divendres, 9 de gener de 2009

Acció de Gràcies, de Richard Ford

El to és molt important, sobretot en una obra llarga, la sosté o la fa miques. Acció de Gràcies de Richard Ford, en traducció de Jordín Martín Lloret, gasta un to sarcàstic i de tornada de tot. El protagonista és un agent immobiliari de cinquanta-cinc anys a qui el càncer de pròstata (tractat a la Clínica Mayo) i l'abandonament de la segona dona fa veure les coses d'una altra manera. Viu marcat per l'ambient liberal, llegiu-hi demòcrata, del Nord-est nord-americà on viu, un "ambient supervisat, pseudocomunitari, humanistoide i cooperatiu" que respecta tota mena de minories i té cura que les expressions lingüístiques no puguin ferir ningú, que ha substituït el bar de tota la vida on era possible menjar a bon preu "un bistec amb formatge de primera" per un "restaurant supercar" o un "Restaurant de Menjar Sa" on els clients a la cua "es pregunten si el cebiche a la romana porta algun peix inclòs en la llista d'espècies en perill d'extinció o si el cafè prové d'un país que figura al rànquing dels cent països més oprimits del planeta".

La novel·la va plena de moltes coses d'un món que s'assembla al nostre, o millor dit nosaltres ens assemblem a ells. Ens trobem a les escorrialles del boom immobiliari, es comença a apagar una època en què "qualsevol que tingui una excavadora i un telèfon mòbil, i que no estigui ja al corredor de la mort, es pot fer ric sense necessitat de llevar-se al matí." Una situació com la que hem viscut aquí: "De la nit al dia les cases més depriments i amb prou feines habitables dels barris negres que fins aleshores havien estat marginals es van convertir en habitatges de primera qualitat i van esdevenir inaccessibles." La gent té ganes de comprar i s'hipoteca fins als queixals del seny, la qüestió és comprar el que sigui, per oblidar les misèries de la vida. És bo canviar de casa sovint (això aquí no passa tant) i el cotxe ha de lluir com més millor (això sí). El comerç és una activitat sagrada tot i ser un "marxandatge en el qual et venen gat per llebre."

Tot això ho explica en Frank Bascombe, el protagonista, sarcàsticament i de tornada de tot, tota l'estona, també quan es lamenta del que ha estat la seva vida.
Molts comentaris brillants i punyents. Un discurs no tan depriment i nihilista com el que gasta Michel Houellebecq, més aviat com el de l'Empar Moliner d'aquí. Un to divertit que s'aguanta una bona estona, però no les gairebé sis-centes pàgines que dura la novel·la, i menys quan les dianes són sempre les mateixes. Jo n'he llegit una tercera part. Massa palla, llàstima.

divendres, 2 de gener de 2009

La tragèdia del rei Lear o El rei Lear, de William Shakespeare

Vam escoltar el primer acte d'aquesta tragèdia a la llibreria La Central de Barcelona, amb les veus de Lluís Soler, Sergi Belbel i altres actors, per presentar la traducció nova que n'ha fet el primer. Tot un luxe. Un cop a casa, n'hem anat continuant la lectura dramatitzada a partir de la traducció de què disposàvem, la de Salvador Oliva del 2003. Més de dues-centes pàgines amb paraments militars inclosos, una extensió gens habitual per a una obra de teatre, la posada en escena es deu allargar prou perquè els espectadors remoguin el cul al seient.

L'obra té dues trames però ambdues vénen a tractar del mateix: els pares que són rucs i busquen i exigeixen el reconeixement dels fills, i és clar, els fills bons acostumen a passar desapercebuts i els dolents aprofiten per fer la gara-gara i quedar-se amb l'herència. I com en tota tragèdia, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, i al final mor gairebé tothom. Els dolents perquè han de ser castigats, els pares perquè han estat prou ignorants de provocar i incentivar el daltabaix familiar (i polític), i la filla bona perquè confirma la norma que reben justos per pecadors. Només queda el fill bo del comte de Gloucester, el que no és fill de puta, perquè hi ha d'haver algú que hereti la corona i no s'acabi el muntatge polític. En tot cas els fills, tant els bons com els dolents, són els que es mantenen més dignes, accepten el rol que els toca jugar i els designis de la mestressa fortuna ("La roda ha completat la volta, i aquí em tens").

Una de les últimes frases de l'obra és "Diguem el que sentim, no el que hauríem de dir". La sinceritat. Però és clar, la sinceritat només és possible en àmbits molt íntims, i encara. Quan el rei reuneix tota la cort i demana a les filles què senten per ell, estem parlant d'un acte d'estat, i és absurd pensar que elles puguin ser sinceres. La filla bona calla per pudor, però que sa majestat els ho demani demostra com n'és de burro i per tant mereix quedar-se cec i morir, com en Gloucester. ¿Algú creu que en una declaració pública un polític, un empresari, un comunicador com diuen ara, pot dir tota la veritat sense donar-hi voltes? ¿Algú creu que en una relació de poder pot haver-hi sinceritat? Els ingenus que ho creguin mereixen ser castigats. La paraula precisament s'ha creat per girar i regirar el missatge, i qui exigeix que les coses siguin clares s'ha equivocat de partida. Les regles d'un joc de taula han de ser clares, i si són simples millor, però les de la vida no ho poden ser mai.

De fet, un únic personatge té el luxe de ser sincer, de xerrar el que li surt dels nassos i és, naturalment, el bufó, ximple en la traducció de Lluís Soler. És l'únic que té dret a dir al rei que s'ha equivocat i que és un idiota, "sou un zero a l'esquerra. Jo mateix sóc més que vós, ara. Jo sóc un bufó i vós no sou res", i "no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." Això és possible perquè no és tingut per res, la llibertat ja ho té això, la fan pagar amb el menyspreu i l'apartament. O caixa o faixa. Fins i tot a la relació del dramatis personae el bufó no té paper propi, surt al final de tot amb els personatges de farciment entre "un metge" i "un herald", en un intent d'amagar-lo i negar-l'hi la importància.

Foto dels Gegants de Mataró.

Actualització 10/01/08: Avui he descobert que també hi ha una traducció de Joan Sellent d'aquesta obra, si en Josep M. de Sagarra també en va fer, ja en són quatre. Es veu que anem sobrats, o mal coordinats. Per cert, en les altres edicions el bufó no apareix tan avall en el dramatis personae.