les interpretacions notables, les escenes de les dues primeres parts transcorren amb uns quants gags i situacions que no aporten res de tan vistes (els feréstecs de Rusiñol i els pijoapartes de Marsé), però en l'última part es tensa tan la corda de la versemblança que el muntatge arriba als cims més alts del ridícul.

© David Ruano/TNC

divendres, 5 d’abril de 2013

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès

No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.

Crec que és una obra difícil de retenir per a l'espectador, possiblement perquè es basa en un seguit de seqüències protagonitzades per un individu perdut vagarejant per escenaris que coneix, d'una adolescència que potser va ser prou feliç, per què no. Del muntatge del pre-Lliure no en recordava les escenes, només l'atmosfera i la tensió, i el moment en què una noia diu "és un nom molt dolç", i l'Eduard Fernández pasejant-se damunt les vigues. El muntatge actual al Romea ressalta la societat 13 rue del percebe però en amarg, amb uns individus que viuen sense preguntar-se res, perquè toca viure, un Gran Hermano realista. En Roberto és una formiga esgarriada que altera l'odre, i no té lloc a l'escenari.