diumenge, 28 de desembre de 2008

La llibreta groga, de Robert Saladrigas

Una constatació: els rics s'avorreixen. Una altra constatació: a escriure tothom s'hi atreveix. A partir d'aquí Robert Saladrigas construeix el món d'Alexis Casas, pilot d'avió de cinquanta anys, amb família estàndard establerta a una casa aïllada de disseny a La Garriga. Avorrit de tot (l'edat ja ho fa, això) agafa una excedència entestat a escriure "una peça única", però sense la voluntat de ser escriptor ni encara menys novel·lista, perquè aquests estan subjectes "a la tirania de la imaginació". Però és clar, Alexis en el fons no sap de què escriure tot i disposar en la seva nova vida de molt de temps per pensar, recordar i passejar, i la seva situació no dóna per gaire a l'autor, per això La llibreta groga s'omple tota d'històries paral·les, "episodis breus i descontextualitzats, circumstancials, ordinaris i extraordinaris, que han afectat directe o al·lusivament amb el narrador. O sigui relats temporals, sense abans ni després."

El llibre és això, no ofereix més ni menys, per tant no es pot dir que ens trobem davant d'una novel·la, de manera conscient pretén ser una antinovel·la. Aleshores l'interès que pot oferir depèn dels "episodis breus i descontextualitzats", una mica de tot, el retrobament de l'Alexis amb una antiga amant (res ja no és el que era), o amb un antic company de feina que ha acabat en un sanatori, les queixes de la famíla per sentir-se excloses, la confessió desgraciada i rabiüda d'una de les filles, la pidolaire de l'Eixample, la princesa guatemalenca afincada a Gràcia, o el viatge furtiu de la noia portuguesa. Al final, això sí, Alexis acaba desentenent-se de tothom. Com a lector, el meu interès cap a l'obra ha anat en augment a mida que anava avançant en la lectura i he acabat valorant-la positivament, però no hi he pogut deixar de veure una tirada a exercici d'estil, més quan a l'últim capítol el narrador es dirigeix al protagonista en segona persona. Un protagonista que carrega un sopor existencialista tan depriment, que hi ha el perill que se'ns acabi encomanant.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Mil cretins, de Quim Monzó

Havent llegit a la premsa, tant en paper com digital, i no un cop ni dos, que el nou llibre de Quim Monzó era totalment diferent, que encetava un nou registre, he trobat que segueix per complet la línia habitual. Sobrietat, rigor, imaginació i denúncia en forma de narrativa curta, de vegades molt a la vora de l'articulisme que li podem llegir amb més freqüència. "Que no siguin ostentosos ni mesquins", així són els taüts que busca un personatge per encabir-hi els seus morts i així són els seus contes. Els temes, els habituals de tota la vida: la dificultat de les relacions socials sobretot les de parella, la incompetència i el tocacollisme del proïsme, les misèries del món literari. Una novetat sí que és el tractament de la degeneració dels humans i la no-vida deplorable que porten ja sigui a residències o cases pròpies, i per extensió la no-vida dels seus fills que pateixen la situació, abans i després de la mort dels pares. Aquest és un tema força nou en literatura, i és que realment abans la gent es moria quan tocava, i ara la tecnologia fa que en molts casos ens allarguem més del que seria prudent, encara que a l'hora de la veritat a ningú no li agrada deixar de respirar, tot sigui dit. Dissabte, d'altra banda, és un dels contes més interessants i bells de denúncia del masclisme que he llegit mai, una bona lliçó perquè Monzó sempre es riu del feminisme (i tants d'altres ismes) de pa sucat amb oli.

Una altra novetat és que en un conte hi apareixen fantasmes, crec que mai no hi havia trobat un element fantàstic d'aquesta mena i calibre, i una altra que en la pàgina 170 (primera edició) hi ha una falta d'ortografia. I per La lloança sabem que Monzó no tornarà a recomanar mai més el llibre d'un autor
nou català, maleït sigui l'escriptor jove en què s'inspira l'autor, perquè segur que existeix realment i l'anècdota també ha passat realment, i és que en general he tingut la impressió de trobar molta més autobiografia en tot el llibre. Els contes que més m'han agradat han estat els tres primers i l'últim de la primera part.