Indigació, de Philip Roth

Vaig sentir una vegada a la ràdio que si algú està obsedit en la idea que el seu cònjuge l'enganyarà, aquest finalment l'acaba enganyant, pel fet que la idea passa a convertir-se en una designi del destí. De la mateixa manera, els lectors d'Indignació sabem des del primer moment que a en Marcus, noi jueu assenyat, obedient i d'excel·lents, li'n passarà una de grossa després d'haver fet els divuit anys, ja que el seu pare, un carnisser que només sap que "treballar de forma fanàtica", es trastoca temorós que al seu primogènit i fill únic pugui passar-li'n una de grossa. Per això en Marcus es veu obligat a abandonar el seu cau més o menys confortable del seu poble de l'est nord-americà on els jueus van fent la seva, i fugir oest enllà (amb això els nord-americans tenen avantatge en aquell llamp de país), a un estat de l'Amèrica profunda, a una "fastigosa universitat de fariseus", laica però de missa obligatòria, plena de "somriures desproveïts de sinceritat" i "rectitud opressiva" que trastoquen els alumnes, amb uns professors evangèlics convençuts que "no hi ha res de més important a la vida que les normes" (n'hi ha un que cada cop que fa un gol exclama "un xut per Crist").

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de Philip Roth i en totes he trobat com a eixos centrals la vida universitària, el sexe i la hipocresia social. Un retrat social d'alta tensió on ens podem emmirallar. A Indigació potser l'últim element, la hipocresia social, és el que agafa més força, i d'aquí el títol de la novel·la, tenint en compte que se situa al 1951, en una societat en transformació per la fi de la segona Gran Guerra i l'inici del boom econòmic, però dins d'una guerra oculta encara pitjor, la Guerra Freda, i la paüra de la població davant "la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica", on la Guerra de Corea n'és un tast. Ja podem anar fent, amb els nostres estudis i feinetes i famílies, que si la conjunció internacional se'ns gira en contra hi tenim poc a pelar. Un altre tema important de la novel·la és la conjunció del judaisme amb la vida moderna, situació que provoca remordiments al pobre Marcus: quan s'ho passa bé o sent plaer pensa "en què devia haver fet mal fet perquè se me n'hagués presentat l'ocasió". De fet, l'únic que fa mal fet és que s'atreveix a "plantar cara", actitud que curiosament el degà li retreu que no fa, i va directe a l'escorxador mentre els seus companys wasps i despreocupats van fent la viu-viu i aixequen el país.

La zona, de Serguei Dovlàtov

¿És possible parlar del cantó fosc de la vida sense recrear-se en la morbositat? És més, ¿hi ha algú que ho pretengui, tenint en compte que la morbositat fa pujar audiències com una esperitat? Doncs sí, Serguei Dovlàtov deixa de banda "els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc que la sensació que semblarien especulatius", ja que "el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els mostres." Dovlàtov va treballar realment de vigilant en una presó de la Rússia soviètica, per això podem dir que La zona, traducció de Miquel Cabal, és autobiogràfica, però en Dovlàtov tampoc no parla d'ell, no en vol parlar, sinó de les persones en general.

Ara bé, de la mateixa manera que no és bonic recrear-se en la misèria de l'ambient, tampoc no ho és obviar-la, pel fet que "l'home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies. Sobretot en un camp." La presó té les seves lleis, és una societat en petit, i tothom s'hi adapta com pot, si no en queda bandejat, treballadors inclosos, vigilants, administratius i personal sanitari (-Tens massa miraments amb els presos. -És que em sembla que sóc com ells). El comunisme és un paradís (-Qui es quedi enrere no ens l'endurem al comunisme, acabarà els seus dies en el sistema actual) que no acaba de funcionar, perquè tothom s'hi refereix amb un somriure sota el nas. I pobre del que cau en doctrines de redempció, perquè el vigilant pensa en un moment de feblesa que "Són bona gent... Encara que siguin delinqüents, clar... Però és que la vida els ha fets malbé, l'entorn els ha engolit", que ja n'hi estan fent una de bona.

Dovlàtov va ser censurat al seu país i, emigrat als EUA, va intentar publicar els seus llibres. Aquest, en concret, li va anar arribant per fragments, i aquesta fragmentació és la que tenim publicada juntament amb les cartes explicatives al seu editor, perquè és un material no gens fàcil d'entendre per als desconeixedors de la societat penitenciària, de la zona.