diumenge, 25 de juliol de 2010

El joc i el llibre


"Pese a que yo guardaba una cauta distancia de unos diez metros, las letras y los colores anarajados de la caja resultaban perfectamente visibles y familiares: era el Tercer Reich, mi Tercer Reich. ¿Qué hacía el Quemado, a esas horas, con mi juego? ¿Acaso había ido al hotel e Ingeborg por despecho se lo había regalado? ¿Lo había robado? Preferí esperar sin hacer ninguna clase de preguntas pues intuí que en la oscuridad, entre el mar y el Paseo, había otra persona y pensé que ya tendríamos tiempo el Quemado y yo para resolver nuestros asuntos en privado. Así que me quedé en silencio y aguardé. El Quemado abrió la caja y comenzó a desplegar el juego en el parapeto. Va a estropear las fichas, pensé, pero seguí sin decir nada. La brisa nocturna movió un par de veces el tablero. No recuerdo en qué momento el Quemado dispuso las unidades en unas posiciones que nunca antes había visto. Mal asunto para Alemania. Tú llevas Alemania, dijo el Quemado. Tomé asiento en el parapeto, frente a él, y estudié la situación. Sí, mal asunto, todos los frentes a punto de romperse y la economía hundida, sin Fuerza Aérea, sin Marina de Guerra, y con un Ejército de Tierra insuficiente para tan grandes enemigos."

diumenge, 18 de juliol de 2010

El Tercer Reich, de Roberto Bolaño

El Tercer Reich és una novel·la de pèrdua de contacte amb la realitat i embogiment a causa de la passió pel joc, com n'hi ha moltes, però la novetat és que el joc no són les cartes (sempre em ve al cap la dama de piques picant l'ullet) ni els escacs, sinó els jocs de guerra o wargames, però no els més estilitzats i simplificats que corren ara, sinó els de mapes hexagonals d'un gruix de full de paper, comptadors de cartró i regles de l'extensió d'una nouvelle, dels quals Roberto Bolaño era un gran afeccionat. Precisament per això sobta que l'autor acabi oferint aquesta visió negativa i una mica suada del món del joc (ja sabem que jugar massa pot tornar boig, però també estimar o menjar massa, o voler massa diners o poder), i el narrador que assisteix en un congrés internacional de jugadors afirma que "llegué a la conclusión de que el ochenta por ciento de los ponentes necesitaba atención psiquiátrica. Para consolarme me repetía que eran inofensivos."

Com a lector-jugador m'ha agradat trobar-me amb un autor que sap de què parla, però sense descobrir en cap moment el to: no sé si Bolaño es riu de tot aquest món lúdic, o es riu dels que el critiquen, què pretén en el fons. Fa, això sí, la impressió de novel·la inacabada. El que és clar és que el protagonista és un personatge peculiar però aparentment assenyat, amb l'ambició del campió (és el campió d'Alemanya de la seva especialitat), i escriu un dietari que és l'obra que tenim a les mans, el gènere ideal per anar descobrint el seu procés d'embogiment. La vida real es barreja amb els moviments damunt el tauler, fins al punt que a la fi al dietari en lloc de posar el dia en curs al capdamunt del full hi posa la data de la batalla.

Dic que el narrador és aparentment assenyat perquè és jove, amb una xicota fogosa acabada d'estrenar, se'n van a la Costa Brava en ple agost de vacances, i al noi no se li acut res més que muntar a l'habitació un tauler permanent de Rise and Decline of the Third Reich (el llibre mai no l'esmenta clarament, però ha de ser aquest), amb els comptadors que no cauen mai tot i el servei de neteja (inversemblant), i pretén escriure articles per a revistes especialitzades. A partir d'aquí vivim la fricció entre el món hedonista "del carrer" (la xicota i altres turistes i autòctons que només volen prendre el sol, llegir novel·la fàcil, anar a la disco, beure i cardar) i el món "dels jugadors", un món hermètic i obsessiu, sacrificat, "el rigor del tablero hexagonado". Aquesta confrontació és el millor de la novel·la. "El amor, ya se sabe, es una pasión excluyente, aunque en mi caso espero poder conciliar la pasión por Ingeborg con mi dedicación a los juegos": desig càndid i inabastable on n'hi hagi. La noia s'avergonyeix que el seu xicot parli de les seves batalletes en públic, i en una discussió li retreu que "todas la han tocado" referint-se a una amiga seva amb fama de fàcil "pero tu estabas encerrado en la habitación con tu guerra." Més clar l'aigua: la noia s'estimava més que el seu xicot grapegés i intentés tirar-se la seva amiga que no perdés el temps jugant, preferia que fos un noi normal al cap i a la fi. Després d'aquesta confessió les coses ja no poden continuar igual, "en ese momento se rompe algo. Ignoro qué, aunque intuyo su importancia."

Els jugadors com els fanàtics religiosos acostumen a fer proselitisme, el narrador és clar que no pot evitar-ho, i acaba captant el personatge més estrany i estrafolari de la Costa Brava (un cop més l'etiqueta pejorativa per al món dels jocs). Juguen una partida que dura dies i el novell l'acabarà guanyant, fet del tot inversemblant si tenim en compte que les mateixes regles del joc adverteixen d'entrada que "it takes several play sessions before a new player begins to become familiar with this game". La novel·la és plena d'elements al límit de la versemblança, i aquest de debò que li fa molt de mal, però el pitjor de tot és que també és plena de línies argumentals que no s'acaben, personatges mig dibuixats dels quals perdem la pista, i una tensió dramàtica imitació (suposo que paròdia) de les novel·les de misteri que es dilueix en un anticlímax soporífer. Però quan es fa una paròdia es fa fins al final. Val a dir que el llibre s'ha publicat postumament, per tant no sabem si l'autor hagués volgut que es publiqués tal com el llegim. Estem davant el debat mil vegades debatut de si els textos incomplets i inèdits dels autors de prestigi s'han de publicar per al gran públic o mantenir-los al calaix per als estudiosos. Personalment, m'ha agradat la lectura pel tema dels jocs, no sé què pensarà el públic en general, ni els bolañòfils que n'hi ha molts. Al cap i a la fi és una novel·la molt millor que moltes de les que es consideren acabades i revisades, com les protagonitzades pel detectiu Florian Linden suposo.