dimecres, 24 de febrer de 2010

Luis XIV, rey de España, de José M. de Bernardo Ares

El subtítol del llibre és De los imperios plurinacionales a los estados unitarios, o sigui la defensa de la tesi que els estats-nació neixen al segle XVIII, l'estructura política anterior es basava en territoris amb una població més o menys homogènia culturalment, més o menys units pel rei, primus inter pares. O com deixa clar Lucien Bély, el prologuista, "las relaciones no son todavía internacionales ya que las naciones no existen". Amb Espanya i Àustria (i el Sacre Imperi) no sols s'acaben o s'esllangueixen els imperis plurinacionals, sinó també el concepte de primus inter pares, ja que el rei vol ser l'únic, l'inqüestionable, el centre, l'estat, el sol.

L'autor dóna per entès que amb la mort de Carles II i la presa de possessió de Felip d'Anjou (Felip d'En Jou, segons un dietarista català de l'època), aquest, convertit en Felip V d'Espanya, no deixa de ser un titella del seu avi, el rei de França. Aquesta acumulació de càrrecs és el que va fer esclatar la guerra, perquè els austríacs exigien l'herència que creien que els corresponia, però els anglesos (aviat Regne de la Gran Bretanya, autèntics vencedors de la guerra) i els holandesos no podien tolerar tanta acumulació de territori en les mateixes mans (pensem en l'altra banda de l'Atlàntic, i que Portugal a l'inici de la guerra encara era aliada de França). La dependència de Felip V del seu avi duraria uns anys, perquè amb temps i una canya va anar agafant responsabilitats fins a acabar sentint-se realment el rei dels espanyols, i fins va acabar renunciant al dret d'ocupar el tron de França, al qual tenia dret per la mort de l'hereu de Lluís XIV, requisit indispensable perquè s'acabés la guerra. Malgrat tot, els funcionaris i militars van seguir sent francesos perquè els espanyols del règim anterior eren una nul·litat, a part que l'imperi estava socialment i econòmica a la bancarrota. La noblesa espanyola, austriacista i felipista, surt ben retratada en bona part del llibre.

Si Lluís XIV era un "nacionalista", va ser una raó "nacional" la que va fer que optés per acceptar l'herència, va triar el millor per França, o sigui ell. Però acceptant-la havia de complir unes condicions molt ben detallades al testament, i les va anar incomplint totes, una a una: els regnes d'Espanya i França no podien unir-se mai de la vida, i Lluís XIV el mateix 1700 va reconèixer el dret de Felip V a la successió de la corona francesa (desig d'una "monarquia universal"); l'imperi espanyol no es podia disgregar sota cap concepte, i el 1701 el rei sol va començar a posar el nas i les tropes als Països Baixos Catòlics, tan anhelats, a part que la pau final es va fer a costa de territoris espanyols; i el nou rei d'Espanya havia d'acceptar les llibertats, lleis i costums de tots els regnes de l'imperi, i ja sabem que els aragonesos vam acabar ben servits d'aquest conflicte. L'autor no aprofundeix gaire en aquest últim tema, i és comprensible perquè encara el patim, és el pecat original de la fundació de l'estat-nació espanyol. Tira pilotes fora: els responsables de la desaparició de la Corona d'Aragó ("privilegios de Cataluña" segons ell) són els estrangers, "en el contexto de una guerra de Luis XIV -no de España y menos de Castilla- contra los aliados, no contra Cataluña": "la desestimación de Luis XIV, el abandono de la reina Ana primero y Jorge I después y el empecinamiento de Carlos VI."

El llibre s'acaba amb uns capítols dedicats a les guerres a l'altra banda de l'Atlàntic, pel control de les colònies, i com van fer-s'ho els anglesos per convertir-se en la potència del segle XVIII, una mica decebedors perquè aporten moltes dades i línies d'investigació però poques concrecions.

divendres, 19 de febrer de 2010

Felipe V y el triunfo del absolutismo, de Joaquim Albareda

Aquest llibre és la traducció castellana de Catalunya en un conflicte europeu, títol adequat ja que realment analitza el paper del Principat durant el canvi dinàstic a l'Espanya del 1700. En concret estudia les causes del canvi de bàndol de catalans i de tots aragonesos als anys 1702 a 1705, de preferir en Carles a en Felip, tenint en compte que va ser un canvi de gran part de la població i no d'una minoria selecta. La gal·lofòbia imperava a tot Espanya i a tots nivells, però a Catalunya s'accentuava: els records de les últimes invasions eren recents i, encara pitjor, coïa l'annexió dels comtats del nord. Catalunya era important per proclamar-se rei d'Espanya, i per tant tots dos aspirants van fer mans i mànegues per guanyar-se-la.

Felip, ja V, va venir a Barcelona i va jurar les Constitucions. També va concedir tot el que creia que podia concedir. Ara bé, amb el temps la gent es va coneixent i els modes de com s'és realment, sense caretes, van aflorant. Algunes actuacions del nou rei no van agradar gens: va canviar un virrei estimat per un ministre castellà acòlit, va expulsar comerciants anglesos i holandesos de la ciutat, però el pitjor eren les disputes provinents del conflicte de legitimitat política: si el rei tenia el poder absolut, aleshores les lleis estaven per sota d'ell encara que les hagués jurades.

En aquesta escletxa van saber negociar els anglesos, mestres de la diplomàcia, que havien aconseguit poc abans que Portugal (1703) i Savoia (1704) canviessin de bàndol. Amb Aragó, i més concretament amb Catalunya, ho van aconseguir el 1705, el mateix any que Lluís XIV, el rei sol, va començar a oferir la pau a Anglaterra, perquè ja n'estava fins als nassos de la guerra provocada per l'entronització del seu net i veia que no en trauria res de bo, com va acabar sent. Però els anglesos s'estaven posant les botes a base de victòries militars amb en Mambrú i no van començar a pensar en la pau fins al 1709, després que els torys fessin fora els whigs del parlament. Amb les excuses que ells, els torys, no havien firmat cap pacte amb els catalans, que havien estat els whigs, i que en Carles passava a heretar el tron del Sacre Imperi, van deixar aquesta dissortada i trista terra sola en el món. L'agonia va durar fins al 1714 com bé sabem i patim.

dimecres, 17 de febrer de 2010

España en 1700. ¿Austrias o Borbones?, de Ricardo García Cárcel i Rosa María Alabrús

Un llibre de divulgació de poc més de cent pàgines, amb el retrat del rei encantat a la coberta, que compta amb l'aptitud no esbiaixar-se excessivament en direcció a cap nacionalisme, cosa difícil pel fet que tracta l'època que es considera bressol de l'Estat espanyol. L'anàlisi només tracta la Guerra de Successió com a conseqüència, fet inevitable d'una societat sense valors, desanimada i en bancarrota comercial, per tant endinsa l'anàlisi en l'Espanya dels últims Àustries, centrada sobretot en els aspectes socials. Els autors dubten que a aquesta dinastia es pugui deslligar de l'absolutisme, forma de govern que tradicionalment s'ha associat als Borbons.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."

Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i
amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.

L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.