dilluns, 18 de març de 2013

Espanya contemporània (1814-1953), de Jaume Vicens Vives

Aquest és un llibre recuperat, ja que és la traducció de tres capítols que va escriure Vicens Vives per ser publicats a Itàlia per a un public ampli. És per això que en tota l'obra hi trobem comentaris de la mena sobre això no hi ha res estudiat, o aquí hi ha molta feina a fer, o tots els treballs sobre aquest tema són publicitat d'un bàndol o altre. Desconec si després de 60 anys la historiografia s'ha desenvolupat tant com Vicens hagués volgut, és un dubte que m'ha quedat obert i m'agradaria aclarir-lo. El text ha estat editat per Miquel Àngel Marín Gelabert, que ha fet una gran tasca perquè tot i que el text original no es va arribar a publicar, posteriorment ho va ser parcialment en francès amb modificacions per alleugerir l'estil directe d'alguns fragments, com pot comprovar el lector que s'entretingui a consultar les notes.

Vicens Vives fa una síntesi divulgativa de la història de l'Espanya moderna, que per ell és de la retirada de Napoleó fins al dia mateix que escriu. Espanya hagués viscut una evolució similar a la de la majoria de països europeus si no hagués estat per la invasió napoleònica, que va provocar la creació de l'Espanya bipolar que ens arriba fins avui dia: d'una banda la laica anticlerical, i de l'altra la tradicionalista ultracatòlica. Els períodes als quals l'autor presta més atenció són, en conseqüència, les lluites sense cap mena de diàleg entre liberals i carlins, els pronunciamientos militars, l'invent de la Restauració amb elogis a Cánovas ("va voler fundar un Estat legal, sense arbitrarietats, que reposés damunt les forces vives del país (terratinents, industrials, burgesos) i damunt un exèrcit sense vel·leïtats de pronunciaments"), el fracàs per la inestabilitat social, l'arribada de Privo de Rivera, la ineptitud de la Monarquia i els vaivens de la República, la guerra que feia temps que es coïa i la victòria de Franco. Vicens té clar que el resultat de la guerra va dependre absolutament de la conjuntura europea, i que el seu escurçament o allargament hagués donat un resultat diferent.

Tot i que feia quatre dies de la contesa i que Franco assumia el poder absolut, Vicens anteposa el rigor científic a qualsevol biaix ideològic o nacionalista. És interessant quan tracta l'evolució de l'exèrcit espanyol, que passa de sostenir el liberalisme (s. XIX) al conservadurisme més radical (s. XX), i la defensa d'algun polític com l'esmentat Cánovas, però a la majoria els blasma per practicar la tàctica de curta volada. A més, no s'està de desaprovar els moviments revolucionaris obrers, incapaços de fer-se amb el control de la situació ni d'organitzar res de bo, i els burgesos, absolutament apàtics a l'espera que algú els tregui les castanyes del foc (en això coincideix amb Gaziel).

És curiós que en cap moment parla del concepte de nació sobre Espanya, així com el conflicte territorial és gairebé sempre absent en el llibre, amb l'excepció dels cantonalismes, i algun esment escadusser a les divergències entre Castella i Catalunya: "A Catalunya era possible un règim republicà; que no fos viable a Castella justifica una vegada més les evolucions històriques divergents de dues mentalitats autòctones."