dissabte, 25 d’abril de 2009

Dead cat bounce, de Chris Kondek

El millor de l'espectacle és que va lligat amb la connexió a temps real de l'última hora i mitja de la Borsa de Nova York (per tant dissabtes i diumenges no hi ha funció), amb improvisacions incloses. Tot plegat li treu l'aire de postís i programat que tenen les obres amb guió tancat, i li afegeix un toc de desconcert: més pròxim a la vida en definitiva. El món de l'art no acostuma a tenir gaire bones relacions amb el financer, i l'espectacle no deixa de tenir l'habitual tuf de moralina quan els artistes toquen el tema, però encara és força suportable, no voldria ni imaginar què hagués passat si hagués estat ideat per catalans o espanyols. Ens trobem davant algunes idees bones i altres ja molt vistes i sentides, i força simplificació, per la durada del muntatge, i alhora repetició, per la naturalesa de l'activitat humana que s'estudiava i emulava: comprar i vendre elements del tot desconeguts amb constants variacions de preu.

Els millors moments van ser quan, al començament, es va passar recompte de les diferents quantitats que havíem pagat el públic per entrada (de 19 a 0 euros) -això es podria fer a cada obra, ajudaria a fer entendre moltes coses del teatre i d'una funció concreta-, i quan el creador, director i intèrpret de l'espectacle va demanar perdó al públic com a nord-americà que és, perquè aquí a Barcelona gairebé tothom li ha dit i repetit que la crisi actual és conseqüència de mals hàbits de les entitats financeres nord-americanes. Fet i fet, un muntatge prou interessant i curiós, i fins i tot útil en un país de població amb coneixements econòmics ínfims. La borsa ahir va pujar, però nosaltres hi vam perdre un percentatge considerable, sobretot perquè vam invertir-hi en l'última hora abans del tancament, que va ser baixista.


dimecres, 8 d’abril de 2009

Benito Cereno, de Herman Melville

No havia sentit parlar abans d'aquesta narració de poc més de cent pàgines de Herman Melville, tot i ser "considerada pels crítics i escriptors més prestigiosos com el millor conte que mai s'hagi escrit en llengua anglesa" segons diu la contrecoberta, edició de Laertes, traducció de Roser Berdagué. Pot ser un llibre difícil de llegir per a un lector actual, perquè la descripció campa per tot arreu i la tensió narrativa no comença fins a la pàgina 28, en el moment es produeix una agessió amb un coltell com qui no vol la cosa. Perquè malgrat l'atmosfera de misteri i estranyesa present en tota l'obra, en cap moment no es produeix un daltabaix ni una gran batzegada ni un cop d'efecte espectacular, tot flueix i rutlla encara que sigui amb calma tensa, i amb una mica d'ironia per rebaixar-la, com quan el capità s'afaita amb una bandera espanyola per pentinador.

Tota l'acció passa "en un vaixell estrany" abandonat a prop de la costa on "hi ha una història estranya i a bord hi va gent estranya", el primer de tots el capità, Benito Cereno, "que o bé era un boig inofensiu o un maligne astut." D'una possibilitat a l'altra n'hi va un tros, però per sort qui li fa d'antagonista és un altre capità, un nord-americà molt assenyat que no perd la calma i ho analitza tot, de nom encara més estrany que el de l'espanyol, Amasa Delano, tot i que sembla ser que va existir realment. L'ambientació és de fantasmes però el tema principal és la lluita per l'esclavitud i la dignitat humanes, en una època de misèria, perquè l'abundància en excés pot portar a la perdició com podem contemplar diàriament al nostre voltant, però "en els exèrcits, en les armades, en les ciutats o en les famílies, i fins i tot en la mateixa naturalesa, no hi ha res que menyscabi tant el bon ordre com la misèria."